uns paràgrafs sobre VULCANO de Max Besora al Quadern d’ElPaís (22.01.15)

A la seva primera novel·la Vulcano, Max Besora (Barcelona,1980) obria un forat sobre els peus del lector i el feia caure en l’ambient apocalíptic que regnava a l’illa de Sant Patrici del Paradís després que les autoritats alertessin els seus habitants de la imminència d’una erupció volcànica: a poc a poc, tothom anava fugint, però el narrador s’estimava més quedar-se sota el volcà, llegint Malcom Lowry, contemplant com la seva ment derivava del pla real a zones oríniques i abstractes, fent que l’humor -negre- rimés amb l’horror, i dirigint invectives cruels contra el gènere humà.

Era aquella una novel·la de catàstrofes construïda a la manera d’una sèrie B i narrada com si fos un acudit culte: era una visió carcaturist de la realitat amb uns quants passatge que assolien algun presafi de fulgor estètic singular, tot escrit des de l’enginy i la ironia i, sobretot, amb molt de sacasme, com si la sàtira es convertís en l’eina de  treballar essencial de Besora, incroporant mecanismes del còmic i incloent arreu un menyspreu per la literatura seriosa, a la recerca premeditadad de les arrels popular de la lectura. El perill era que tot es podia contaminar massa d’un to excessivament ingenu i infantil, i que l’apocalipsi acabés esdevenint irrisori i guinyolesc….

Ponç Puigdevall (Quadern d’El Páis) 22.01.15