«Anaïs Nin: la fragilitat del desig». Una excel·lent crítica de Glòria Farrés [revista Caràcters]

Anaïs Nin
Una espia a la casa de l’amor
Edicions LaBreu
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Barcelona, 2011
133 pàg.

Anaïs Nin (1903-1977) va néixer a França, de pare català i mare cubana, però només hi va viure fins als onze anys, quan el pare els va abandonar i amb la mare i els germans van iniciar un periple que els portaria del nord de França a Barcelona, a casa els avis paterns, després a Cuba i finalment a Nova York, on van instal•lar-se definitivament. Aquest fet li va provocar un desarrelament geogràfic i lingüístic, però sobretot li va crear una desconfiança envers l’amor que va mirar de pal•liar escrivint un diari adreçat al pare. Aquest diari va anar creixent al llarg de tota la seva vida i va acabar essent la seva obra més important. Els cinc primers anys el va escriure en francès, però a partir dels setze anys ja el redactava en anglès, llengua que va adoptar definitivament per a l’escriptura. Hi descriu la seva complexa vida sentimental i amorosa. Va ser l’escriptor Henry Miller, un dels seus amants, qui va descobrir el valor d’aquest text i va animar-la a publicar-lo. Els diaris reflecteixen una vida bohèmia i independent, guiada exclusivament pels sentiments i els desitjos, on apareixen tots els amants cèlebres ―Antonin Artaud, Lawrence Durrell, Gore Vidal…― i els anònims ―el seu psicoanalista, amistats femenines…―, entre els quals cal comptar el seu pare. Si bé la imatge d’Anaïs Nin es relaciona amb l’hedonisme i la sensualitat, la seva vida conté aquest element tràgic: el turment de l’abandó i de l’incest.

A més dels diaris, va escriure diverses novel•les i un seguit de contes eròtics, que també tenen com a centre absolut la mateixa escriptora o un alter ego seu. La intenció era deixar de banda els models creats pels novel•listes, fins i tot els que ella admirava com D.H. Lawrence o Henry Miller, i fer una narració des de la pròpia intimitat. Tant en l’escriptura com en la vida, va fer un esforç per alliberar-se dels models de dona forjats des de la masculinitat. En aquest sentit, els diaris li van permetre exposar la seva vida des d’una introspecció precisa, l’ajudaven a descobrir-se a si mateixa. Reflecteixen una recerca per deseixir-se dels clixés i resseguir les intuïcions i els elements subconscients que la guiaven. I ho fa amb una escriptura lírica, sensual, corpòria, una mica críptica, que expressa matisadament les pors i la fragilitat del desig femení.

Les novel•les, a diferència dels diaris, presenten una prosa més elegant però una mica més freda. Una de les més interessants és la que acaba de publicar Labreu edicions traduïda per Ferran Ràfols Gesa: Una espia a la casa de l’amor, que ja havia estat traduïda el 1968 per Manuel Carbonell, però era introbable. La protagonista d’aquesta novel•la és una dona de trenta anys, casada, actriu, que al llarg de la novel•la té quatre amants. Tot gira a l’entorn del seu interior tumultuós, descrivint el seu esperit inestable i apassionat. Sabina vol viure una vida guiada pel desig, la seducció i el plaer, per bé que li cal l’Alan, el seu marit, com el punt de gravetat sobre el qual girar, com l’única vida real a la qual sempre tornar després de cada amant. Viu, doncs, enmig d’enganys i mentides constants, en una gran solitud, però l’erotisme la fa sentir viva i es converteix en un camí d’autoconeixement. Ella es transforma amb cada amant, s’adapta sol•licita a la imatge que els homes creen d’ella perquè vol ser estimada i posar-se a prova: en cada amant troba alguna cosa d’ella que no coneixia abans. Diu, amb un llenguatge gairebé bíblic: “ella era totes aquelles coses amb ell, per ell, a través d’ell.”

Ara bé, mirar de viure amb intensitat totes les relacions acaba empresonant Sabina en un laberint que al final no li permet mantenir una unitat, sinó que es disgrega, s’hi perd. En un llenguatge ple de suggeriments musicals i pictòrics, compara aquesta dispersió interior amb el Nu baixant una escala de Duchamp: “vuit o deu perfils de la mateixa dona, com les múltiples exposicions d’una personalitat, netament dividida en moltes capes, baixant les escales a l’uníson.” Sortir de la norma li provoca un fort sentit de culpabilitat, però no pot evitar estar sempre fugint de qualsevol categorització i formalitat, té la il•lusió de la llibertat absoluta. Hi ha un component narcisista en Sabina que la porta a una constant autoanàlisi, no deixa mai de furgar dins la seva psique, dins les sensacions del seu cos, vol abastar-ho tot amb elles. A través de les façanes buides d’alguns quadres de Chirico descriu la necessitat simbòlica d’absolut: “Es va adonar que el que havia esperat trobar a l’habitació de tots els seus amants era aquell espai il•limitat, el mar, les muntanyes ben visibles per totes bandes, el món tancat només per una banda.”

En l’actitud de Sabina hi ha present clarament la vivència autobiogràfica d’Anaïs Nin, fins al punt que en un dels capítols finals fa referència al pare idealitzat que es va inventar Sabina de nena, necessitada d’amor. Si establim un pont amb els diaris, hi trobarem expressat amb claredat la dificultat de viure la sensualitat amb aquesta vivesa que reclama Sabina i el desequilibri emocional que comporta. Els que corresponen als anys 1931-1932, els més importants perquè expliquen la trobada amb Henry Miller ―publicats en català a Ed. 62 en traducció de Núria Ribera―, contenen una frase paradigmàtica sobre les relacions eròtiques que mantenia en paral•lel amb Henry, amb June, la dona de Henry, i amb Hugo, el seu marit: “Estimar així és excessiu.”

Categoria: La intrusa, Premsa  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter