crònica de la xerrada d’editors independents de La Calders al bloc cultural ElsDeDalt (12.03.15)

La Llibreria Calders consagra aquesta segona setmana de març al valor d’editar en els temps que corren. Després dels editors que aposten per autors i del valor (doble, podríem dir) d’editar poesia, aquest dimecres dia 11 s’ha parlat d’editorials independents en general, abraçant des dels 15 anys d’experiència de Valeria Bergalli com a editora de Minúscula als pocs mesos de Luigi Fugaroli al timó de La Fuga. Pel mig, hi trobem l’Ester Andorrà representant Labreu, Donatella Iannuzzi fent d’imatge de Gallo Nero, Jordi Raventós per Adesiara i Víctor Gomollón representant la meitat deJekyll&Jill. S’ha criticat ministres i ministeris, s’ha lamentat la gradual extinció dels fons de les llibreries i les biblioteques, s’ha parlat de la il·lustració com a “crossa visual” per vendre certes obres, s’han analitzat (superficialment) els canvis en els hàbits de lectura i s’ha criticat el drama dels llibres escolars i els departaments de màrqueting de les grans editorials.

Seguint l’ordre cronològic que atorga l’experiència, Valeria Bergalli ha explicat el context històric que va propiciar la creació de Minúscula l’any 1999: els grans grups es dedicaven a publicar a dojo i a buscar presència a les llibreries. Explica Bergalli que fins i tot publicaven llibres físicament GRANS, que ocupaven estanteries senceres. També segons Bergalli, tots eren tremendament mainstream, brillants (!) i dolents. D’aquí va sortir la idea de crear Minúscula: una petita editorial que publiqués llibres que et parlessin de tu a tu, que insuflés una mica d’aire fresc la cultura literària d’aquesta zona del planeta.

També amb aquest objectiu va néixer Labreu: els seus fundadors eren assidus de recitals de poesia on l’alta qualitat era inversament proporcional a les publicacions, així que van decidir agafar el toro per les banyes i treure aquesta generació de poetes a la llum. El nom de ‘Labreu’ és una captatio benevolentiae que apel·la a una modèstia que es pot percebre tant en la mida dels seus títols com en les seves formes de procedir: fins el 2008 s’autodistribuïen ells mateixos.

Jordi Raventós, d’Adesiara Editorial, ha posat èmfasi en el caràcter rambo de publicar obres clàssiques en català. Ha explicat que a les beceroles de tot plegat va comentar amb un llibreter la seva intenció de crear una editorial amb una línia de clàssics universals i d’assaig i un conjunt de textos bilingües en grec i llatí i català. Es veu que el llibreter els va dir que no vendrien res de res, però ells van tirar-s’hi de cap i ara han publicat obres magnes com El paradís perdut de John Milton o descobriments brillants com El viatge sota terra de Niels Klim, de Ludvig Holberg. Que el seu llibre més venut sigui una recopilació de Saviesa grega arcaica diu meravelles tant de l’edició en català com dels trossos de lectors que som.

Donatella Iannuzzi explica que les editorials independents “somos fruto de un pequeño error de cálculo de los grandes grupos”, d’un buit cultural que van oblidar-se d’omplir. Tant la seva editorial Gallo Nero com Jekyll&Jill (de Víctor Gomollón i Jessica Aliaga) neixen amb l’objectiu de presentar llibres poc coneguts. Força nostàlgic, Víctor Gomollón és conscient de no haver agafat l’edat daurada de l’edició (ai, aquelles nits al Bocaccio…!), però tot el que ha dit plasmava bastant la idea de la responsabilitat de publicar certs llibres, la necessitat que certes obres surtin a la llum i siguin accessibles al públic. Hi ha fe i hi ha compromís, encara que després —reconeix Gomollón—algunes publicacions puguin ser un desastre.

Què fan i què tenen les editorials independents que les grans editorials no tinguin? Les petites han sabut teixir una xarxa de col·laboració força extensa (ja sigui per amor a l’art o per interès, evidentment) i han afavorit molt el moviment dins les xarxes socials i l’Internet (aquí estem nosaltres!). Com que la majoria no poden viure d’aquesta feina (tots o quasi tots viuen d’altres coses), els seus catàlegs mostren integritat i independència de criteri. És fantàstic no guanyar-hi un duro? Estic segura que no, però aquest anar-sense-pressa i aquest no-dependre’n també propicia que puguin crear edicions maques, amb un contingut de qualitat i una forma cuidada i atractiva. Aquell moment pijíssim en què fregues la novel·la i aproves el tipus de paper amb el cap no és tan factible quan el calendari ha d’obeir el departament de màrketing a rajatabla. Tot plegat doncs, idees que també es relacionen amb la proximitat: com ha dit Luigi Fugaroli, la relació de l’editor independent tant amb els seus llibres com amb els seus lectors és molt més personal. I es dilueixen, també, les barreres de la burocràcia: el fet que una mateixa persona sigui comercial-administratiu-premsa-editor facilita molt l’agilitat de la feina.

Si en algun moment s’ha entrevist certa tendència maniquea, els editors ja han matisat que res és blanc o negre: ser ‘independent’ no implica ser el rei del mambo i els grans grups també han publicat molt bones obres. De fet, Donatella Iannuzzi ha observat que els grans conglomerats estan aprenent de les editorials independents i Valeria Bergalli, per la seva banda, ha afirmat que els grans grups haurien de destinar part dels seus recursos a la construcció d’un fons literari de qualitat.

En tot cas, un dels matisos més apreciats i apreciables de la taula rodona ha estat la bona imatge que aquests editors tenien de la figura del lector. Parlant de les il·lustracions que només serveixen per alleugerir llibres, crec que ha sigut Valeria Bergalli la que ha afirmat que il·lustrar un llibre amb aquests fins diu tant poc de l’editor (perquè no creu prou en el seu llibre) com del lector (de qui s’hauria d’esperar molt més que això). Tot i que Donatella Iannuzzi sí que ha afirmat que els hàbits de lectura han canviat i que la nostra fast society té una por gegant a entregar-se a la solitud de la lectura, Jordi Raventós ha apel·lat diverses vegades a la intel·ligència dels lectors i al fet que en cap cas se’ns hauria de tractar d’estúpids. Tot i això, sembla que no n’hi ha prou: Bergalli ha matissat que actualment hi ha una immensa i sorprenent oferta de llibres i que el repte, en aquest sentit, és crear i atraure nous lectors.

http://www.elsdedalt.com/2015/03/editor-comercial-administratiu-capdepremsa/

Irene Pujades