10 anys de la col·lecció alabatre de LaBreu a Núvol (27.04.16)

10 anys de la col·lecció alabatre de LaBreu

aparadorLaiealabatre10anys

LaBreu Edicions celebra el desè aniversari de la seva col·lecció de poesia alabatre. Per això s’ha organitzat una festa ben especial i multitudinària al bar hOriginal de Barcelona, dins del cicle ORINAL, que tindrà lloc aquest dimecres 27 d’abril de 2016 a partir de les 20:30 hores. L’acte comptarà amb alguns dels poetes més característics i representatius del seu catàleg, que aquesta primavera ha arribat al número 70, tota una proesa. Per aquest motiu, Jaume C. Pons Alorda ho comenta en el seu article número 100 per a Núvol.

Andreu Subirats

Andreu Subirats | Foto Ester Andorrà

M’enfronto, cofoi, a l’escriptura del meu article número 100 per a Núvol. Per a mi és un text especial, evidentment, com els anteriors, és clar, però aquest encara més, perquè demostra la meva filosofia de vida i d’escriptura: cal insistir, cal persistir, cal no deixar-se emportar pel desànim ni pel defalliment, que encara hem de seguir construint i creant moltes més coses. Evidentment, les circumstàncies no són fàcils per a ningú, sobretot si tenim en compte que no hem acabat de sortir d’una crisi espantosa que ha canviat per sempre el nostre mode de vida i la nostra forma d’entendre-la, si és que mai l’arribem a deixar enrere. Però fins i tot dins d’aquesta catàstrofe global podem, i hem de, trobar esperança, anar a l’encontre d’energies que ens ajudin a continuar. Jo crec en l’entusiasme, i el bo d’això és que puc compartir aquest entusiasme amb altra gent.

I això és quelcom que ens han demostrat, a força d’exemples pràctics, algunes noves llibreries que han alterat els estàndards que fins ara havíem interioritzat (des de La Nollegiu fins a La Calders, passant per tantes altres com La Impossible, La Temerària, Cal Llibreter, La Dòria, On The Road, Casa Usher…) però també les noves editorials, aquelles que han nascut possiblement en el pitjor moment, però que en molt poc temps han aconseguit pertorbar el paradigma establert i ens han demostrat que sempre hi ha una alternativa, una altra manera, diferent i diferencial, de fer i de plantejar l’anhel d’erigir una realitat poètica. I una d’aquestes editorials insígnia, que ha acabat essent exemple de moltes altres, ha estat sens dubte LaBreu Edicions, que ara arriba al desè aniversari de la seva col·lecció alabatre, amb el número 70 acabat de sortir del forn en una onada ben estremidora.

Els precedents de LaBreu són clars perquè els mateixos responsables de l’aventura els han volgut fer evidents, sense embuts, en diferents entrevistes i sempre que han pogut deixar-ho més que palès. Podem veure els seus proto-ossos idealistes en la col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda de Cafè Central, que va ser inspiració absoluta, però també ho foren el curós disseny de la col·lecció de poesia dels Quaderns Crema i l’esperit obert i eclèctic i amplificat de Llibres del Mall, en la seva millor època. I una altra cosa: des d’un principi varen saber que no es volien assemblar, de cap de les maneres, a la col·lecció Crema de Columna. És bo saber-ho. Ja que potser ens és difícil fer un recompte de cap enrere i analitzar com era la situació fa deu anys. Però els que varen viure aquella era saben, i recorden, que no era gens fàcil publicar, ni tampoc guanyar els premis que es podien catalitzar en un panorama complex, que no era massa donat a oferir espais de difusió als nous autors ni a les noves veus, als diferents, als rars, als estranys, als que no volien formar part de modes o capelletes, ni tan sols de propostes encofrades sota una bandera o un ideari. Per aquest motiu, hi va haver tot un moviment de noves veus que varen trobar en els recitals, i en l’oralitat, una magnífica possibilitat per tal de prodigar la seva obra. Fins que no va arribar LaBreu, i alabatre, era quasi impossible trobar-los. I això ara ja és diferent: sempre hi ha una porta de darrere que permet la contaminació, l’entrada de plenitud.

 

Ester Andorrà

Ester Andorrà

Per això un autor com Andreu Subirats va haver d’enfrontar-se a tantes complicacions per poder tenir, entre les mans, la seva obra poètica finalment publicada, cosa que no fou realment possible fins que LaBreu no s’ho va plantejar: el resultat és Galtes de perdiu, un dels volums estrella de la casa, un planisferi que torna a deixar per llei que, des de la solitud, des del convenciment, cal insistir fins que l’ocasió sigui propícia. Una cosa semblant li passava a Jordi Vintró, un orfebre sensacional, creador d’universos delirants i microscòpics, amb sentits plens i ambiciosos, però incapaç de ser classificat o etiquetat sota denominadors comuns de cap mena. Vintró, es pot dir sense caure en la imprecisió, ha anat inventant noves vies d’inauguració poètica: per això és alegrement, necessàriament, indomesticable. D’aquesta manera, i des d’aquesta necessitat, un autor com ell, memorable, es va convertir en el primer autor publicat a alabatre, amb Cartes de sotamà, però també en un repetidor insistent que també ha vist com han sortit a la llum el monumental La bassa de les oques, la traducció deNoves impressions d’Àfrica de Raymond Roussel, i ara més recentment Poesia laica, amb Aleix Cort.

I qui va ser el tercer iniciàtic d’aquest trident primari? Un crack de cracks, un indiscutible, l’excepcional Sènior dels Joves i Jove dels Sèniors Josep Pedrals, que amb LaBreu va publicar el primer capítol de la seva trilogia: El furgatori, que va venir seguit per El romanço d’Anna Tirant, i es preveu que o bé aquesta tardor o l’any que ve vegi la llum el desenllaç, Tot el Quim Porta. El seu viatge, una aventura textual, magnífica, mockheroica, és una de les poètiques més eficaces i salvatges, una odissea lingüística i metafòrica erigida a partir de totes les formes mètriques i rítmiques, un estendard o tour de force que ha obert nous futurs. Per a mi, Josep Pedrals, que ningú no ho dubti, per favor, és un dels més grans: ell mateix són mil generacions adverses, en constant lluita, demostrant que per molt que pensem que hem caçat la seva ànima, llavors ens sorprèn amb un altre poema que es converteix en un hit. Segurament, Pedrals és un dels majors poetes vius de tot el món, que aquí quedi més que clara la devoció que sento cap a ell, una qualitat superdotada que l’allunya de tots els altres.

 

Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies, editors de LaBreu.

Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies, editors de LaBreu.

Aquests tres incomparables foren el primer toc d’atenció, la primera descoberta, el primer impuls. Després s’ha produït, en miniexplosions, el descobriment de noves veus de diferents edats i propostes literàries (Sílvie Rothkovic, Joan Todó, Anna Gual, Marc Masdeu, Albert Forns, Anna Ballbona, Andreu Galan, Laia Llobera, Blancallum Vidal, Pau Gener, Laia Martinez i Lopez, Ramon Boixeda, Anna Pantinat, Joan Josep Camacho Grau, Ester Andorrà, Josep Pedrals, Eduard Escoffet…); la digna recuperació de preclàssics que fins llavors no s’havien reivindicat com pertocava (Jordi Vintró, Lluís Urpinell, Josep-Ramon Bach, Carles Sanuy, Montserrat Rodés, Joan Vinuesa, Ricard Ripoll, Francesc Garriga, Màrius Sampere…); però també han sabut gestionar una mena de baluard indiscutible per a una generació sense generació, perquè és una generació transparent, i alabatre també s’ha entès com una salvació factible per a poetes que no han trobat un lloc marcat en el mapa geoliterari dels Països Catalans (Andreu Subirats, Miquel Izquierdo, Felip Costaglioli, Tomàs Arias, Mireia Vidal-Conte, Daniel Busquets, Sebastià Bonet, Francesc Gelonch, David Ymbernon, Toni Gol, Marc Romera, Aleix Cort, Josep Maria Roquer, Melcion Mateu…); així com una mostra representativa dels autors que obren la poesia catalana del segle XXI, tal com ha dit diverses vegades Marc Romera (Susanna Rafart, Lluís Calvo, Ernest Farrés, Víctor Obiols…); traduccions de qualitat (des del Paul Celan d’Arnau Pons fins al Bai Juyi o el Philip Larkin de Marcel Riera, passant pel François Villon d’Andreu Subirats, el Raymond Roussel de Jordi Vintró, el Paul Verlaine de Jordi Llovet, el Friedrich Dürrenmatt d’Ignasi Pàmies, el T.S.Eliot de Marc Masdeu, la Bejan Matur d’Albert Roig, l’Yves Bonnefoy d’Ona Rius…); o meravelloses rareses especialíssimes, diamants únics que només LaBreu hagués pogut parir (Pepe Sales o Rafel Nogueras Oller).

A més a més, no es pot entendre aquesta col·lecció ja emblemàtica sense un mestre que, d’una forma secreta, va operar per tal de donar tot el seu suport innegable, i el seu esperit, per això, continua amb nosaltres. Va oferir des de crítiques ferotges, per millorar a base d’hòsties fortes, fins a contactes que poguessin ajudar a promocionar aquells primers números que molts consideraren “suïcides”. Però de suïcides res, com s’ha demostrat, i això ens fa veure que els que proclamaren la ràpida mort d’una naixença que es preveia curta eren, en realitat, molt mals profetes. Aquesta figura que estem explicant, que estem defensant, aquesta ànima frement, encara perdurable, inoblidable a més no poder, és el poeta Francesc Garriga, un home fet generositat però també ràbia, un ésser que ens ha deixat massa prest, possiblement en l’instant precís en què la seva obra i persona començaven a sobresortir de l’ombra fosca en què molts la intentaren situar des d’un anonimat de pretesa obra menor. Però el que Garriga va escriure, al llarg d’anys de batallar amb aquesta insistència que repeteixo, amb capacitat rebel, el que va acabar germinant d’entre les seves mans, s’ha constituït com un dels llegats més honrosos de la poesia catalana contemporània.

Mireia Vidal-Conte | Ester Andorra

Mireia Vidal-Conte | Ester Andorra

 

I la seva poesia completa, perfectament fixada, segur que arribarà aviat gràcies a l’esforç titànic de Marc Masdeu, un altre dels autors clau d’alabatre, i Marc Romera, autor inqüestionable però també un dels editors de la casa al costat de Clara Font, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies, ara mateix, i de Miquel Adam, no fa tant. O sigui, autèntics deixebles de Garriga, d’una forma o de l’altra, sí, estimadors veritables de Garriga, com molts dels altres autors alabatrencs, que es poden entendre des d’aquesta òptica, des d’aquesta necessitat: com homenatges vius a un home que ens va ajudar a conèixer-nos entre nosaltres, que ens va demostrar, com Carles Hac Mor, que les aliances són imprescindibles en un món cada cop més dur. I l’acte d’aquest dimecres 27 d’abril, un dia després de l’aniversari de Garriga, serà una ocasió més que esplèndida per recordar-lo i tornar-lo a tenir ben present, sobretot si tenim en compte que l’hOriginal és la casa de LaBreu, el temple d’alabatre, el lloc on tot va néixer i es va gestionar, el bressol de tot plegat. Per entendre LaBreu abans cal entendre l’hOriginal i la generació hOriginal que entre tots hem aconseguit crear amb furor i eufòria.

I ara cal que ens fem la pregunta inversa, la qüestió del retorn, del que ha provocat aquesta feina incansable durant ja deu anys: per a qui ha estat un model, LaBreu? De què és culpable LaBreu? No fa falta que anem massa lluny, perquè els brots així ho fan factible, constatable, talment una evidència voraç. Només cal que fem una volta per les llibreries o per fires o directament al carrer per contemplar el resultat d’aquest virus: AdiA Edicions, Edicions Terrícola, Edicions del Buc, Godall Edicions, Edicions Tremendes, Lapislàtzuli Editorial, Blind Books, Edicions Els Llums, Edicions Poncianes… I fins i tot m’atreviria a dir que Males Herbes, transatlàntic de la imaginació, ha begut del seu exemple, però els seus creadors han aplicat criteris que crèiem poètics al terreny de la narrativa. O sigui: una art de propagació. Tot i que potser m’equivoco…

 

Arnau Pons | Foto Manu Manzano

Arnau Pons | Foto Manu Manzano

Els folls esbojarrats de LaBreu i els seus alabatres, tot un símbol que ens ajuda a identificar els seus preciosos colors estridents i també els seus insectes específics, que cada autor tria en sintonia amb el contingut de l’obra, varen començar amb maletes carregades de llibres, anant amunt i avall, organitzant encàrrecs com podien, fent recitals a balquena, promocionant els llibres i els autors de forma salvatge. Primer les llibreries eren reticents, a vegades no volien “allò” que els oferien, mentre que ara una llibreria sense alabatres no es pot considerar llibreria. Varen començar només amb plaquetes de poesia, després va venir alabatre: ara també tenen narrativa amplificada (Banda Ampla), narrativa traduïda (La intrusa) i narrativa catalana (Cicuta), i en les diferents propostes sempre demostren el seu bon ull hàbil per a la cacera de títols inaudits.

Ara tenen distribuïdora perquè seguir amb aquell estrèpit inicial estrident no era factible, en aquest instant en què han crescut tant, però continuen essent delicats, estrictes i insistents pel que fa a la gestió de tota mena d’esdeveniments: així ho estipula el seu contracte. En això també han estat un model, i saben que els llibres s’han de vendre a peu de carrer, en recitals poderosos, en esclats mastodòntics de vida, cervesa i celebració, tota mena d’actes perquè la poesia també és una forma de vida. En efecte, hem estat testimonis de transformacions, de canvis alquímics, però aquell Big Bang primordial, aquella bomba extraordinària, aquella vitalitat, encara dura, i es pot veure d’una hora enfora. El resultat són molts, moltíssims, de fills, en una família en què hi ha hagut emocions descontrolades, baralles, triomfs singulars, decepcions apoteòsiques, anècdotes bestials, històries bèl·liques, proeses increïbles… Tot un catàleg vitenc dins d’un catàleg lletrat, històries dins d’històries dins de més històries, cavalls salvatges.

La seva bona tasca ha rebut premis prestigiosos i molt importants, i estic plenament convençut que n’arribaran molts més: un Premi Serra d’Or (per a Lluís Calvo), un Premi Lletra d’Or (per a Josep Pedrals), dos Premis Cavalls Verd (per a Francesc Garriga i per a Màrius Sampere), un Premi Jocs Florals (per a Melcion Mateu), el Premi Mots Passants de Traducció (per a Andreu Subirats i el seu François Villon), el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció (per a Jordi Vintró i el seu Raymond Roussel) o el Premio Nacional de Traducción (per a Arnau Pons i el seu Celan). Seria meravellós que, ben aviat, poguéssim celebrar també que Jordi Cussà s’emporta el Premi Creixells amb Formentera Lady: seria una excusa perfecta per celebrar un catàleg impressionant, cada dia més, i una ocasió única per reconèixer la tasca d’un autor fonamental de tan poderós.

 

Anna Gual

Anna Gual

Em disposo a continuar el camí encetat per escriure 100 articles més, i tots els que facin falta. De la mateixa manera, sé que de ben segur serem deliciosos testimonis de 10 anys i 10 més i 10 més, i més, d’alabatre i de LaBreu Editorial, una aventura ètica, estètica, valenta, atrevida, radical, poderosa, integral, total. Llarga vida a la passió i a la insistència! Per molts anys més, bells insectes acolorits! A continuar volant s’ha dit!

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter