UNA FELICITAT IMPOSADA de Denise Desautels a l’AraLlegim (20.05.17)

Alçar la veu per canviar el món

Hi ha molts contextos polítics i socials en què l’escriptor ha de lluitar perquè la seva veu no sigui silenciada pel poder. És el cas de la poeta Ana Blandiana en la Romania de Ceausescu i de la quebequesa Denise Desautels, que va defensar la seva cultura en un Canadà anglòfon

LA PERILLOSITAT DE LA LITERATURA

El 1945 naixia Denise Desautels a Mont-real. La novel·la autobiogràfica Una felicitat imposada -traduïda ara per Antoni Clapés a LaBreu, però publicada en francès el 1998- recrea els anys previs a la Revolució Tranquil·la. “El Quebec no existia, era una província del Canadà petita i tancada -diu-. La cultura que es permetia en aquells moments era folklòrica. Qualsevol que pensés en l’art d’una manera ambiciosa havia d’exiliar-se o suïcidar-se. En aquells moments parlar amb llibertat no era possible”. Si el 1948 el manifest Refus global [Rebuig global] que Paul-Émile Borduas i quinze artistes van signar acabaria implicant represàlies per a tots ells per criticar l’immobilisme quebequès, una dècada més tard la situació començava a canviar. “Calia prendre la paraula -diu-. Ja no pensàvem en guanyar-nos el cel, sinó el present”.

Una felicitat imposada dedica un capítol a la visita de la narradora a una retrospectiva de Van Gogh al Museu de Belles Arts de Mont-real el 1960. “En uns quants anys es passarà de l’ombra a la llum com un miracle. Esdevindrem éssers vivents”, escriu Denise Desautels al llibre, on apareixen alguns dels noms decisius de la cultura quebequesa que van irrompre amb força a partir del 1959, moment en què arrenca la Revolució Tranquil·la. Hi ha, entre d’altres, Anne Hébert, Réjean Ducharme i Nicole Brossard. “Em vaig fer dona en un context de modernització de la nostra cultura, anys en què els autors en llengua francesa començaven a aparèixer i es va crear un ministeri d’Educació i un altre de Cultura, procés que va culminar amb l’Exposició Universal [1967], que ens va col·locar de sobte al món”. Fins llavors el món anglòfon ho havia dominat tot: “La classe obrera parlava francès. Els empresaris, en canvi, parlaven anglès. També els dirigents -diu l’autora-. Sense la Revolució Tranquil·la i tot el que va comportar segurament ja no existiríem”.

ENTRE LA TENDRESA I EL DOLOR

Desautels va debutar amb el llibre de poemes Comme miroirs en feuilles el 1975 i des de llavors ha publicat una trentena llarga de títols més. És una de les veus més reconegudes del Quebec, i en català se’n pot llegir Tomba de Lou (2000) i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (2013). “A Una felicitat imposada el meu alter ego té més de 50 anys quan recorda la seva infantesa i primera adolescència -explica-. Al seu voltant diversos familiars van morint, però ella està obligada a ser feliç, perquè viu envoltada de tendresa i de dolçor. No és fins que té 14 anys que descobreix que carrega una llosa de dolor i de patiment”. No era el primer cop que Desautels rememorava “els crits íntims” que s’anaven acumulant dins seu. A La Promeneuse et l’oiseau (1980) ja en va parlar en forma de poemes: “La veu lírica puja a un arbre i dubta entre llançar-se al buit o arrencar a volar”.

La novel·la reconstrueix el món on l’autora va créixer. “La mare em va animar a estudiar perquè ella no ho havia pogut fer -diu-. Creia que escriure era una professió bonica i ornamental. No entenia que la literatura és jugar amb el foc, i que de vegades el poeta també posa la gent que l’envolta entre les flames”. Desautels es va casar i va tenir un fill amb la intenció de viure amb la normalitat que s’esperava d’ella. “Tenia una por terrible d’obrir l’habitació de Barbablava on s’amagaven els perills de la literatura”, recorda. Quan es va atrevir a fer-ho va ser tota sola, deixant enrere el marit. En paral·lel a l’autoexploració van començar a arribar els llibres. L’autora ja no s’ha aturat mai més. “Escriure és un gest de vida -diu-. Pot voler canviar el món o transformar-te a tu mateix. Et dona la possibilitat de somiar, encara que el somni sigui sovint un malson”.

Jordi Nopca, AraLlegim (20.05.17)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter