ressenya a “De llindar en llindar” de Paul Celan a la Revista Caràcters nº63

De llindar en llindar  Paul Celan

 

Traducció i notes d’Arnau Pons

Invertir la tradició

En la resposta a una enquesta de l’any 1958, Paul Celan indicava que la poesia alemanya contemporània, tot i prendre en consideració la gran tradició sobre la qual se sostenia, no podia ja continuar parlant com se n’esperava. El seu llenguatge s’havia tornat més contingut i veraç, menys propens a les celebracions harmòniques.

En efecte, els graus d’inhumanitat, d’atrocitat injustificable, que s’havien posat de manifest amb el projecte sistemàtic d’extermini del poble jueu per part dels nazis no podien quedar de cap manera inadvertits ni sense resposta. Marcaven un punt històric de no-retorn, un abans i un després. Exi­gien una anàlisi profunda, honesta i sense concessions.

Paul Celan, qui procedia d’una família jueva que va patir la persecució dels nazis, identificava en el moll mateix de l’enormitat del llegat cultural alemany no solament la connivència amb el crim, sinó fins i tot la seua prefiguració. És en la tradició poètica, en les maneres de dir consolidades per la pròpia herència cultural, on calia situar l’origen del desastre. Amb esperit activament combatiu, Celan es va proposar una tasca titànica de resemantització i reconfiguració lingüística, que havia d’oposar a la buidor i a la violència de les retòriques autocomplaents l’examen irrenunciable de les veritats particulars i històriques que fan possible el poema i que intervenen en la seua articulació.

Ara bé, els poemes de Celan no es limiten a representar mimèticament, si­nó que ells mateixos esdevenen una realitat autònoma, que no és en absolut gratuïta. En El meridià, discurs escrit amb motiu de la concessió del premi Georg Büchner l’any 1960, Celan afirmava que el poema ha de ser actualització i alliberament del llenguatge so­ta el signe d’una individuació radical. Una individuació que, d’altra banda, es desplega dialògicament, ja que el poema tendeix a una alteritat. Per mitjà de la interpel·lació a aquest tu, i tot i la multiplicitat de concrecions expressives que fan present allò que s’analitza en el poema, Celan va perseguir sempre la màxima precisió caracteritzadora.

Ens trobem, en suma, davant un discurs que defuig decididament tota me­na de fixació essencialista; que s’abo­ca al que s’esdevé per al jo que observa, mitjançant un llenguatge que li ha de ser autènticament propi i personal, i al qual només podrà arribar després d’un procés ardu de refecció. D’acord amb aquesta fonamentació, l’afirmació de Theodor W. Adorno segons la qual escriure poesia després d’Auschwitz seria un acte de barbàrie, hauria quedat superada.

Aquestes bases fan que la proposta poètica de Paul Celan, en la seua singu­laritat irreductible, i malgrat les grans dificultats interpretatives que planteja, se situe en contra dels discur­sos legitimadors de la cultura i de l’ordre establert, de les celebracions hímniques, de les sistematitzacions ontològiques estàtiques. Celan escriu entorn de fets concrets; va reconstruint la seua visió, recomponent les seues preocupacions i meditacions en una xarxa lingüística pròpia. I en aquesta configuració, la voluntat de mantenir sempre viu i actual el record de la realitat històrica dels camps d’exter­mini és ferma, innegociable, nuclear. Cal posar en evidència a cada mo­ment la barbàrie de l’esdeveniment, sense embuts ni postergacions, i deixar al descobert tot l’aparell cultural que, sostingut sobre una llarga tradició de violències expressives i subterfugis essencialistes i ontologistes (els mateixos subterfugis amb els quals alguns han pretès «neutralitzar» interpretativament els poemes de Celan), ha possibilitat la magnitud de la tragèdia, i fins i tot intenta dissimular-la encara avui.

LaBreu Edicions ha publicat recentment, en versió bilingüe —en alemany i català—, un dels poemaris de Paul Celan, De llindar en llindar (1955), amb traducció a càrrec d’Arnau Pons. Es tracta d’una iniciativa extraordinària, en primer lloc perquè aquesta edició contribueix a omplir un buit important, ja que Celan ha estat traduït encara molt fragmentàriament al català, però sobretot per la precisió filològica i hermenèutica amb què el traductor ha dut a terme la seua tasca. En oposició a les interpretacions essencialistes d’extracció gadameriana o heideggeriana, Arnau Pons parteix de les observacions crítiques de Jean Bollack entorn de l’obra de Paul Celan (de les quals crec també deutores en gran mesura les reflexions que jo mateix he exposat en els paràgrafs precedents): ja que la dicció celaniana retradueix dades concretes, la seua dificultat ens ha de servir precisament d’estímul per mirar d’accedir a les condicions de la seua comprensió. En consonància amb aquest punt de vista, al final del volum, Arnau Pons ens aporta una sè­rie de notes molt valuoses, amb informacions i indicacions que ajuden a con­textualitzar i interpretar els poemes. Ens trobem, per tant, davant una versió rigorosa d’una obra necessària. Ara ens correspondrà a nosaltres, com a lectors, familiaritzar-nos amb el seu llenguatge, fer-lo nostre, per mitjà de relectures successives.

CELAN

Rubén Luzón * Revista Caràcter nº63

 

 

 

Deixa un comnetari