Alguns “il·luminats” varen clamar al cel que es tractava d’una editorial suïcida, profetitzaren meravellosament que estava destinada a un fracàs estrepitós i que no arribaria massa més enllà, i per això els responsables de l’aventura varen posar un nom amb tantes intencions al darrere: LaBreu. Com si hagués de durar poc, o com si només hagués hagut de servir com una espècie d’experiència curta però explosiva. Sense que ningú s’ho pensés, tothom es va equivocar i ja fa més de deu anys que aquesta editorial circula. Però no només això: s’ha convertit en un referent de l’actual mercat editorial i el seu exemple ha servit a moltes altres propostes que han vingut per perdurar. Sense saber-ho, hem estat testimonis d’un canvi de paradigma que, evidentment, ningú no augurava.

La ja mítica editorial LaBreu, amb més salut que mai, torna a demostrar la seva potència i contundència. Els editors responsables al darrere (Ester Andorrà, Marc Romera, Clara Font i Ignasi Pàmies) publiquen tot un estol de possibilitats. Per exemple, Lladres, el recent llibre de contes de Joan Todó; La filial, el nou llibre de Serguei Dovlàtov; La plenitud de la srta. Brodie, una traducció de Muriel Spark i quatre títols de poesia acabats de sortir del forn i que tornen a omplir l’armari de la col·lecció més coneguda de la casa, “Alabatre”, tot un exèrcit de llibres que sens dubte seran importants per a aquesta futura diada de Sant Jordi. Però abans passaran per l’emblemàtic local del Bar hOriginal de Barcelona, on aquest dimecres 6 d’abril a partir de dos quarts de nou del vespre hi haurà festa grossa amb un recital que s’espera important com pocs.

Afollada de Laia Martinez i Lopez o un dol de prepèrdua

Una cita d’Àngel Guimerà serveix de porta d’entrada a una cosmogonia sanguínia i uterina: – Aturau-vos! – los crida, – Qui us afolla? / Qui us fa plorar ab llàgrimes de nin? Per tant ja estem davant d’una sèrie de temes que seran bàsics: plor, infantesa, qüestionament i exclamació. I un mot polisèmic, “afollar”, que invoca moltes accepcions, des de “malmetre” i “ferir” fins a l’acció coneguda com a “avortar”. La sonoritat del mot juga amb una explícita marca sexual pròpia de Martinez i Lopez, experta en l’art de produir poesia talment es tractés d’un esclat libidinós o com una òpera electrònica. Recordem que Laia Martinez i Lopez forma part d’aquest sorprenent duet anomenat Jansky, i des d’aquesta autoria musical ha parit dos discs únics com Un big bang a la gibrella i ÉÈ (Primeros Pasitos, 2013 i 2015).

Als seus anteriors llibres, L’abc de Laia Martinez i Lopez (Documenta Balear, 2009) oL’estiu del tonight, tonight (Gall Editor, 2011), es proposava, com anuncia la seva biografia, “a fer sang i ereccions” o a fusionar la música amb la mística del sexe a través del reconeixement de l’Altre i del Viatge. A partir de Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015), però sobretot a partir d’aquest Afollada(LaBreu, 2016), Martinez i Lopez inaugura el seu estricte camí de maduresa, aquell que demostra que no és només una provocadora amb ganes de guerra sinó que és una veu poètica amb ànim de persistir. Més i tot: una autora destinada a romandre en la memòria sensorial dels lectors.

Dir que Afollada es tracta d’un llibre sobre una maternitat truncada, desesperada o traumatitzada és caure en la grolleria del resumir patèticament. No és només això, però sí és cert que ens trobem davant d’un martiri personal en què la fecunditat es contraposa, d’una manera o l’altra, amb l’acte d’escriure. Lúcides són revelacions com aquesta al respecte:

D’alimentar la criatura amb versos
voldria saber-ne el resultat.
Surten, també, del pit i fan créixer.

Hi ha un dolor molt estricte aquí inscrit, com si l’escriptura s’alcés talment un ordre d’exorcisme per curar ferides, cicatrius, un desarmament nuclear. Per conjurar el ritual de l’escriptura en un llibre clarivident i fosquíssim alhora, Laia Martinez i Lopez ens hipnotitza a través d’una faula melòdica en vers habitada per oronetes, follets, criatures masturbadores i fantàstics semens blancs que són incapaços de sadollar o, quan ho fan, al final no poden impedir que els fills interns morin cada cop més endins. L’epíleg d’Antònia Vicens, la Gran Dama de les Lletres Catalanes, Premi Nacional de Cultura 2016, apunta una sèrie de coordenades que ens ajuden a saber a què ens enfrontem: “Afollada és la història de la Passió d’una dona. Perquè si conté el miracle de la maternitat, de la vida, també amaga una cel·la de càstig. I entre barrots és inútil que les venes es rebel·lin, que el desig faci estralls. Ser una dona i tant sí com no haver de suportar el plor dels fills que no han nascut. Que se t’han quedat a dins. A un racó de l’ànima. I roseguen. I rapinyen.”

Un dels poemes en prosa de l’autora ens ofereix versos com aquests: D’una fam del volum del buit de la cova d’on els diamants foren extirpats com a pedrotes del ronyó calcificat de la ciutat badívola, envitrallada, tallant, mirall mirallet reflector de gruixos de porqueria impossible d’encabir a la boca d’un ciutadà mitjà normalet; d’una fam recargolada i especuladora, que edifica arcades com si volgués deixar passar tots els rius del món per la gola enrogallada, enquistada d’estris inimaginablement enviats vàter avall pels ciutadans mitjans normalets desconeixedors de la comunitat que fina –més enllà de la virtual, pantallosa, del malson holograma; d’una fam desoladora i esclava de la sacietat moderna, ens desnutrim.

Pop fiction de Toni Gol o psicodèlia volcànica

El poeta i periodista David Castillo ho té molt clar en el pròleg al nou Pop fiction d’un autor inconfusible: “Toni Gol continua igual. En forma. S’enfila per una muntanya, posa síl·labes a la lectura d’una panoràmica, recita amb fúria Guillem de Berguedà. Més o menys els mateixos temes amb què ens havíem emborratxat pels bars de Santa Maria del Mar. Jo li continuo dient que ha estat un error formar part d’una generació idiota. Hem perdut les nostres mares, les dones guapes han canviat de nom, continuem sent anarquistes despistats. Jugar una partida d’escacs sense la dama no és precisament fàcil. Simpàtic i carinyós, Toni Gol és l’amic que sempre enyores. Et pot veure cinc anys després i abraçar-te i continuar la conversa com si no haguessin passat ni dues hores. Jo li continuo dient que ha estat un error formar part d’una generació idiota. Els temes, sempre els mateixos: resistència llibertària, rebels carlins, poetes catalans ofegats pel sistema, resistir als fàrmacs i les drogues, al pas del temps. No arriar mai la bandera negra, a menys que toquin a retirada. (…) És l’amor. Toni Gol és l’amor. L’amor imperfecte, però transcendental.”

Després d’aquesta carta més que plena de sentiments ja confessats però mai expressats amb tant sincerament, és indubtable acceptar que estem davant les bases del planisferi d’una època acabada però no perduda, i sabem de forma perfecta quines són les coordenades de lectura d’un títol que remet a Quentin Tarantino perquè els dos autors responsables són explosius i no accepten mitges tintes, perquè s’han nodrit de mil i una experiències de tota mena i ho han vomitat amb ràbia damunt del resultat. L’essència que envolta Toni Gol (Gironella, 1960) és el d’un etern Peter Pan, però no aquell que es remolca en l’infantilisme, sinó el del personatge que, davant les roques, a punt d’enfrontar-se al seu més gran arxienemic que és el temps, sap que ha de morir però també sap que això de la mort segur que serà una gran aventura.

Així els poemes: irremeiables, plens referències d’una refulgent quotidianitat, amarats d’una tònica emocionant, claríssimes perles obscures que segur emocionarien al Bob Dylan més humanista, tot i que en el fons Gol és més de David Bowie i de Lou Reed, d’un àcid esperit que se sap fútil però també ple de ganes d’immens. Pel camí hi ha mort, calaveres, àmbits revoltats en què el final s’acosta i la melangia és inevitable, per molts que els versos i els poemes esdevinguin caixes de ressonàncies que remeten a la televisió, al cinema, a la cultura popular, al còmic o als videojocs.

Segurament, Toni Gol és el poeta més capaç de fixar un món, uns ideals, una ànima que sens dubte muta cap a noves esplendors que molts de nosaltres no veurem, i és que la recerca d’un absolut a vegades ha de passar per substàncies perilloses, com en el poema Constel·lació:

El cel és una explosió d’agulles.

Hi ha un astronauta penjat
sobre el cavall blanc de l’Ossa
Menor;
un estel cau damunt
del teu llacet de seda:

«Venus és una rosa de xocolata»

El bosc és una capseta de perfums
i pols de plata,
m’arreglo el nus de la corbata
i et faig un petó.

L’Snoopy
des de la lluna ens diu adéu
amb un mocador.

Toni Gol podria protagonitzar perfectament les novel·les de Jordi Cussà Cavalls salvatges o Formentera Lady, però no ha perquè ha trobat en el lirisme de factura orientalitzant una via d’escapament. Els poemes són la forma amb què es comunica de forma orada amb el món, una porta de darrere que desembarca cap a un univers amarat de cowboys, Wendys i engrunes d’una pols sublunar a la manera de Matsuo Basho o Joan Vinyoli.

Pop fiction serà un festí per a tot aquell que no s’acontenti amb la mediocritat imperant dins d’una literatura catalana cada cop més d’autoajuda, d’autoficció i de poesia de l’experiència mediocre. Perquè per a experiències fortes, amb sentit, estètiques i gustoses, Toni Gol ens fa un regal, un llibre de llibres, una antologia d’obra inèdita que es converteix en un títol que marcarà tendència, o almenys hauria si volem que no tot estigui corromput.

Neu negra de Marc Romera, les exèquies de l’univers

Si pensem en el paper de Marc Romera (Barcelona, 1966) en la poesia catalana actual, sabem que estem parlant d’un autor incòmode i inclement, un Thomas Bernhard despietat i nostrat que esputa els seus versos contra les calbes crues dels cretins, tal com en el seu moment havia demanat amb seny Joan Salvat-Papasseit. Per això els seus llibres no són gens complaents, sinó més aviat tot el contrari. Només això ja és un crit innovador.

De fet, el seu anterior volum, La nosa (Proa, 2014), va merèixer els premis Carles Riba i el Cavall Verd precisament perquè, amb una còlera continguda i amb uns poemes de gran volada, aconseguia alçar el seu univers creatiu fins a cotes que semblaven difícils de superar. Ara, aquesta nova Neu negra que acaba d’aparèixer a LaBreu és un esdeveniment que confirma el talent d’un gran poeta, i deixa palès el fet que estem assistint a l’engrandiment d’una de les poètiques més impressionants dels darrers anys.

Neu negra és un relat d’exèquies, una epifania fúnebre, un psalm a la memòria dels finats, una indagació en les morts del pare biològic i del pare espiritual enteses com a morts pròpies, perquè ho són. En aquest abandonament, una orfenesa mala però no impossible de superar, la poesia no pot fer altra cosa que dedicar-se a la creació d’arrels, tant a la terra com al cel, per intentar tornar a crear pilars que abans ajudaven a tenir una òrbita però que han desaparegut sota la inclemència de la malaltia i del no-res.

Més despullat que mai de qualsevol mena de retòrica banal o falsa, decidit a abandonar l’agror més amarga que el caracteritza quan vomita veritats, Romera basteix uns poemes concentradíssims. I va no a la recerca d’allò irrecuperable, sinó al fondo anhel de poder inaugurar un nou món per a un nou viure en forma de petits cants melòdics i intensos, salvatges, refulgents, apoteòsics de malestar.

Tot és aquí volgudament simbòlic, efectivament metafísic, però cada detall té moltes lectures i diverses interpretacions, perquè entendre el llibre només com una oratòria postmortem és una greu falta contra la capacitat guaridora de la poesia. El cas és que Neu negra és, sens dubte, un dels llibres d’aquesta temporada, només cal que llegim poemes com Gelera per entendre el seu abast:

Li extirparies
l’estampa de blauet que porta als llavis,
ofrena tova
d’aquell pinzell de fred
que bada.
Però no pots. Cap goma d’esborrar
sap la carícia fosca d’apagar
la neu més negra,
la flor de gel que cicatritza voluntat
de permanència.
El tacte fòssil de la fusta sota el gel
fragmenta l’Arbre en una llum
com de forat
que besaries.

La mandra no és un ocell o el triomf de la slow poetry

El volum de Francesc Gelonch, que arriba a LaBreu després de deu anys d’espera, és segurament històric, tot un terrabastall que s’ajornava des de feia temps. Han estat deu anys d’espera perquè des de l’aparició dels primers títols a la col·lecció Alabatre de LaBreu (L’ull entorn d’Andreu Subirats, Cartes de sotamà de Jordi Vintró i El furgatori de Josep Pedrals) els editors varen demanar al poeta Francesc Gelonch (Juneda, 1974) que enviés un llibre seu. Aleshores ja era considerat un gran rapsoda i un personatge que només amb la seva presència i amb els seus versos repartits oralment devorava qualsevol escenari, tot i que cap editorial excepte LaBreu, amb voluntat de fer un catàleg panoràmic i intel·ligent, no s’havia plantejat fixar-lo en un paper.

Però, encara que l’interès era més que evident, Gelonch no ha estat disposat a segellar el seu primer volum publicat fins que no ha estat absolutament convençut del material que tenia entre mans. Només per això La mandra no és un ocell ha esdevingut un homenatge a la feina ben feta, un tribut en forma de slow poetry poderosa, la notícia poètica de l’any. I això no significa que sigui una poesia descafeïnada, ans al contrari: els poemes de Francesc Gelonch són estendards de noves líriques viscerals, vies alternatives que constaten la necessita d’una poesia que explora camins no transitats, una forma gens amable però sí gratificant de tornar al caràcter total de la poesia entesa com a existència plena.

Qui l’ha vist recitar sap molt bé davant què es trobarà: revelacions acarnissades, paraules estripades, crits encesos que obliguen a creure que la poesia és més gran que la vida. En el fons, un dels regals inesperats d’aquesta celebració de deu anys d’una editorial suïcida que, esperem, se seguirà suïcidant amb qualitat durant molts més lustres.