NOSALTRES, QUI de Mireia Calafell al bloc CadaDiaLlibres (05.10.21)
Nosaltres, qui és el títol que rep l’últim poemari publicat de Mireia Calafell (Barcelona, 1980). Guanyador del Premi Mallorca de poesia 2019 i Premi Josep Maria Llompart de poesia 2021, ha estat editat per LaBreu Edicions. La poetessa ja té un ampli recorregut en aquest àmbit, anteriorment ja havia publicat alguns títols com Tantes mudes (2014), Costures (2010) o Poètiques del cos (2006).
El poemari explora el subjecte en relació amb la vida quotidiana, amb la revisió de tot allò que configura el nostre univers al dia a dia. No és un poemari obscur, sinó que són composicions abordables i que ens remeten a símbols que dominem, amb un estil molt depurat. Calafell estructura el poema en la recerca de la qui és la col·lectivitat, però no d’una manera inquisitiva -no tenim un signe d’interrogació al títol-, sinó des d’un punt de vista més filosòfic, d’invitació a la reflexió. El llibre s’obre amb una cita de Jean-Luc Nancy:
Malgrat la dificultat de dir nosaltres,
en el món d’avui ja només ens tenim
a nosaltres.
A la part “Vertical” hi trobem una indagació en una sèrie de tradicions que passem com a normals, repassant des del primer moment la fundació mitològica d’Europa que va ser un rapte, Europa va confiar innocentment en un brau, i de la mateixa forma nosaltres vam acceptar Europa confonent-la amb el brau, amb la violència. És aquí, en el poema Fundació quan ja es qüestiona els ciments del nostre continent. També repassa el tema amorós a Dafne, que vertebra tot l’ideari europeu, entès en uns mal termes: l’amor, quan és dolor, no és amor, sinó violència. Calafell perfila la figura de la dona, que sempre ha estat subjuda al sexe masculí, que sempre ha aguantat el pes inefable, amb poemes com Atles:
La veu poètica versa també sobre la manera d’entendre l’amor, que segons la veu poètica no és trobat per la gent, sinó per un miratge, una sobreexposició fotogràfica que no se submergeix fins al concepte, com s’entreveu a Hyperion. S’immergeix en la mort, en l’enyor. Un dels punts que més atractius trobo és la no assumpció de la responsabilitat del jo individual, sinó de la culpabilització de l’altre en poemes com Rols o Segle XIX.
A la part “Horitzontal”, la poetessa catalana ens hi fa veure que al final tots formem part d’un col·lectiu comú, que tots estem en dependència de tots, i s’encamina cap a aquesta idea de la construcció. Un dels exemples més paradigmàtics és el poema Comiat, que ens explica la forma de dir adéu quan crema tot. Es mostra el camí cap a una col·lectivitat, cap a un nosaltres.
El llibre tanca amb un poema que es titula No, que justament ens convida a fer el contrari: sí, trencar les normes. Així trobo que es reforça tota la ideologia del poemari, aquesta revisió de tot allò que tenim entès com a sí immutable. Tanca amb força, amb un no negatiu que sembla que estigui amb el volum al màxim.
Fent click aquí podeu veure un vídeo de Mireia Calafell recitant el poema Comiat.
Vinyet Castells, CadaDiaLletres
