Xavier Antich sobre «De llindar en llindar», de Paul Celan (trad. Arnau Pons) [La Vanguardia]
La traducció és un fenomen d’una rara exigència. Demana escoltar i, per tant, obertura a una cosa que no procedeix de nosaltres sinó que ens arriba de l’exterior i, per tant, d’un altre de subjecte i, amb ell, d’un altre món. Dóna per fet, també, l’esforç de la comprensió a través del qual es tracta d’entendre no només el sentit del que es diu sinó, cosa que és més difícil, la seva significació, l’univers de referències, l’ancoratge en una realitat determinada. I, finalment, es tracta, no de passar alguna cosa d’una llengua a una altra, sinó de donar vida a un sistema de discurs. Per això, com reclamava Henri Meschonnic fa uns anys, la traducció és una ètica (Éthique et politique du traduire). En la traducció, doncs, no està joc només una llengua, sinó el llenguatge i, amb això, algú que parla o escriu i el seu món: per això, sempre, “el que cal traduir és aquest subjecte, cal fer que se l’escolti”.
Paul Celan, sens dubte un dels més grans poetes del segle XX, ha estat, també, un dels més maltractats. Més interpretat que realment traduït, ha estat pastura habitual de filòsofs i teòrics: de Heidegger, Adorno, Scholem i Gadamer fins a Derrida o Steiner, els quals, més que escoltar-lo, han acabat fent-li dir el que només ells deien. I el saqueig va provocar l’ocultació i l’exclusió de la pròpia veu poètica de Celan, encara avui profundament molesta.
Ara acaba d’arribar a les llibreries un llibre extraordinari, que constitueix per si sol un esdeveniment editorial. Es tracta de l’edició bilingüe, en alemany i català, d’un llibre cabdal de la poesia del nostre temps, Von Schwelle zu Schwelle / De llindar en llindar, de Paul Celan (LaBreu Edicions), traduït i anotat per Arnau Pons, que ja havia editat Atemkristall / Cristall d’alè (Negranit). Fa temps que Pons està compromès, aplicat a Celan, amb allò que reclamava Meschonnic: “Caldria retraduir tot el que només va ser traduït segons el signe”. Pons ha recordat sovint (per exemple, a Celan, lector de Freud, Lleonard Muntaner Editor) que “a Celan, no se’l llegeix, sinó que se l’utilitza”, i d’aquí ve la necessitat d’acostar-se al moment de constitució del poema i llegir-ho a la llum de la seva història. Pons, d’acord amb Peter Szondi, el qual va traduir (Estudios sobre Celan, Trotta), afirma que “Celan parla sempre d’Auschwitz, encara que no sigui evident”. I per això “amb Celan, la lectura abandona una certa innocència, una certa candidesa, un cert plaer, i es torna un acte crític, un veredicte”.
Ara, amb De llindar en llindar, disposem d’unes traduccions admirables d’aquests quaranta-set poemes, anotats, a través dels quals és possible accedir a un univers poètic d’una altura difícilment comparable. A més, aquest llibre no és només un llibre de poemes extraordinaris. És una lliçó d’ètica. Un exercici d’escolta, de comprensió, de reflexió crítica, de lectura rigorosa, de meditació. Encara no el teniu?
