ressenya a Caràcters de “Pianos i túnels” de Silvie Rothkovic

“Ara no podem saber ni quanta vida falta”

Si bé és cert que darrerament els versos joves cerquen l’explosió de la quotidinaitat, l’anècdota personal o la sensualitat dels cossos per atrapar l’ànima del poema, la poesia de Silvie Rothkovic ens atura en l’abundància de l’absència: “El vers que em sostenia/ era nascut dels noms de les coses/ que no van passar” (p.22). Només en el silenci, el fred, retornen al jo poètic una concentració i una consciència de si mateixa neta i precisa, feridora i al mateix temps completa.

Ja en el títol, Pianos i túnels, s’anuncien els espais per on circularà el punteig de la paraula- “Totsolesa/ distròfia/ signes/ batent/muralla”, (p.44)-, els sentiments velats i les músiques com a relleu de l’emoció – “Una sonata de sorra/ contenint la nit/tots els dits trencats/ i els ulls travessat per mapes”.)p.59). Rothkovic ens ofereix una escriptura dislocada, en suspensió, com si la mà se separés sobtadament del teclat. En aquesta fractura del llenguatge invoca un silenci que ens obliga, als lectors, a recompondre la melodia o la “no melodia que avança” (p.42) seguint una seqüència que malda per traçar l’experiència del buit, tal com indica el darrer punt d’aquest viatge: ” i el buit definitivament impossible/ de convertir en llibre” (p.79).

Els versos són, deliberadament, evitació i silenci. Tanmateix, dibuixa els seus contraris, la passió evocada o la música que sobreviu en els noms i que s’ofereix detalladament en el provocatiu índex de peces al finals del poemari. La presència de l’altre, del tu amorós, apareix com un horitzó latent al llarg dels versos. La poeta el visita, en ocasions, en el records, en la memòria gelada de l’alta soledat que respira un paisatge blanc i despoblat. Aquest espai de la memòria és representat per una casa deshabitada en la qual només les mirades dels quadres -“Quadres isolats són l’únic que queda viu” (p.45)- o la ferida de les peces de piano – “dins el piano/tot és fals,/etern i negre” (p.74)- construeixen el diàleg possible amb allò humà. És aquí on la veu poètica ens aproxima amb l’indicibe tot creant poemes trencats, voluntàriament mutilats, com si fossin una inscripció trencada o un papir esquinçat. Ens acostem, així, a l’expressivitats d’allò partit o inacabat. Els poemes, a l’estil de Miquel Àngel, no han volgut brotar definitivament de la pedra.

Així mateix, l’amor s’imposa amb la violència d’una imatge absoluta. La cara clavada a l’altra cara suggereix tot aquest llenguatge curosament evitat d’allò sensual: “El mar era dins,/ la teva cara clavant-se/ a la meva,/ la densitat d’un corb,/la parla/com una ferida./Va passar un hivern” (p.47).

La metàfora objectualitza i transforma els rostres en la força, detinguda i cossificant, que bloqueja la descripció de l’escena i ofereix, tan sols, l’instant posterior. Un instant que al mateix temps és presència del que cobreix. Sempre la mateixa tècnica elusiva que converteix el no-dit en la “matèria-emoció”.

Pianos i túnels és un viatge interior, retallat en el mutisme i en la potència d’una blancor gelada que desperta la necessitat de retrobar la pròpia veu en l’escriptura. Per això, quan emergeix l’amor viscut, tot el llibre s’amara d’una nova intensitat. Una llum que presagia el final d’aquesta hibermació conscient, “A l’altra banda del túnel/rajos de sol/altaveus que exploten” (p.58), i que el lector reconstrueix per a si mateix, precisament, des de la contenció amb la qual, Silvie, personalíssima, ens l’ha preservat.

L’hivern, anunci mut de la primavera que no arriba, i la memòria, espai descarnat de l’amor, són l’escenari des d’on es deplega una veu poètica  que  no tans sols juga amb els límit de l llenguatge, sinó que transforma la performativitat d’un jo líric amb el que ella mateixa anomena “la vida”.

Marta Font i Espriu ( revista Caràcter nº64)