OUSE de Mireia Vidal-Conte a Serra d’Or (setembre 2017)

A vegades, els epílegs —o els pròlegs— dels llibres són textos de compromís que fan més nosa que
servei. No és el cas de l’epíleg que signa Antònia Vicens parlant del poemari Ouse, distingit amb el Premi
Crítica «Serra d’Or» d’enguany. Jo em disposava a començar aquest comentaridient que Vidal-Conte ja no es pot explicar sense Virginia Woolf. Això és perquè llibre a llibre, vers a vers, la poeta ha anat jugant amb totes les possibilitats expressives que li ofereix l’univers woolfià, sempre amb una voluntat sísmica. Però ésque l’epíleg de Vicens ho sintetitza molt millor: «No hi ha dubte que Mireia es lamenta de l’orfandat de Virginia per tenir l’excusa de mostrar-nos les seves pròpies cicatrius: “ja sé / de sensacions woolfianes”.»
El poemari, de quatre parts, s’obre i es tanca amb Woolf («Suite Virginia» i «Virginia as always») i la fluvialitat n’amara una porció important. Ouse és el riu on va flotar durant 21 dies el cos de Woolf, ens diu, d’entrada, l’autora, com una fita-avís dels espetecs que vindran. És una poètica molt depurada —vers breu, precís—, en la qual veiem com es plany de l’orfandat d’aquesta i altres poetes, com cerca la identitat (camí, riu o andana), com cau i es torna a aixecar. A estones, Ouse sembla un combat. La segona i la tercera part («Altres rius» i «Andanes») recorren altres referències i guies, amb una presència del cos més evident. «Andanes» és la més rodona, amb versos d’alt voltatge («si les vies no saps / et porten a ciutat o / record/ exactament») i moments d’ironia esmolada («un poema sobre avui sobre ara / calen testimonis / per si d’aquí un temps»). En efecte, en aquest vuitè poemari, Vidal-Conte sembla que hagi esmolat encara més les eines per descabdellar-hi un univers singular i propi que la porta a dialogar amb altres obres seves anteriors. Aquest diàleg es produeix, a vegades, de manera explícita i literal; d’altres, a través de l’eixamplament d’una imatge, d’una dèria i, de manera molt clara, amb un lligam amb Orlando natural, un poemari publicat fa set anys.

Anna Ballbona, Serra d’Or (setembre 2017)