“A l’hora negra” ressenya a MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont (11.04.21)

A l’hora negra

Al principi de Mirall de negra nit, el darrer llibre de Jaume Pont, editat per Labreu, l’autor ens informa que la majoria dels poemes responen a “l’experiència extrema” de la mort de la seva dona i l’abisme a què s’ha vist abocat per la pèrdua de qui considera “àngel de la meva febre i mercuri del meu dolor”. Un sentiment, el dolor, lògicament present en bona part dels versos que integren una obra tan viscuda, en primera persona, i malgrat això no pas intransferible, sinó propiciadora de l’empatia del lector, i en què l’espontaneïtat dramàtica del fons no va en detriment de l’excel·lència de la forma, ans al contrari.

“El que fa molt poc era la llum / de les altes pastures / ara és la nit que m’esclovella / fins a deixar de mi / tan sols la polpa del desig”, exclama el poeta, fent balanç d’un esdeveniment imprevist que n’ha alterat de sobte l’existència plàcida, fins a sentir al seu interior “un rosec de núvols i estimballs”, i l’ha sumit en l’angoixa, sotmès a “aquella gran bagassa del dolor / que porta per nom Malenconia”. El dolor intens sempre immerescut per l’absència sempre injusta, que enfonsa qui li toca patir-lo “en un mar de silencis”, convertit de cop i volta en “l’home que plora cap endins”, víctima no sap encara per quant de temps, tot i que s’imagina que per un període llarg, si no definitiu, “d’aquesta febrosa / i obscura solitud”. A la seva pell ha rebut allò que de ben segur serà “una ferida mai tancada del tot” i que no pot, i potser no vol, evitar que el faci udolar com un gos abandonat.

Ara bé, també comença a intuir que la pena podria arribar a ser una aliada: “Només quan udoles / et saps senyor de la terra lluminosa / oberta al mig del cor com una nafra”. Perquè, encara que d’entrada soni paradoxal, veient estendre’s al davant un desert de patiment que no et creus capaç de travessar, d’aquella foscor que de moment et cega acaba naixent una nova llum –tènue i trista, però llum al capdavall– “i el verb balbucejant de la bellesa”. Igual que en naix la percepció íntima que, si bé notes que la vida se’t desfà “com un grumoll de somnis” o s’alça enfront com “una paret de calç”, com un mirall en què tan sols et veus tu mateix a un cantó i a l’altre, no hi ha cap més camí que aquesta pàgina obscura” escrita amb llàgrimes i sang per poder tornar a sentir-te bategar el pit i ensumar “la flor que creix a l’hora negra”.

“El que fa molt poc era la llum / de les altes pastures / ara és la nit que m’esclovella / fins a deixar de mi / tan sols la polpa del desig”, exclama el poeta, fent balanç d’un esdeveniment imprevist que n’ha alterat de sobte l’existència plàcida, fins a sentir al seu interior “un rosec de núvols i estimballs”, i l’ha sumit en l’angoixa, sotmès a “aquella gran bagassa del dolor / que porta per nom Malenconia”. El dolor intens sempre immerescut per l’absència sempre injusta, que enfonsa qui li toca patir-lo “en un mar de silencis”, convertit de cop i volta en “l’home que plora cap endins”, víctima no sap encara per quant de temps, tot i que s’imagina que per un període llarg, si no definitiu, “d’aquesta febrosa / i obscura solitud”. A la seva pell ha rebut allò que de ben segur serà “una ferida mai tancada del tot” i que no pot, i potser no vol, evitar que el faci udolar com un gos abandonat.

Ara bé, també comença a intuir que la pena podria arribar a ser una aliada: “Només quan udoles / et saps senyor de la terra lluminosa / oberta al mig del cor com una nafra”. Perquè, encara que d’entrada soni paradoxal, veient estendre’s al davant un desert de patiment que no et creus capaç de travessar, d’aquella foscor que de moment et cega acaba naixent una nova llum –tènue i trista, però llum al capdavall– “i el verb balbucejant de la bellesa”. Igual que en naix la percepció íntima que, si bé notes que la vida se’t desfà “com un grumoll de somnis” o s’alça enfront com “una paret de calç”, com un mirall en què tan sols et veus tu mateix a un cantó i a l’altre, no hi ha cap més camí que aquesta pàgina obscura” escrita amb llàgrimes i sang per poder tornar a sentir-te bategar el pit i ensumar “la flor que creix a l’hora negra”.

 

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter