Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932-Bellaterra, 2015) ha sigut un poeta reconegut amb reserves durant la seva llarga però no ininterrompuda trajectòria com ferventment reivindicat per joves poetes catalans en els seus últims anys (el premi Carles Riba li va arribar, el 2012, als 80). A aquesta distorsió es deu que molts dels seus primers llibres, autoeditats, siguin introbables, que n’hagi deixat un d’inèdit, Llàtzer, que ara es recupera, del període dedicat a la docència i en què semblava que cap editorial confiaria en ell, i que el volum de poesia completa que acaba de publicar LaBreu pugui ser per a molts un descobriment.

Cosmonauta. Poesia completa no és només el compendi dels 15 llibres de poemes escrits per Garriga entre 1959 i el 2015, sinó també l’edició definitiva després d’una tasca de correcció i depuració, en col·laboració amb els editors del volum, Marc Masdeu i Marc Romera, en què s’ha invertit una dècada de feina. Dos anys després de la seva mort, explica Esther Andorrà, la publicació, en molts sentits, «d’un llibre nou de Francesc Garriga» és «el millor homenatge».

PARTICULAR MÈTODE / «És un llibre que no es podria haver fet en vida, perquè no hauria deixat d’escriure, ni de refer de mica en mica tots els seus llibres publicats», afegeix Romera. En alguns casos, la tasca de fixació del text per part de Garriga, Masdeu i Romera ja estava (provisionalment) acabada. En altres, els editors l’han finalitzat, a partir del particular mètode del poeta per reescriure la seva obra: anotacions en llapis sobre exemplars publicats. A vegades, sobre set de diferents del mateix títol. Més peculiar és el filtre que aplicava per decidir què havia de quedar i què passar a l’oblit d’uns poemes que, explica Romera, «mai donava per acabats»; «si d’un poema, vers o estrofa es podia fer conya, havia de desaparèixer». Com va fer desaparèixer la literatura religiosa firmada com a Fra Joan Maria de Sabadell.

El títol Cosmonauta és i no és obra de Garriga. És el que havia de portar Paraules cap al tard, descartat perquè no convencia l’editor. No és inadequat, creuen els editors, per presentar el conjunt de l’obra d’algú que era «com un astronauta perdut, aïllat del conjunt de la poesia catalana». Que «reflexiona obsessivament sobre l’amor, la por, el desig i la frustració, el fracàs, l’engany de la veritat i la mentida, la soledat, el pas del temps i la mort» amb un llenguatge «que el distingeix d’altres autors», amb paraules «planes, clares, d’una aparença fàcil de pair» però que «apunten amb fletxa enverinada a les parts vitals del lector».