ressenya d”El Talent” de Jordi Nopca al Núvol
El talent, de Jordi Nopca (així, amb la coma en l’endemig, de moment), ha encetat la tercera edició. La novel·la, editada per LaBreu Edicions, va veure la llum l’any 2012, i amb voluntat expressa per part del seu autor de fer-se un camí propi allunyat de premis literaris ha anat tirant endavant amb èxit. Carles Morell ens serveix tres cullerades de talent.
El talent pren com a eix principal el no-eix, de manera que el lector es troba davant d’una obra força vila-matasiana, en la qual s’organitzen unes idees, citacions, un entramat literari, tot plegat sustentat en un argument-columna que està per sota d’un estil que el sobrevola. La trama, organitzada en capítols breus de fàcil devorada i posterior digestió, com algú ha comentat a l’autor, és com la del coiot i el correcamins: dos personatges que, amb la seva màquina (robada) detectora del fugisser talent literari, són perseguits per l’extrema competència d’editors caçatalents per Lisboa, Barcelona, Cotlliure. I els emprenedors i joves presos de febre sexual Marco Casanova i Júlia Nonell han de fer-s’ho com poden per escapar-se i aprofitar els materials aconseguits per a la seva magna i pràcticament acabada de proclamar com a existent editorial Edicions del Cocodril. Així, com el mateix Vila-Matas a Dublinesca, Nopca tria la professió editorial per caracteritzar els seus protagonistes i deixa de banda la d’escriptor, potser per aquella feixuga relació que alguns lectors atribueixen entre autor i narrador o protagonista i que Magritte va intentar dinamitar amb la seva pipa.
Les citacions (entre d’altres, les incursions de Ramon Llull, Aristòtil o Boris Vian) no són superficials, no són d’autors àmpliament coneguts i, com figura a la contraportada del llibre, l’obra respira literatura per tots costats. Ara bé, les al·lusions, de vegades, resulten gratuïtes. No es corresponen a cap situació metadiagètica o a una raó superior de contextualització o aprofitament en l’ambient, de paròdia pensada i ben travada. Només hi són, eclosionen. I hi són fruit de la bogeria dels seus personatges, en Marco i la Júlia. Dos joves de vint-i-cinc anys que viuen la literatura i, com a tal, la incorporen a les seves vides. Tornant a Vila-Matas, diríem, doncs, que “la metaliteratura no existe”, perquè forma part d’ells igual que les seves pigues.
Nopca, que va començar a escriure la novel·la amb 23 anys, afirma que, a mig fer i amb una mica més d’edat, ja no podia abandonar l’optimisme adolescent d’una trama que es nega a si mateixa. I va continuar en aquesta línia que, comenta, li permetia “entrar en una mena de realitat paral·lela”. Certament ha de ser un plaer poder descarregar-se literàriament en aquests termes.
És aquesta febre literària, però, la que ens fa posar en dubte l’abast de l’obra, ja que una cosa és clara: no és per a tothom. Dubtem força rotundament que una novel·la d’aquestes característiques pugui ser seguida només per l’argument. Més aviat resulta apta per a lletraferits i rates i ratolins de biblioteca que poden copsar les referències i gaudir estirant-se els bigotis. I això no és ni bo ni dolent, és un fet. El talent no és ni el best seller digne d’escopinada que volen editar en Marco i la Júlia per forrar-se ni tampoc l’Ulisses de Joyce, però no la creiem gaire a l’abast (o si més no gaire susceptible de cridar l’atenció) del lector corrent que pugui llegir un Dan Brown o un Kilian Jornet. Hem dit.
La superficialitat de la trama comprèn dos personatges que, malgrat ser només dos, són, en terminologia de Forster, plans. Ara bé, això no fa recular el bon funcionament de l’artefacte de cap de les maneres: en Marco Casanova i la Júlia Nonell són personatges amb uns atributs fixats, i són precisament aquests els que fan que aparegui sovint la riallada grossa o bé la sorpresa, fins i tot. Perquè en un tipus de novel·la com El talent aquests luxes es poden permetre i són oportuns. Tot i això, i recordant ara aquelles paraules de l’Albert Forns en què afirmava permetre-s’ho tot i incloure finalment en l’Albert Serra situacions escatològiques de les quals havia dubtat, sabem que en l’obra de Nopca no és així i que hi ha, de segur, certes restriccions autoimposades que no han sortit mai de la paperera de reciclatge.
Davant d’aquesta situació, en què els personatges fan fora el lector del nucli de l’obra volgudament, recordant-li la seva condició de personatges, recordant que les seves converses són només rèpliques (com ens va recordar Manganelli, la literatura és mentida), emergeixen les dues dimensions borgianes de l’obra, dues capes diferenciades de significat. I això ho ha de tenir tota obra que vulgui considerar-se literària. Aquest propòsit, però, no s’aconsegueix per mitjà de les citacions, que són només breus i no tenen més transcendència, sinó en l’estil: l’estil és el màxim exponent, al nostre entendre, el que configura, sense comes entremig, el veritable talent de Jordi Nopca. Les paradoxes, les dobles interpretacions, aquestes picades d’ullet al lector amb ull viu de què parlàvem. Els jocs de paraules, els canvis d’idioma facilitats pels diversos espais de la novel·la (i que, segons Nopca, fan que puguem tenir “consciència de l’alteritat”, sobretot en aquest país, en què “ho tenim més difícil per parlar altres llengües”), els tripijocs sintàctics en llengua anglesa, els límits d’humor i seriositat que es plantegen constantment. És d’una ironia punyent, El talent? És una obra de denúncia? És només un divertimento? Creiem que, si bé té un punt d’ànim de condemna al món-bestseller en general, l’obra és un entrenament d’estil i una marató de bolígraf que té per objectiu últim la distracció i la rialla, alhora que s’exposen uns referents determinats que poden ser far de pirates perduts, d’esquitllada.
El talent de Jordi Nopca (ara sense comes) és una obra feta per ser llegida en menys temps que el seu temps intern (una setmana), pel lector pres de febre literària, pres de ganes de passar-ho bé. Això sí, no és recomanable per a lectors poc afins als qui neguen que existeixi la metaliteratura.
Carles Morell (27.05.13)
