Zoraida Burgos CONVIVÈNCIA D’AIGÜES a TarragonaDigital (16.07.18)

Zoraida Burgos CONVIVÈNCIA D’AIGÜES a TarragonaDigital

El passat 14 de juny es va presentar a la Biblioteca Pública de Tarragona l’obra poètica de Zoraida Burgos dins els cicle Mirades Ebrenques. Ja s’havia presentat el desembre de l’any passat a Tortosa. Els amfitrions van ser Joan Todó i el seu fill Ferran, dos homes units sentimentalment al paisatge de les terres de l’Ebre i a l’autora. Precisament va ser gràcies al Ferran que vaig conèixer la Zoraida i el seus versos. Va ser l’any 2013 quan l’Institució de les Lletres Catalanes li va dedicar el Dia Mundial de la Poesia i va venir a l’Institut on treballàvem junts com a convidada. Potser per moltes persones com jo, va ser la primera vegada que vam saber de la seva existència. L’edició que es presentava, Convivència d’aigües (Barcelona: LaBreu, 2017) és un recull de tota l’obra poètica de l’autora que s’inicià l’any 1971 i que acaba d’obtenir el premi de la Crítica Catalana.

El Ferran, il·lusionat amb el regal de poder llegir tota l’obra de la mare en un sol llibre, el va embolicar amb molta cura, amb la cura amb què s’emboliquen les coses fràgils, com la poesia o els desitjos. El va posar dins un sobre d’aquells resistents encoixinat amb paper de bombolles. Hi va escriure l’adreça: Estremera i el destinatari: Oriol Junqueras. Va pensar que aquelles paraules podrien encoixinar la duresa de les hores passades a la presó. Al cap d’uns dies el paquet va ser retornat perquè el sobre no era el permès. A fora hi havien escrit amb lletres grosses i negres «No pasa el control. Sobre acolchado no permitido. Es necesario un sobre rígido y no acolchado».

El Ferran i jo comentàvem estupefactes l’episodi entre cafès a la sala de professors. Als funcionaris d’Estremera no els preocupava l’interior del sobre. A dins només hi havia un llibre amb paraules d’una dona; d’una dona mare; d’una dona mare i del sud; d’una dona mare del sud i poeta; d’una dona, mare, del sud, poeta. A qui li podien importar aquestes paraules?

A ella tampoc no li importa gaire. Es defineix com a una poeta menor d’una antologia i li és indiferent. Durant molts anys s’ha resignat a tenir un paper secundari i s’ha refugiat en un exili interior envoltada del seu imaginari fossilitzat d’aigües de riu i de mar, transcorregut en un temps perdut i vell en ciutats increades.

Del seu exili en parla a l’Obsessió de les dunes, que va ser Premi de Narrativa Pin i Soler 1993. Una obra que dedica precisament al seu fill Ferran. Parla d’exili com a confinament, com a deportació o relegació, com a pèrdua de drets o de possibilitats. A manera de presentació fa referència a un altre exili més universal, al del poeta romà Ovidi i als seus poemes de Tristia, que l’autor va escriure durant el seu desterrament al Mar Negre.

Un exili que va seguir un procés insòlit i irregular, sense procés públic, només per la voluntat de l’emperador. Rellegir les Tristes de Miquel Dolç per a la Bernat Metge s’escau avui. El relat del viatge fet a l’hivern amb vaixell fins a l’altra punta del Mediterrani, en aquella regió bàrbara on el poeta emmalaltí sense la seva filla i la seva muller. En va foren les cartes demanant el trasllat a un país menys salvatge, menys llunyà i amb un clima més dolç.

Al Delta de l’Ebre, a Tomis, a Bèlgica o a Estremera l’exili també pot ser interior. El desterrament pot ser l’allunyament del lloc on es viu o d’un mateix. Sigui quin sigui aquest exili, desterrament o separació, arribarà el moment de lamentar les pèrdues i el temps que ja no tornarà. De recollir els bocins del que vam ser, individualment i col·lectiva, de recollir tot allò que en el trasllat ha quedat irremeiablement trencat, en adjectius de Burgos, «fendit, desolat, escorxat, buit, simulat», de tot allò que no vam ser a temps d’embolicar amb paper de bombolles, dels blaus al cos i al record, de la ferida oberta de la vida.

Hi ha paraules, però, que ens encoixinen i embolcallen cada vegada que són llegides, com les de Zoraida o com les d’Ovidi amb què l’autora acaba el pròleg de l’Obsessió de les dunes:

Id quoque, quod vivam, munus habere dei,

(Això, que visc, també, és un regal de déu).

Meritxell Blay i Boquera (16.07.18)