«Als meus versos vaig a matar», Esteve Plantada conversa amb Francesc Garriga
Esteve Plantada signa aquesta crònica/entrevista sobre el recital i la vida de Francesc Garriga, que va presentar el seu ragtime a Cerdanyola, la setmana passada, al local de l’Esquerda de Granollers. Text i fotos: Esteve Plantada / VallèsOriental.com.
Té 79 anys i és un els poetes més respectats per les noves generacions d’escriptors del país. Estimat, admirat i vigent, ja no està per romanços ni per floritures, depura fins al límit els poemes. Però, fora dels murs que ha edificat als seus llibres, es mou de manera generosa en l’art de la conversa, de la sobretaula, de la copa amb confidència. I mai no decep. “Acostumo a dir el què penso, i aquest és un dels avantatges de fer-se gran”. Ser savi deu ser-ne un altre. I sí, sí que s’ha fet gran, gran de debò. Majúscul. Quina sort poder-lo gaudir més enllà de la petja que deixa als versos. Quina sort que aquest dissabte hagi deixat el seu occident per venir al nostre orient, tan gasiu, tan garrepa, tan d’aparador. Quina sort que, a més, hagi vingut a presentar el seu darrer llibre de poemes,Ragtime , acabat d’editar per LaBreu Edicions i tan fresc encara. Un llibre que segueix l’essència de Camins de Serp , la seva anterior obra, amb un fil comú: la presència de la mort.
“És així, a mesura que em faig gran veig la imminència del final”. I la mort sobrevola els poemes del seu darrer llibre com un voltor per sobre nostre, lectors àvids de mots, i sembla que esperi el moment adequat per atacar i deixar-nos el solc d’una ferida letal. Confessa, però, que li agraden les mateixes coses que quan tenia vint-i-cinc o trenta anys, “però ara les veig d’una altra manera. Als quaranta comences a pensar diferent; als cinquanta tornes a tombar; als setanta, ni et dic. I amb setanta-nou ho veig tot completament diferent. Fer-se gran és anar-se acceptant a mesura que les limitacions t’impedeixen fer tot el que voldries fer, i crec que tothom que tingui seny i el cap clar té aquestes preocupacions a la meva edat. I, ara mateix, la meva satisfacció personal és seure, llegir i veure els arbres”.
L’art de depurar el vers
L’estil de Francesc Garriga és un dels trets que marquen la identitat de la seva poesia.Ragtime és un llibre de bellesa glacial, amb un llenguatge genuí, buit d’artifici, buit d’accessoris, directe, sense concessions, encabit en la tradició de l’escola lírica, lleuger i profund alhora. “Vaig depurant els poemes, vaig traient coses, vaig llegint, un dia i un altre. No em canso, ara canvio això, ara remeno allò, ara me’ls miro, després me’ls torno a mirar. M’ho agafo amb molta calma perquè no estic mai satisfet”. De fet, poc abans de parlar amb ell, l’Ester, una de les editores del llibre, m’assegura que en Francesc Garriga dirà que el Ragtime és un llibre dolent, i que sempre ho diu. “No sé si ho és, però tinc la sensació que al llibre li falta alguna cosa”. Una sensació massa recurrent quan parles dels seus llibres. “Potser sí, però jo crec que el llibre hagués estat millor amb un any o dos de repòs. Tots els llibres han de reposar, i l’editorial em va collar una mica”, i se li escapa un mig somriure. I l’Ester, incrèdula, se’n fa creus.
Ragtime apareix al mercat editorial tot just dos anys després de publicar Camins de serp , i sí, efectivament, és lluny dels nou anys que Horaci deia que calia per fer un llibre. I tots els poemes són nous. “Faig taula rasa sempre que acabo un llibre”. Al seu anterior llibre ja va començar a explorar una línia diferent a la dels altres. “Aquest és molt més personal, busca més l’ètica que l’estètica. És més una reflexió de la vida, perquè ha arribat l’hora de passar comptes i comences a tenir por del què has fet malament. I cada vegada despullo més l’artifici”.
El procés d’elaboració d’un poema és llarg, intens i requereix ser molt autocrític. “Primer surt una cosa, que és en brut, i després vaig refent. El més difícil és trobar els verbs que busco i que volen dir exactament el que vull dir. M’exigeixo molt. Amb els versos vaig a matar, tinc un llenguatge sense filigranes. I el meu amor sempre és un amor que esgarrapa”. Mig gos, mig llop, poeta que estima amb dents.
El mestre de les noves fornades
“Tinc fe cega en molts dels autors joves d’avui en dia”, tot i que no li agrada l’adulació gratuïta ni el cofoisme. “A un jove que comença li diria que no fos carrincló. Em molesten molt les coses carrinclones. És un defecte que viu d’exagerar les coses fútils, que serveix per adornar i prou. I sí, és clar que es pot jugar amb el llenguatge, que es pot jugar amb els silencis i amb les paraules. Però quan jugues a fer una poesia de caràcter líric, no cal que diguis res si a dins teu no hi tens res”.
No és el cas d’en Francesc Garriga, reconegut i admirat per bona part de les noves fornades de poetes catalans, que el tenen com un referent d’absoluta vigència, proper, gens ranci, gran lector. Un poeta gran, gran de debò, i murri. I savi. Sense haver-nos-en adonat, la mort ens ha deixat tranquils força estona, distreta en altres minúcies de més transcendència. Nosaltres, després d’una vetllada de pluja insistent, de versos, de lletres i d’udols, podem assegurar que no hi ha cap altra certesa que aquella que ens diu que, a dins, justament a dins, en Francesc Garriga hi té molta, molta vida. I que duri.
