Títol: Una dona meravellosa
Autor: Joan Jordi Miralles
Any de publicació: 2014
Editorial: Labreu
Pàgines: 319
ISBN: 9788494189050

Només es pot conèixer la veritat de la vida llançant-s’hi de cap. Res de límits ni barreres: els instints prenen les regnes quan les pròpies constriccions deixen d’estrènyer la llibertat. Com una goma elàstica cenyint el canell, Una dona meravellosa escanya la idea de felicitat i l’estampa contra els extrems carnals per extreure’n les pors, els dubtes i la desolació de qualsevol ésser humà. No hi ha espai per a les lamentacions a la novel·la de Joan Jordi Miralles, sinó una història crua i trasbalsadora que clava arrels ben profundes a la ment i es resisteix a marxar.

Qui pateix és la Neus. Casada amb un home que ronca, mare d’una filla emancipada, infermera a la planta de neurologia d’un hospital. En només un primer capítol, la Neus se separa del marit, s’enamora d’una jove (i odiosa) companya de feina i tasta el sexe amb un professional. A partir d’aquí, una espiral de depravació la xucla cap a una dimensió que desconeixia, governada per la luxúria i la fam de tot. La Neus neteja els culs dels malalts, però també s’afarta de pizzes i deixa que desconeguts se li escorrin a la cara mentre prova de trobar-se a sí mateixa en una fugida cap endavant.

La confusió emocional i el desconcert avancen in crescendo en una novel·la sense fre de mà ni sistemes de seguretat. Els intents per entendre la filla i una angoixa opressiva provocada per petits accidents envaeixen la història i l’asfixien cada vegada més, convertint la lectura en una cursa dolorosa però plaent, que encongeix l’estómac i el sacseja de dalt a baix.

De fet, aquest joc de pols oposats també irromp en la veu narrativa, que utilitza una fredor impersonal gens propera a les experiències de la protagonista. Les vivències de la Neus emanen una estranya empatia que, com la densa boira d’hivern, difumina les il·lusions i despulla la societat. Tan sols amb un llibre així es pot tocar el moll de l’os de la vida. I, malgrat que el viatge estigui ple de sotracs, el pòsit que deixa s’ho ben val.

Núria Juanico al bloc Racóperllegir (11.06.14)