Anem llavors, tu i jo, / quan el vespre s’estén contra el cel / com un pacient anestesiat sobre la taula”. Les paraules del vell J. Alfred Prufrock, amb les seves angoixes i la seva proverbial inseguretat, han arribat als 100 anys convertides en la icona inaugural de la modernitat poètica. L’efemèride coincideix aquest 2015 amb el cinquantè aniversari de la mort del seu autor, Thomas Stearns Eliot (Missouri, 1888-Londres, 1965), que va publicar el poema al número de juny del 1915 de la revista Poetry gràcies a l’ajuda de l’amic i mentor Ezra Pound (“és el millor poema que li he vist a un americà”). Dos anys més tard, el 1917, La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock encapçalava el primer llibre d’Eliot, Prufrock i altres observacions,saludat pel mateix Pound com un dels millors retrats “de la nostra condició contemporània” i títol seminal d’un autor que acabaria ingressant en el cànon com una de les veus més influents de la poesia i la crítica del segle XX.

Però quina és la gran aportació d’Eliot a la lírica moderna? En paraules de Pere Ballart, assagista i professor de Teoria de la Literatura a la UAB, “va aconseguir sostreure la poesia del cul-de-sac d’un simbolisme partidari del poema diamantí però opac —com qui obre totes les finestres d’una habitació molt de temps tancada—. I ho va aconseguir, primer, fent participar el text de la mateixa naturalesa conflictiva d’un món en crisi, inestable i convuls, i més tard, amb la seva poesia de maduresa, tot demostrant fins a quin punt la lírica podia tornar a ser un àmbit de meditació discursiu i complex, que no exclogués ni la filosofia ni la religió”.

El lament fundacional de ‘Prufrock’ incorpora novetats en el fons i en la forma poètica

L’itinerari posterior al Prufrock amplia i sofistica, en efecte, l’arsenal d’intertextos de l’obra eliotiana, singularment al llarg dels dos monuments que són La terra eixorca (1922) i els Quatre quartets (1943). L’editor i crític Andreu Jaume, autor de la traducció més recent de La tierra baldía (Lumen), parla de les “tres grans etapes” d’aquest viatge: “Tota la poesia d’Eliot busca la restauració d’un sentit transcendent. Primer assaja una nova dicció i una nova imatgeria, després constata la buidor de l’època industrial i bèl·lica, i finalment troba una plenitud religiosa en l’ortodòxia anglicana”. El lament fundacional de Prufrock incorporava, doncs, novetats en el fons i en la forma que, per al poeta, traductor i crític Sam Abrams, es plasmen “en la manera de projectar la veu, en la creació d’un personatge ple d’incertesa i de dubte hamletià i en el to; un to autoirònic i autocrític que en realitat és el mateix Eliot (i la seva generació) després de la Primera Guerra Mundial”. És precisament el to del Prufrock allò que, a parer del poeta Àlex Susanna, “prefigura l’Eliot dels Quatre quartets” —obra que ell mateix ha traduït (1984, Laertes) i revisat (2010, El Cercle de Viena)—. “El que fa d’Eliot una figura fascinant —afegeix Susanna— és que és un poeta poc arrenglerat en la seva tradició: troba el seu propi to ajudant-se d’unes veus considerades menors de la tradició francesa, com Jules Laforgue i Tristan Corbière; sense ells no s’explica la manera com Eliot concep el poema”. És, per tant, el d’Eliot un camí inaugural per on després transitarà bona part de la lírica del segle. “La novetat absoluta del Prufrock” —subratlla Ballart— “és la destresa amb què s’hi apropia de recursos que semblaven propis només de la narrativa. La proposta d’un victorià com Browning o un simbolista com Laforgue arribava així a la seva culminació més perfecta: el monòleg dramàtic o —com en deia Gabriel Ferrater— el “poema de caracterització”, que amb subtilesa i ironia dóna veu a una identitat molt complexa”.

El rastre a Catalunya. Els primers versos d’Eliot en català es van poder llegir fa més de 80 anys, gràcies a la versió d’El viatge dels reis d’Orient que Marià Manent va publicar a La Publicitat el 1932, i posteriorment, amb les traduccions de Chor d’un drama, Matí a la finestra i La meva tia Helena que el mateix Manent va incloure a Versions de l’anglès (1938). Més tard va arribar a través d’Agustí Bartra la primera traducció del Prufrock (a Una antologia de la lírica nord-americana, editada a Mèxic el 1951), però tot i així la difusió d’Eliot a Catalunya aquells primers temps va ser “molt més feble i intermitent que no tocaria”, recorda Ballart. “Eren anys de plom que va tocar de travessar tot descobrint-lo en castellà, per exemple, en la versió de Gaos dels Quartets. Cal agrair que a final dels cinquanta els germans Ferrate(r), en conxorxa amb Jaime Gil de Biedma, en comencessin a divulgar les excel·lències no solament com a poeta, sinó també com a crític. I de llavors ençà, no podem queixar-nos de la nòmina dels seus traductors: Bartra, Leveroni, Sargatal, Parcerisas, Susanna, Masdeu…”. L’aproximació dels poetes i traductors en català ha estat, segons Abrams, “de més respecte i més admiració, i això s’ha traduït en un treball més afinat, malgrat la gran versió, per exemple, dels Quartets que va signar José Emilio Pacheco. A Espanya un dels problemes és que no han acabat d’entendre la forma d’Eliot: no hi ha vers lliure, hi ha vers tradicional i vers experimental”.

Els gladiadors del llenguatge que s’han atrevit amb Eliot ho han fet des de la fascinació i el respecte: Marc Masdeu, poeta i traductor de Prufrock i altres observacions (Labreu, 2011), admet que és un autor “complex i difícil, i aquest va ser el punt inicial per voler fer la meva versió. Traduint-lo, m’endinsava amb més detall en la seva obra i, a més a més, el primer llibre no estava traduït sencer al català. La principal dificultat va ser entrar en el seu univers”, en una versió que “prioritzava el sentit per adaptar-lo al català”. El cas de Susanna és el d’un alpinista de la poesia: “Traduir determinades obres és com fer un vuit mil, i els Quatre quartets de T. S. Eliot és un dels més escarpats de tota la carena poètica del segle XX”, va escriure en la seva segona ascensió, publicada el 2010. La primera, a principis dels vuitanta, va fer-la amb “el privilegi d’estar hores i hores treballant i discutint” amb Jaime Gil de Biedma, que va signar un pròleg on elogia vivament la traducció. “Vaig sentir que l’havia de revisar —explica Susanna— perquè vint i molts anys més tard jo no era el mateix, i la primera versió tenia algunes solucions d’arbitrarietat i de caprici amb les quals no em sento identificat, per això volia acostar-me al text original encara més que la primera vegada”. De la seva versió en castellà del Prufrock, Jaume recorda un vers clau: “És el que diu I have heard the mermaids singing, each to each. I do not think that they will sing to me. Aquí hi ha una sublimació del desig i la constatació que el mite ha mort i que el cant és ja impossible. Té una perfecció que se’m destruïa en castellà, fins que vaig arriscar: He oído a las sirenas cantándose, cara a cara. No creo que canten para mí”.

Els primers versos d’Eliot en català arriben el 1932, traduïts per Marià Manent

En català, castellà o en anglès sense subtítols, l’ombra d’Eliot ha incidit sobre algunes de les veus més destacades de la lírica catalana del segle passat. “Hi ha poetes” —destaca Abrams— que no serien el que són si no fos per la lectura d’Eliot: el mateix Bartra, que recull la seva herència, té poemes l’any 1939 impregnats de la seva obra, que va llegir a l’exili”. Ballart opina que la clau de la seva influència és “el caràcter polièdric de la seva obra: la seva ambició metafísica ha interessat a poetes com Riba, Bartra, Gimferrer o Miralles; el seu anhel per fer del poema un instrument de precisió de l’anàlisi moral, a Carner, Ferrater, Pessarrodona o Susanna; la seva representació convulsa d’un món caòtic va seduir, puntualment, Comadira; i la seva intel·ligència teòrica va impressionar molt, per exemple, Vinyoli”. Es podria, certament, publicar un recull antològic de poemes tan eliotians com Un passeig pels bulevards ardents, de Narcís Comadira, emparentat amb La terra gastada; l’Esbós de tres oratoris, de Carles Riba —que Abrams compara amb “el model dels Quatre quartets”—; o L’espai desert, de Pere Gimferrer. En el cas del castellà, el poeta que a parer de Jaume més va “aprofitar l’obra d’Eliot és sens dubte Jaime Gil de Biedma. També José Ángel Valente, en algunes coses, i abans que ells, Luis Cernuda”.

Més enllà de la seva empremta, el debat sobre si Eliot segueix present mig segle després de la seva mort depèn d’on situem el focus. Per Susanna, el moment culminant de la “presència d’Eliot va ser als anys vuitanta, amb les traduccions de José María Valverde, la versió de Ferraté de The Waste Land, la d’Alfred Sargatal d’Ash Wednesday…”. Anys d’una influència doble, com a poeta i com el gran teòric que també va ser: “Jo mateix —recorda Susanna— vaig editar a Columna Funció de la poesia i funció de la crítica i més tard Sobre poetes i poesia”, dos títols cabdals de la seva producció crítica. Potser part de la dificultat d’arribar als nous lectors obeeix a allò que Ballart descriu com “l’exigència de bona part de la seva obra, pel fet de proposar una experiència poètica culturalista, concentrada, elusiva i discontínua”. Però a la vegada recorda “que és l’autor de Practical Cats, dels poemes del qual va sortir el famós musical de Lloyd Webber…”. Jaume creu que Eliot “segueix molt viu entre els bons lectors perquè la seva poesia és memorable, plena d’imatges inoblidables. Arreu del món, els seus llibres se segueixen venent bastant, a molta distància d’alguns contemporanis com Ezra Pound o Wallace Stevens”. Prova de la seva vigència és l’edició anotada, en dos volums, que l’editorial Faber & Faber acaba de treure aquest novembre al mercat amb tota la poesia completa: The poems of T. S. Eliot. 2.000 pàgines on l’abril és el més cruel dels mesos, ressonen passos dins la memòria i, a la sala les dones van i vénen / parlant de Miquel Àngel.