EL DOLOR de Marguerite Duras a LetrasEnVena (29.04.19)

EL DOLOR DE MARGUERITE DURAS.

per Rubén Olivares

“El dolor” és una crònica en forma de diari que narra els moments de confusió de sentiments, de raons, temps d’un immens dolor que va viure Marguerite Duras darrere la detenció del seu company durant la II Guerra Mundial, en Robert Antelme, L. a la novel·la, per part de la Gestapo. L’obra és un conjunt d’impressions i vivències nascudes arran d’aquesta detenció, que conta els sues dies durant les setmanes prèvies i posteriors a l’alliberament i tornada del seu marit del camp de concentració de Dachau. Aquesta obra, d’una intensitat esgarrifadora, no va veure la llum fins al 1985. La novel·la és una mena de confessió, un alliberament per part de l’autora alhora que un llibre sagnant per al lector, qui és testimoni dels terribles successos i la màxima crueltat que van haver de patir les víctimes del nazisme a França. Per això, trobem a “El dolor” un exemple de l’escriptura de Marguerite Duras, plenament descarnada. L’autora tracta d’anar furgant en els fons del fon del patiment humà, mostrant-nos la sense raó que suposa l’odi de l’ésser humà contra l’ésser humà per qüestions polítiques, socials o religioses que poc tenen a veure amb l’essència de l’ésser humà i que ens porta a comportaments inhumans.

Llegir aquest llibre provoca una fonda impressió de tristesa per la crueltat del seu relat, basat en una crua realitat que encara ens fa tremolar. Destaquen, per la seva cruesa, les detallades descripcions de l’estat de salut, l’absoluta desorganització funcional del cos d’en Robert L. a la seva tornada a París darrere el seu pas pels camps de concentració nazis, una descripció que ens mostra fins a quin punt pot arribar un ésser humà a fer mal a un altre ésser humà, i per una altra banda les escenes de tortura que ens narra en una de les històries incloses en aquest llibre a un delator que estava integrat a Le Résistance, tortures en les quals la futura escriptora, sota el nom de Thérèse confessa que no només va participar, sinó que va alentir-les tractant de porta les coses més enllà, pot ser moguda per un desig de venjança. Igualment resulta pertorbadora la relació que manté na Marguerite amb l’agent de la Gestapo Rabier, amb qui passarà a mantindre una estreta relació de submissió, mantenint cites i accedint a les seves proposicions per tal de obtindré dades sobre l’estat del seu marit a passar a convertir-se en una mena de botxí a mesura que el règim nazi va ensorrant-se i per la seva ment comença a prendre forma una possible entrega a Le Résistance. Després de llegir el llibre, es compren per que quan es va publicar va provocar polèmica, donat la cruesa amb què es descriuen els horrors de la guerra, però no és ben cert que el primer que mor a una guerra és la humanitat?

No obstant això, l’aspecte fonamental, sense cap dubte d’aquest llibre és el dolor, el patiment que pateix la narradora, que es tradueix en una tensió continua que l’arrossega a donar voltes i més voltes a una possible mort del seu company i marit, el sentiment de desassossec i desnonament pel futur, una manca de sentit de la seva pròpia vida i altres situacions repugnants que estaven a l’ordre del dia en aquells temps de l’Ocupació i el règim col·laboracionista d’en Vichy.

Llegir aquest llibre ens provoca emocions molt variades, una mena de suspens sensorial com el que ens provoca la poesia. Marguerite Duras té molt de talent expositiu com novel·lista, però també com autora de teatre, periodista, guionista i directora de cine (per que va ser tot això) aconseguint un permanent estat d’angoixa que contagia una estranya esperança, a pesar dels horrors de la guerra i de la misèria que va patir.

Rubén Olivares, LetrasEnVena (abril 2019)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter