LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’ANAÏS NIN a GentNormal (05.02.17)

LLEGIR I ESCRIURE: LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’ANAÏS NIN

La seducció del minotaure
Anaïs Nin
Any: 2016
Editorial: LaBreu
Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Va ser llegint a la Laura Renau sobre com l’obra de l’Anaïs Nin havia quedat en segon terme “a causa de la seva labor de mecenes, d’interlocutora, d’amant” i sabent que no havia publicat els seus diaris íntims després de la mort de tots els implicats (especialment un dels seus marits) que se’m va despertar l’interès per descobrir el terreny —ni tan sols prohibit— simplement menyspreat, d’aquesta autora; que només coneixia per la relació amb Henry Miller, i els seus relats eròtics.

Llegint les dues novel·les i el recull de contes Dins d’una campana de vidre (revelador paral·lelisme amb La Campana de vidre de Sylvia Plath) que ha publicat recentment LaBreu, m’he adonat de com havia obviat la prosa femenina. Fins a quin punt la visió masculina i d’un alb violentament encegador havia sotmès la resta de veus de la meva biblioteca. Ha estat, per a mi, crucial arribar a les novel·les de l’Anaïs Nin; com superar el tròpic, infringir l’equador. Sentir-me dona per primer cop en un llibre. Diuen que a Flaubert i Tolstoi encara porten flors a la badia de Santa Mònica, on van llençar les seves cendres l’any 1977. El seu no és un personatge, sinó una persona amb pell, carn, vísceres i ossos.

La seducció del minotaure ens explica la continuació —i el súmmum— de la vida d’un dels vèrtexs del triangle amorós de Henry i June (memòries literàries de la relació que va tenir amb l’escriptor i la seva dona, June Miller), en la ficció: Jay, Lillian i Sabina. Encara que ambdós personatges femenins són, potser, diferents versions de la mateixa autora. Si Una espia a la casa de l’amor, la protagonitza una promiscua i anhelant Sabina, aquí ens trobem a la Lillian, pianista de jazz, que abandona el seu marit i el seu amant a París, per perdre’s a l’opi de l’edèn, que ella bateja i fa seu com l’exuberant i pura Golconda:

“Tots portem a dins una ciutat separada i diferent, una ciutat única, com també portem diferents aspectes d’una mateixa persona. La Lillian no suportava estimar una ciutat que milers d’altres persones creien conèixer íntimament. Golconda era seva.”

“És un espectacle exagerat —pensava la Lillian—, i això em fa sentir còmoda. Sempre he tingut una personalitat exagerada, intentava crear-me jo sola un clima que m’escaigués, flors més grosses, paraules més càlides, relacions més fervents, però aquí la natura ja ho resol tot, crea el clima que interiorment necessito, aquí puc abandonar-me al repòs i a la llangor.”
Però de res serveix fugir o sucumbir als delits del vici perquè a sota els seus peus sempre hi corren els passadissos secrets de la memòria, el laberint del minotaure, de la mateixa manera que…
“En les múltiples peregrinacions de l’amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d’amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havien mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificialment, sufocats per accident, continuaven existint en fragments separats i en una infinitud d’ecos més petits. […] Una vaga semblança física, una boca gairebé igual, una veu lleugerament similar, una partícula del caràcter d’en Philip o d’en John, emigrava cap a un altre home que ella reconeixia immediatament entre una multitud, en una festa, per la ressonància eròtica que despertava dins seu”
[a: Una espia a la casa de l’amor]
…un lloc remet a un altre i “la Lillian veia la doble exposició que creava la memòria. Un llac vist a Itàlia desembocava a la llacuna que envoltava Golconda, un hotel en una muntanya Suïssa nevada estava unit per un cable llarg i continu a la casa inacabada que en Hatcher es feia a la muntanya, i aquell llit plegable rere una mampara mexicana es juxtaposava a centenars d’altres llits en centenars d’altres habitacions.”

Ella s’acabarà trobant amb el minotaure, que “s’assemblava a algú que coneixia. No era cap monstre. Era un reflex en un mirall, una dona emmascarada, la part oculta i emmascarada d’ella que no coneixia, la part que havia determinat els seus actes. […] una cara fugissera, la seva, clara i definible només quan veia la foscor.”

La Lillian, l’Anaïs, la Sabina, ens mostren els fils que no podem tallar fins que ho facin les Greas. I creieu-me que ho faran quan encara ens sembli d’hora, perquè “el temps, incapaç d’estimar l’home, l’esborra ben aviat”. Però en aquest viatge per les tres ciutats —la compartida, l’íntima i la submergida al subsòl del record—, conèixer-nos a través de grans escriptores ens farà més lleu, plaent i comprensible el camí i la prova final, enfrontar-se a la més antiga de les bèsties mitològiques que només surt a la foscor del mirall.

Aïda Camprubí, GentNormal (05.02.17)