«Un batec d’ales eixordador i brillant». Crònica de Laura Basagaña per al Núvol en relació a la Nit LaBreu de l’Ateneu Barcelonès
Podeu trobar la crònica publicada a Núvol aquí, i a la seva autora, Laura Basagaña, aquí: @lau_bas
El Jardí Romàntic de l’Ateneu Barcelonès va acollir dimecres un oasi sonor de poetes, provinents de les files de l’editorial LaBreu. Els Juliols Joves van començar amb força, en una vetllada refrescant. Ho va definir molt bé en Josep Pedrals: “Ara farem un Alabatre, perquè hem vingut a fer això aquesta nit, a batre les ales”. I el so era impecable, la nit nítida i es podia apreciar amb exactitud aquell aleteig de sonoritats, sanefes de paraules salpebrades amb la trompeta estrident, singular i udolant de Diego Burián. La Nit de poesia LaBreu va fer el ple. No quedaven seients buits. El jardí callat feia d’amfitrió i les veus de la gent rum-rumejant estaven impacients per començar. Arbres engalanats, uns arbres que en Jordi Nopca va dir que eren “d’interès nacional” i un recital de poesia variat que feia pensar, gaudir i conversar. Bernat Dedéuva dir que “els Juliols Joves estan adreçats a persones de totes les edats”, i la foto era la següent: grups de persones d’edat diversa, però amb somrisos als llavis. “Aquests poetes són gent jove, però d’encèfal vell i bell”, prosseguí Dedéu, abans de donar pas als rapsodes. Miquel Adam, editor de LaBreu, anava presentant els poetes, que sortien a escena i acabaven amb les melodies cargolades de la trompeta de Burián. El primer que va pujar a l’escenari va ser Tomàs Arias, que davant del micro i amb elegància va escopetejar versos amb sonoritat punyent i missatge, “ja és vendre’t l’ànima, no saber què fer-ne”, en homenatge a Gógol, i recitava, també, altres versos procedents d’Odi sobre tela. Ignasi Pàmies i Núria Martínez Vernis van fer ressonar els crits delMinotaure de Dürrrenmatt, ell –traductor de l’obra- en alemany i ella en català. Ecos que s’amplificaven pel jardí del Minotaure horroritzat i encuriosit, del Minotaure que era “infinitament ell mateix”, del Minotaure monstruós i somniador. La trompeta feréstega de Burián li indicava aMax Besora que havia arribat el seu torn i l’audiència s’apropava a Vulcano i a l’estat anímic d’un home que no defuig l’erupció volcànica “perquè li agrada la mort”. Més tard Núria Miret llegia per al públic Anaïs Nin. I la prosa poètica de Dins d’una campana de vidre es feia fosforescent. Quan Jordi Nopca apareixia sobre l’escenari, alguna silueta de sobre els finestrals que quedaven darrere dels poetes, treia el cap per la finestra. Nopca es dirigia al públic i també “a aquests guiris tan simpàtics que hi ha a l’hotel d’aquí al darrere, que ens saluden”. Parla de Ronaldinho, de les sudoracions que pateix el seu organisme i ens fa capbussar en les aventures deMarco i Júlia, protagonistes de El talent. Persecucions, un apèndix tecnològic i reflexions literàries. Andreu Subirats recitava poemes procedents de Galtes de perdiu i exhortava l’audiència a comprar llibres. “Ara està molt de moda el micromecenatge, però comprar llibres a les editorials també vol dir ser mecenes. Sigueu mecenes!” i tot seguit cantava una jota en companyia de la font del jardí, que feia la seva tonada. Josep Pedrals va ser el darrer i va omplir l’espai de rimes i espectacle, mentre explicava les gestes de l’Anna Tirant.
Durant la nit, passen coses màgiques. Es donen les condicions òptimes per observar detalls, que a plena llum del dia passen inadvertits. Com l’aleteig de criatures minúscules que guarden colors variats a les ales, quan s’acosten a un fanal. Ester Andorrà, editora de LaBreu, va dir que “la poesia és tan poc visible com el batec d’ales d’un insecte” i des de LaBreu intenten “que s’enlairi”. Amb els ulls ben oberts per caçar cada batec i cada color, els privilegiats oients de l’Ateneu van gaudir del vol i els alabatres. Esperem que l’any vinent repeteixin, i que l’observatori poètic continui als jardins de l’Ateneu.
Twitter: @lau_bas
