“Un lent amb Francesc Garriga” a llegir en cas d’incendi (octubre 15)

Un lent amb Francesc Garriga

garriga

En una entrevista recent, deia Hilari de Cara (Melilla, 1945), el darrer guanyador del Premi Carles Riba, que l’establishment literari català és “endogàmic, necrofílic i centralista”. L’acusació de necrofília, que d’entrada pot semblar sensacionalista o fins i tot forassenyada, no és més que la constatació d’una mala pràctica endèmica del nostre context literari i cultural: aquella màxima tòpica però certa de no saber el que un té fins que ho ha perdut.
Malauradament, sembla ser que aquest és el cas de Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 1932-2015), una de les veus més importants de la poesia catalana contemporània. Si bé és cert que en els darrers anys de la seva vida l’autor va comptar amb un cert reconeixement institucional i del públic —sobretot, dels autors joves que el reconegueren com a mestre i mentor, més enllà de les rivalitats, els cops de colze i l’ostracisme a què el condemnaren alguns companys generacionals—, també ho és que la seva obra ha assolit el seu moment de màxim ressò, fins avui, d’ençà del moment que ens va deixar. Els mateixos diaris que n’ignoraren els darrers llibres per manca d’espai o perquè ho deixarien per més endavant, es llevaven el dia després de la seva mort amb obituaris a doble pàgina i a tot color.
Però més enllà de la pertinència o no d’aquesta estratègia necrofílica del mitjans, el cas és que Garriga ens ha llegat una producció poètica digna de llegir, de rellegir i d’estudiar, i de tota aquesta se’n podrien destacar dos volums: són Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014 (AdiA Edicions, 2014), i el pòstum Swing (LaBreu Edicions, 2015), que podríem considerar el seu testament literari i humà més essencial.

demà no és mai

Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014
Si bé és cert que l’autor d’aquestes línies no és un entusiasta, generalment, de les antologies de qualsevol mena, s’ha de reconèixer el mèrit i el fantàstic resultat de la que AdiA Edicions, el segell del traficant cultural i poeta Pau Vadell, en va publicar a finals de l’any passat.
Es tracta d’una tria de poemes conjunta, a càrrec del mateix Vadell i de Jaume C. Pons Alorda, de tot el gruix garriguià: des del seu primer llibre, Entre el neguit i el silenci (1959), fins al darrer que llavors havia publicat, Tornar és lluny (Proa, 2013), així com també d’alguns poemes inèdits inclosos exclusivament en aquesta edició. No debades, Pons Alorda i Vadell feren part del col·lectiu Pèl Capell, un dels cercles de poetes joves que tengué l’encert d’homenatjar i reconèixer el poeta ja en vida.
El recull, que el mateix Garriga considerava encertat però diferent del que ell mateix hauria triat, és una mostra força representativa de la totalitat temàtica i formal de la seva poesia: una poesia eixuta, de poques paraules i molt mesurades: “qui podrà retornar-nos la certesa / de quelcom més / que no siguin paraules?”. Unes paraules que sempre ens apareixen en minúscula, tot i —o, potser, precisament per això— l’adoració que el poeta els professava: “tinc les paraules que em mereixo. / la vida ha estat el mestre, no el llibre. / són poques, i no sempre / puc dir les coses que voldria, / però ja no hi ha temps per gaire més / i em cal aprofitar-les”; o bé: “estimaré fins al límit / de la teva paraula. / tornaré cap a casa després. / i en la túnica / dels teus ulls de neguit / i amors inhòspits / cercaré l’alegria que em recordi / l’aspra veu del desert de l’esperança”.
A més de la reflexió entorn del llenguatge, l’antologia també recull altres de les constants del poeta: la solitud, la mentida, la vellesa i la mort. Amb una remarcable ironia —“veniu a mi petits mals pensaments”—, Garriga ens pren la mà i ens acompanya pels foscos laberints plens d’ecos i humitat de la decrepitud de l’ànima i el cos humans: “ja em costa tancar portes / i apagar llums. // i em sento un nen. // no ho sóc”. Un camí que sovint acaba, perquè “necessitem el tu per conjugar / la vida”, en la solitud de l’home contra l’home, del poeta desenganyat: “del seu desig de solitud / n’havia fet un viure / i esperava miracles / a cada punta de carrer”, ens diu l’autor, quasi parafrasejant un dels més cèlebres poemes de la també recentment traspassada Montserrat Abelló.
És, la de Garriga, una poètica de la paraula justa i una mostra de “poesia major disfressada de poesia menor”, com en diu el també deixeble Marc Romera a l’epíleg que clou el volum. “Una actualització, en termes canònics, de la literatura catalana dels nostres segles” i una de les obres “més unitàries de la nostra literatura”, que més que efectuar una evolució es va mantenir en la coherència i en la distància exacta i estudiada del seu lloc. Per què s’ha de canviar, allò que ja és bo?
Finalment, cal destacar d’aquesta edició l’empenta de l’editor, que a petició del poeta va incloure un CD amb alguns poemes recitats per la mateixa veu de Garriga en la intimitat de casa seva, enregistrats i editats per Betma Janer. Una manera fantàstica d’entrar dins la poesia del mestre i les seves cadències, els seus silencis, la seva ironia.

Swing-mitjana

Swing (2015)

Francesc Garriga va morir el passat quatre de febrer mentre la neu, tan poc amiga de visitar el nostre país, colgava els terrats de Barcelona. Feia poc que havia estat corregint, amb els seus editors de LaBreu, Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies, les galerades d’un llibre que ja no veuria publicat: bastó en mà i sabates enllustrades, seguia el camí de Tànatos a ritme de Swing (LaBreu Edicions, 2015).
Tot i que, com hem comentat, l’obra de Garriga és un tot difícil de delimitar sense escapçar-ne o malmenar-ne cap part, Swing podria ésser considerat el llegat literari més sentit del poeta, allò que ell, potser conscient que seria el darrer, va voler deixar dit.
Un comiat? En part, sí: “s’acaben les metàfores, / les mans amables, les disfresses càndides. // i el vi ja és vi / i el pa ja es pa. // reconquerir l’acompliment dels somnis? / l’avui és tot l’ahir que et pots permetre”. I també: “acomiado l’àngel de la guarda. / de vell, molesta. / són anys de mal dormir. / la consciència, potser”. És un comiat fundat en el desengany i escrit des de la lucidesa que aporten els anys i l’amargor que lleguen, no sense les altes dosis d’ironia, digna del Wilde més corrosiu, a què ens tenia acostumats el poeta: “i si tinguéssiu pietat, senyor del temps, / de tots els vells que perden el bastó / i es veuen obligats a caminar / d’esquena a la paret? // potser seria demanar-vos massa, / vegeu què us dic. // doncs, apa, sense crosses / i avall que fa baixada”.
Però no només és un comiat, Swing. Un adéu sempre és transitiu, i Garriga aprofita els darrers versos per soterrar i treure a la llum, per retreure i, en comptades ocasions, enaltir. Entre les quasi setanta pàgines que configuren el volum, hi desfilen les mil cares de Francesc Garriga: el dandi, l’incorregible, el frare, el desenganyat, el murri, l’etern adolescent, el que es cerca i no es troba més que en l’ahir.
El penediment i la repressió de la pulsió sexual, per exemple, són més presents que mai en aquest Swing: “de la presó dels dogmes / a la presó del cos. // i amb poca fam avui pels rosegons / d’aquest sopar de pobres / engabiats”, o bé “ni uns ulls ni uns llavis, cap desig / amb carícies noves. // ara ves a buscar les nits perdudes!”. Altra vegada la decrepitud del cos, la decadència d’aquells llocs, volgudament comuns, que ja mai no podran ser compartits: “vigila els llocs que estimes. / fa temps que vas pel món / amb ulls callats”. Resulta, en aquest sentit, molt il·lustradora la metàfora de la “finestra mal tancada” a què el poeta recorre en un dels poemes: aquesta idea de problema no resolt, que grinyola, que inquieta i tremola a l’embat del temps.
Però no és el penediment l’únic posicionament que adopta el poeta. No debades, és ben conscient que aquesta “presó del cos” no és només l’auto-imposada, sinó que tot barrot ha estat forjat abans per unes altres mans: les institucions, la religió, l’escola, són en part les culpables d’aquest punt de no retorn. “D’escola amb missa, alçava el braç / al cant d’una victòria que oblidava / la fam del pobre. // a l’alba la mentida es féu present, // pregar, cantar, parlar, / la pietat com una serp / amb llengua bífida”, escriu Garriga en una de les seves composicions més socials, terme del que tant defugia. Són aquests els mateixos barrots que li insuflaren “la por // d’un sexe confiat, diables a les mans. / dormir, vetllar, / pregàries”, i el condemnaren per sempre a l’insomni de l’esperit: “deixeu-nos dormir en pau / sense el corcó / dels llibres mal païts”.
És el de Garriga el patiment d’aquell que sap, i ho fa potser després de massa anys de vestir la pell de víctima: són “sabers inútils, els sabers tardans”, i “què més podries esperar? / ja tot és veritat. // fins i tot la mentida”.
Un lent amb Francesc Garriga
Per la seva universalitat, per la seva essencialitat, per la poca pretensió i l’immens abast de les seves paraules, llegim, celebrem, critiquem, compartim Francesc Garriga. Ballem al ritme del seu swing, o seguim-lo a pas lent però elegant en el ragtime que sona de fons, enllaunat en el temps i l’espai, en tota la seva obra.
Diu el poeta: “m’avergonyeix haver de confessar / que malgrat tot vaig ser feliç”, i que “només és teu el que has donat”. I nosaltres, els lectors, només podem fer que donar-li les gràcies, sigui on sigui, amb la mitja rialla davall els seus ulls felins, blaus, per tot el que és seu. Tot el que ens va donar.

Sebastià Portell, Llegir en cas d’incendi (16.10.15)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter