ressenyes a POETARI de “Certesa de la llum” de Laia Llobera, “Illes lligades” de Melcion Mateu i “D’un juny dur” de Víctor Obiols

1

D’UN PUNY DUR

D’un juny dur Víctor Obiols

Amb l’anvers enriolat d’un poema caragolat en espiral és com flueix el dir poètic de Víctor Obiols. En aquest D’un juny dur –de so rotund i d’imaginari ric- hi trobem una sàvia combinatòria: cada poema correspon a cadascun dels dies del mes de juny d’un any qualsevol del segle XXI i també, en ocasions, cada efemèride assenyalada és un mot clau que participa del poema corresponent. Aquest fet li permet al nostre poeta d’establir un joc de correspondències entre l’abast del poema i la cronologia estructural del llibre. Convé avenir-se al pròleg de Pere Gimferrer que marca l’obertura de l’obra: Gimferrer ens avança que el trajecte poètic d’Obiols transcorrerà entre la concreció i l’abstracció, a mig camí del mot que remet al viure individual i el mot que explica la novetat semàntica. Els lectors, durant la lectura del poemari, no podrem ometre el joc fònic dels mots, ja que sabem del cert que el dring de la paraula ens remou el jo més íntim i ens fa transcendir més enllà de la prosa quotidiana dels dies.

El diàleg entre el jo líric i el lector és una de les constants del llibre. El poeta enceta els poemes amb la interpel·lació directa cap amb qui l’escolta, ja sigui mitjançant el format de conversa, de pregunta o de tex instructiu. L’autor sovint es transmuta en el jo intemporal propi de les composicions de tipus tradicional: “ A la de tres/ a la de sis/ a la de cent./ Tremola amb campanades/ i un encès astorament” (“El nou fuster no ennova res”, poema del Dia 9). O més endavant:”-A on vas, marduix, que t’he vist/ intencions de tràngol?/ Ja sóc fondal d’ànsia./ Ja sóc allò que deia…” “Els segons que et queden”, poema del dia 18). O també:”Deixa-t’ho tot a fora, i entra sol./ Un únic gaudi: construir amb allò que tens a dir,/ amb allò que tens a dins, quan diu tan fosc i fi.” )”Deixa-m’ho escoltar millor”, poema del Dia 19). Cal apuntar dos vectors que conflueixen en la proposta poètica d’Obiols: per un cantó, el neopopularisme barroc d’algunes peces, que assagen la cançó tradicional que van ressituar en Tomàs Garcés i en Marià Manent als anys vint del segle passat, però amb fulgències cultes i lluminoses del barroc català; i per un altre cantó, l’avantguardismes líric que arrencà amb J.V.Foix i continuà amb els Entra-i-surts del poeta confegits per Joan Brossa. Obiols n’és una baula més en aquesta tendència lírica: “Dir i desdir. Filar i refilar/ I amable en tot, i amb tu, fora símbol”, hi afegeix en el mateix poema, “ Deixa-m’ho escoltar millor”.  Exemplifica la seva concepció poètica propera a l’estètica de la recepció. Així doncs, el poema és una superfície llisa per on cada paraula pesa per si sola, els mots diuen i caminen “ amb el solc natural”, i signifiquen allò que viu i pensa el lector, no només el poeta. Nosaltres, lectors naturals i no hermeneutes mefistofèlics, podrem “ jugar a laberints de vetlla, / i conjugar amb tots els follets, bruixes i monstres gramaticals” que recorren  el so, la forma i el sentit dels mots dins nostre. El poeta ens avisa. “Recorda que el pronom es mou, en part, segons qui, què, a qui, per a qui”. En aquest poema que hem anat desgranant és el punt des d’on inferim que la matèria del poema no és pas el símbol sinó la metàfora, entesa aquesta com a espai buit significant en què el lector hi aboca el significant que hi porta ben endins.

El poemari destaca per un rigor musical que també és formal. Obiols domina l’art de la cançó –no debades és un músic i compositor d’una qualitat indiscutible -i, a més, sap escandir com ningú tota mena d’estrofisme i de metres poètics. Hi ha des de poemes d’art menor, que mostren les dents amb nocturnitat i traïdoria com les melodies nocturnes d’un piano desbocat que pinta el pentagrama amb esquitxos de versos pentasíl·laba i d’hexasíl·labs, fins al decasíl·labs clàssic de to reflexiu i sentenciós: “Llunes poètiques emprenyadores/ arreu fan la guitza sense pietat./ I l’única teva, la veritable/ mutable, allà dalt, rabent, continua/ sent reina sola, miralleig del sol./ Fa collita de fantasies mortes”. D’un juny dur és un cop dur a l’estómac de la mal anomenada “poesia de l’experiència”.

Ricard Mirabete, Poetari nº6

3

 

 

SI NO ÉS LLIURE NO ÉS ART

Illes lligades Melcion Mateu

Durant el lapse en què el poeta, traductor i crític literari Melcion Mateu ( Barcelona, 1971) escriu i reescriu  es nota i s’agraeix) els poemes d’Illes lligades – llibre vencedor dels Jocs Florals de Barcelona, 2014- passen nou anys i tres espais de composicio: Nova York, Barcelona i Brasil. Després dels poemaris Vida evident ( Premi Octavio Paz 1998); Ningú, petit (2002), basat en el clàssic del còmic Little Nemo in Slumberland, de Windsor McGay, i Jardí amb cangurs (2005), aquestes Illes lligades trenen el nus entre l’illa de Manhattan, on ha residit Mateu entre 2005i 2014, els orígens mallorquins dels seus progenitors i l’atmosfera delirant de Florioanópolis, a Brasil, amb el deler de poetitzar un determinat concepte de pàtria sense oblidar, en cap moment, el blau turquesa que agermana i que, simultàniament, els aïlla. La poesia de Melcion mateu s’escriu -i el mot és ben seu- amb el superego, una veu a qui l’autor sovint contradiu i hi entra en confrontació a còpia de paisatges interiors no sempre turqueses. En aquest quart poemari, Mateu defensa la llengua viva, aquella que o té pàtria i se la crea i es fa pàtria. Com una ulla, desterrada però amb cos fornit.

A partir de la combinatòria entre les estacions de l’any i les coordenades especials, Illes lligades pinzella quatre instants summament humorístics – d’humors, no de riures-: Al nord de l’estiu, Al sud de l’hivern, Al nord de l’hivern, Al sud de l’estiu. Efecte mirall. En plena canícula, el poeta i un tal Matt Sweeney comparteixen pus. El camarada té  “ulls verds de Heineken” i un cor tatual damunt del cor. Vividor, bevedor, fumador, desendreçat i “porc”, és com un artista de vodevil que canta i balla botí dels vicis. El poeta –el Melcion mateu dels versos- s’ha vist desbordat: en paral·lel a l’ofici dur de conviure amb el pòtol d’en Matt, el seu propi nom apareix a les cançons, sona als ascensors dels gratacels i “pampalluga en neons als teatres de Broadway”. El seu nom és pertot, malgraat ser un “mite inexistent”, un no-ningú que només parla en els versos propis. No s’han acabat els personatges que figuren al nort de l’estiu a Nova York: aviat coneixem Cliff Johnson, un home que es burla sistemàticament del rellotge i les rutines i que, després d’examinar un ericó, conversa amb Matt Sweeney i comparteixen “un bol de crispetes amb xarop d’erable”. També coneix Melcion Mateu, també hi cohabita. Adam Gerber, com el protagonista de LEGO, diu bon dia a tot, surt al carrer ben d0hora i desitja bon dia a la quoditiana gent.

Al sud de l’hivern comença la llegenda. Si no és lliure, no és art, ens apunta Matt Sweeney fent d’autoritat. Llegenda és fantasia i, en Melcion Mateu, és un temperament més vodevil. El Modus vivendi és el poema que dirigeix aquesta part. La dona i l’ocell de Miró, l’home màquina de Dalí. L’animalitat com a forma de supervivència. L’hermafroditisme i la ventrilòquia. Desenes d’imatges surrealistes –una rosa és un remolí de sang  cap al desguàs, “els teus pits eren dos canaris” i Déu és un mamut congelat i encara “ ho podria ser jo quan escric aquest poema”- emplenen l’illa de les palmeres, la de les “torres emparentades”, la que té “ una peixatera grega, un supermercat brasiler i una rellotgeria equatoriana”.

Al nord de l’hivern, el poeta hi enroca Joan Brossa: “Les illes són els cims de les muntanyes”. Vuit proses poètiques escrites com una continuació del dietari –la confessió sui generis– de les dues parts precedents. El poema “Illes lligades”, que dóna nom al volum, conté la tesi del llibre: “No som d’on som”. Ser d’enlloc, justament, genera un neguit que, ben mirat, passa amb bicicleta, sense fer escarafalls, com si dansés, com la nevada flegmàtica que tot ho cobreix. Melcion mateu cava la seva pròpia tomba i s’adona que no en pot sortir. El “Funeral” és un poema superb que s’enjogassa amb les veus narratives per crear un embull que , de fet, no ho és tant. Jo i l’altre. Mudances, transbordaments, noms i plans B: tot té la seva contrapartida, tot és relatiu i tot constrasta de manera esfereïdora. Som rates, amb la diferència que l’humà – per si fos poca la seva maleptesa-, “sovint conserva amb el seu propi reflex sobre l’aigua”. Tancar els ulls i no fer res. Vet aquí la fita inabastable.

Brasil és el sud de l’estiu. Som a Florianópolis, on “raó i follera! s’acorden com la lluna i la marea. L’arribada del poeta deslloriga novetats, bones i dolentes. Tasta fruites apassionades i perd la cartera – li retornen “ amb diners de més”. El vincle entre les dues illes aboca i evoca el vincle dels dos amants, “dues illes lligades pel meu pont llevadís”.La llibertat absoluta que pregon el llibre té a Brasil la seva recompensa. Melcion Mateu és, ara , Marco Malatesta. El poeta desconeix si és una “persona física” però s’entusiasma amb el poema que escriu, ho diu i es queda tan ample. Es dedica a llegir, a pescar sirís, a ballar amb milates, a escriure la tesi –només en té el títol i li ha pispat a Mallarmé. Noies d’ulls verds que el miren de lluny i l’aigua del vàter que gira a l’inrevés. Poesia que s’acaba allà on comença, com una illa, circumdant-se els mots, la llengua, les coses que et passen, la idea variable de pàtria, els regalims de saudades, els pont inamovibles, la múltiple llibertat.

Annna Carreras, Poetari nº 6

2

LAIA LLOBERA O LA INTEMPORALITAT DEL SILENCI

Certesa de la llum  Laia Llobera

Sembla que en un temps en què tot, dissortadament, es redueix a allò real i certificable, en un procés de superació que es destrueix a si mateix –aspecte ja avançat per Goethe i desenvolupat per pensadors tan diferents com Weber, Heidegger o Marcuse-, una de les vies de l’art és la fugida d’un món banal en què s’ha perdut qualsevol possibilitats de misteri, de desconeixença o de recer no sotmès al valor de canvi. En la nostra poesia s’observa també aquest fenomen -de fet la poesia neix en bona part com reacció davant del soroll i de la conversió del món en mercaderia-, a través de les creacions dels autors més joves. Hi ha una poesia recòndita i silenciosa que sembla seguir la divisa de Bernat de Claracall segons la qual hom necessita la veritat i la gràcia de què no és possible amagar-se. Laia Llobera es refereix justament als “blancs cirstercencs”, al valor de l’austeritat i al claustre de marbre ( que enllaça amb el marbre immortal de Paros) per subratllar aquest univers de recolliment que connecta de manera directa amb la paraula del cistercenc Claravall. En temps de soroll la poesia es refugia en els dolls frescos dels silenci, en l’ombra fontinal i en la sapiència dels racons secrets i ombrejats. Tota la poesia, llavors, esdevé una invitació a la descoberta, una tasta que caldrà acomplir des de la sapiència dels feliços pocs.

A Certesa de la llum l’autora segueix els passos d’una altra manera de dir, a la semblança de la Lingua ignota de Hildegarda de Bingen, de la “llengua romana”d’Stefan George o també de l’idiolecte a què qualsevol poeta ha d’aspirar. Per això la poeta ens parla de la “cançó de/ l’esperit que roman/ / damunt/ / de la matèria”. Esdevenir estrany a la pròpia llengua equival a convertir-se en pelegrí i en membre d’una orde medicant que suplica la paraula justa i la converteix en proclama i aurora. L’eterna lluita de l’esperit contra la matèria, de la llum contra la ingnorància. Davant l’abisme salvatge que s’ha establert en relació a la saviesa ancestral, rebutjada ara entre biblioteques remotes, ruïnes sepulcrals i termes que sonen extravagants, la connexió amb la llum ha esdevingut cosa de pocs. Es tracta d’una lluita desigual contra la barbàrie, contra l’oblit, contra l’assumpció d’allò que som i que ens ha conformat. Allí on això s’oblida – un allí que malauradament ens és massa familiar- només resta la ignorància, la manipulació i l’oblit d’un llegat espiritual i històric que encara resta a l’abast dels pocs que vulguis exhumar-lo. I això és el que fa, justament, Laia Llobera, poeta jove del 1983, en una operació que conjuga de manera magnífica la tradició amb la modernitat dels espais en blanc, “transmissor de ritmes vells”, reducte de la veritat, de la quietud i de la recerca: tresor celat entres fosques romagueres.

Llobera es llança, en aquest llibre, a la recerca de l’essència, de les paraules clares que, tanmateix, sempre resten velades per uns déus que s’amaguen. El temps tampoc no permet cap explicació, ja que ens deixa sovint en un erm que ens refà de manera incessant, enmig d’un pelegrinatge a mig camí de l’enlluernament i la memòria. No podem recuperar els absents, però en canvi en rebem una llum, unes restes, les ruïnes de la seva presència. Per això Certesa de la llum cavalca entre el temps de la pèrdua i el de la redempció, entre les obagoses presències que s’oculten i l’esclat de la transfiguració esdevinguda retorn. I el treball també és alquímic, des de la despossessió a la plenitud, tot llavorant la pròpia personalitat. Hi ha molta intuïció en auqest camí. En la secció intitulada “desbrida la paraula” la poeta juga amb els blancs, oxigena els versos i es llança a la saviesa que només pot assolir-se tot recercant: “ceramistes no mediten/ ni la forma ni el color”, ja que el mateix moviment de les mans fa rodar el món. Per això “ tan sols fent camí/ collim flors”.

Tot el llibre busca aquesta llum interior –llum gnòstica, llum de Suhrawardi-, viatjant des de Grècia als monestirs gòtics, però amb molts punts de contacte amb la modernitat i amb la poesia del silenci. L’autora busca “algun record veraç/ l’epicentre de les ones/ o el cor desclòs dels cossos/ allunyat de les tendències”.I en aquets moviment d’allunyar-se, que no és sinó un acostament i una aproximació acerada al centre veritable d’un mateix, rau el desdeny elegant i cavalleresc de qui se sap intemporal perquè està connectat amb l’essència viva de les coses. Com diu el pintor Pierre Soulages: “Rien no se démode aussi vite que la mode”. La peta és conscient que cada cop necessita “dir molt menys” i que el silenci vivifica. Poeta, alquimista i maga, Llobera viu en una senda que es traça a cops de xàldigues, de coneixences indirectes, de suggeriments i xiuxiueigs. La poeta segueix la petja de Sant Agustí quan aquest afirma que hom “estima allò que coneix i cerca allò que ignora, ja que “quan cerca de conèixer-se, es coneix ja com a cercadora i , per tant, ja es coneix”. La memòria descobreix allò que romania ocult abans fins i tot de tenir-ne consciència. Com diu Claravall, “el fet d’escoltar condueix a la visió”. És això la poesia: una amatença, un romandre sempre a punt, amb els sentits esmolats i la sensibilitat en estat d’alerta.

Laia Llobera confegeix un llibre excel·lent que troba la modernitat en allò intemporal i en un dir en què les respostes només poden afermar-se amb nous interrogants. Poemes breus, darrere els marges, apunts pintats en l’àbsida del cor que afermen una veu profunda a la recerca del màgic i el callat, en un treball de depuració i ascesei, aspecte que comparteix tangencialment amb altres veus joves. Certesa de la llum és tot allò que, des d’ara, podem preguntar-nos al voltant dels signes callats que s’enfilen pels vessants de la intuïció. l’art, i la poesia en particular, en són dreceres. Recòndites. Gairebé secretes. Tresors celats. Llegiu aquest llibre és accedir a les criptes on roman la saviesa intemporal de la poesia.

Lluís Calvo, Poetari nº6

4

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter