a Surtdecasa Penedès entrevisten a Jaume C. Pons Alorda en ocasió de la publicació d’ERA (12.04.18)

– Comencem pel títol. ‘Era’. Una paraula amb significats múltiples. Per què?
La intenció era que tingués aquestes múltiples significacions. La veritat és que normalment els meus títols solen ser molt complicats; per tant va ser un repte important trobar un títol que fos fàcil però que tingués una mica de canya, de rock & roll. I un dia em va venir al cap: la paraula ‘era’ pot significar moltes coses. Pot significar el passat del verb ser. Jo crec que aquest llibre reflecteix molt el que vaig ser en una època i ara és un tancament vital. Per això també és una època, una era, una nova etapa. I després també està molt relacionat amb la terra. Sóc un poeta molt tel·lúric. Molt tel·lúric en el sentit que li dono molta importància a l’espai físic i geogràfic. Per tant, el tema d’anar a l’era, i de batre, i de tot el vinculat al territori… Sobretot aquí, vivint al Penedès, és més que perfecte. És meravellós. I a mesura que va passar això, és curiós perquè anava veient ‘eres’ pertot. Aquí, a Vilafranca, hi ha una pizzeria que es diu L’era, després hi ha un vi que fan a Can Bas i que es diu L’era… Vaig començar a trobar ‘eres’ pertot i em vaig dir “He anat per bon camí”.

– Això és com quan et quedes embarassada, que en veus a tot arreu.
Exacte. És una mica com passa a la pel·lícula ‘Paterson’, d’en Jim Jarmusch, que al principi li parlen de bessons i es passa tota la pel·lícula veient bessons per totes bandes. I jo crec que la mirada poètica és molt això. És com una llavor que, quan t’entra, et fa veure arbres per totes bandes. Ara parlaves de ‘Paterson’. Parla’m de les referències cinematogràfiques i televisives que hi ha a ‘Era’. De fet, de ‘Paterson’ compartim la passió pel mateix poeta, William Carlos William. És un poeta que, abans que ‘Paterson’ el tornés a posar de moda, jo ja havia citat a ‘Era’ fa tres anys, abans de la pel·lícula. Per tant, ‘Paterson’, quan la veig veure vaig pensar que era perfecte, que enganxava molt bé amb el que havia escrit a ‘Era’. Després, és molt important també la sèrie ‘True detective’. És fonamental perquè mentre estava escrivint el llibre vaig veure la sèrie i vaig dir: Òstia, m’encanten aquests dos personatges, en Woody Harrelson i en Matthew McConaughey, m’encanta que siguin dos detectius metafísics, m’encanta que una sèrie televisiva pugui mostrar tants temes amb tantes complexitats, tanta foscor però també amb tanta llum… I, finalment, el que va ser definitiu per l’estructura del llibre va ser la pel·lícula ‘La grande bellezza’, de Paolo Sorrentino. L’Anna (Gual) em va regalar un viatge a Roma perquè m’encanta la pel·lícula i cada lloc i cada poema són una part de Roma i una escena de ‘La grande bellezza’. Així va ser com vaig obtenir l’estructura i va ser també com vaig fer aquest mirall, aquest inici-desenvolupament-final intercanviables. D’aquesta manera és un llibre que es pot llegir del principi al final, del final al principi o per parelles de poemes. Vaig trobar que era una manera interessant.

– Convides la persona que llegeix a un joc, a que jugui amb els teus poemes.
De fet, tots els llibres són jocs. Així com una novel·la és corresponent que sigui llegida de forma cronològica perquè si no no t’enteres de res… Un cop la rellegeixes pots fer-ho per on vulguis: els fragments que més t’agraden o que més t’interessen. Un llibre de poemes jo sempre dic que no fa falta que es llegeixi del principi al final. Ara pots agafar un poema, ara pots agafar un vers… Per tant, és un pas més: que cada lector se’l pugui fer seu. I en aquest sentit jo crec que és bo fugir una mica del món tancat del llibre i sortir fora, ja sigui en recitals o ja sigui en referents que puguin ser pròxims a la gent. He parlat de ‘True detective’, he parlat de la pel·lícula ‘Paterson’, he parlat de ‘La grande bellezza’… I darrerament estic molt obsessionat amb en David Lynch i ‘Twin Peaks’ perquè crec que és un producte cinematogràfic que ha marcat el nostre temps. No saps si en David Lynch va descriure la realitat i la va fer molt seva o és que la realitat és Lynch i no ho sabíem.

– Tot el que fa és desconcertant i magnètic. 
Totalment d’acord. Ara estic remirant les seves pel·lícules i rellegint llibres sobre ell. Estic fascinat. És un geni. És un puta geni.

– A ‘La grande bellezza’, Sorrentino ens mostra Roma amb unes imatges precioses però també ens parla de la naturalesa humana, de les seves foscors. I això també hi és a ‘Era’.
És la idea. Els éssers humans estem fets de contrastos i en Sorrentino ho mostra molt bé perquè ens ensenya una ciutat il·luminada, esplendorosa i meravellosa habitada per fills de puta. És un contrast absolutament fantàstic. En aquest sentit, ‘Era’, com la meva poesia fins ara, pot arribar a ser molt fosca, molt críptica, molt hermètica, molt obscura, però al mateix temps jo crec que és una tenebra lluminosa. Per exemple, parlo molt de la mort, però no ho faig perquè vulgui ser morbós, sinó perquè crec que parlant de la mort, sent-ne conscients, sabent que ens hem de morir, més encara hem de disfrutar de la vida. Per tant, penso que al final el missatge d’ ‘Era’ sempre acaba sent molt vitalista. És mòrbid, és dolorós, és punyent, és salvatge, però defensa viure. El millor que em diuen les persones quan han llegit el llibre o quan han vingut a un recital és que “em dones ganes de viure”. Per a mi això és el millor que es pot dir d’un llibre de poesia o de qualsevol obra d’art.

– La Lucia Pietrelli ho destaca al final del teu llibre: deixa’m morir una estona més, / ara que n’he après. Tens la sensació que hem d’arribar a estar molt en contacte amb el límit per gaudir de les coses? 
Jo crec que tenim una vida molt funcional, una vida de mitjania. Això també ho diu ‘Era’: acaba amb aquest viure nostre tan funcional. Moltes vegades no som conscients que vivim en una mediocritat perpètua. Per a mi els límits, els extrems, els impactes, ens ajuden a sortir de la norma, ens permeten escapar de la misèria i alhora són un revulsiu que ens dona energia. I, al mateix temps, i aquí coincideixo amb l’Anna Gual i altres poetes de la meva generació, volem convertir la poesia en un fet que provoqui un sacseig emocional i creatiu. Perquè, a una poesia que no digui res, ja hi estem acostumats, per tant jo crec que hem d’anar una mica més enllà del que s’ha fet sempre per aconseguir un art autèntic, genuí i que ens pugui fer reflexionar i sentir coses.

– I sense límits?
Sense límits. Amb llibertat absoluta.

– És fàcil, això? 
No. No és gens fàcil. Per exemple, amb ‘Era’ em vaig presentar a uns quants premis i no vaig guanyar. Vaig enviar el llibre a LaBreu Edicions i van estar molt contents, i jo també perquè és una editorial extraordinària. Però també vaig provar als premis i el que em deien molts membres dels jurats que havien llegit el llibre era que, o bé no era poesia, o que no els hi havia agradat o que era una cosa que no estava ben feta. I no és que no estigui ben feta. Jo entenc que he portat el llenguatge cap a noves maneres de fer i que puc arribar a ser molt radical i molt bèstia, però això és el que vull fer. És una mica com en David Lynch, que diuen “tu fas coses rares, tu no fas cine, tu fas una altra cosa”. Sí, ho entenc. Però jo, amb la meva llibertat i amb el criteri, volia fer això. El que m’ha sorprès és que, al contrari del que em pensava que passaria, és un llibre que està agradant moltíssim. I crec que si està agradant és per això, perquè he fet una cosa diferent, única i molt meva. Això és pur jo. Perquè he fet el que he volgut. I això ara m’ajuda a establir contactes amb persones que han quedat trasbalsades per la seva lectura.

– No sé si és un fenomen de la nostra era però, pot ser que ja només ens emocionem de debò amb allò que és absolutament sincer?
És així.

– Per què creus que ens passa?
Jo crec que és molt senzill. Estem abocats a tanta informació, tot va tan ràpid, tantes xarxes, tants missatges, tantes notícies, tantes veritats que després resulta que són mentides… Estem dins d’un caos i en aquest caos no tenim temps ni per reflexionar ni per pensar. Per tant, necessitem crear aquest impacte per trepitjar el fre, aturar-nos una estona i aprofundir. Crec que ara mateix estem, en la nostra vida, com anant amb esquís aquàtics. Estem patinant damunt l’aigua. Per tant, estem anant damunt la superfície, no ens estem banyant. Necessitem que la moto s’aturi per poder-nos submergir en la profunditat i refrescar-nos d’aquesta aigua, perquè tenim molta calor d’estar al sol. Jo crec que estem així. Per tant, necessitem una poesia, un missatge, una televisió, un cinema… alguna cosa que ens diguin i que ens pugui donar una mica de marge de temps. I penso que és per la velocitat extrema que estem vivint avui en dia. De tot aquest maremàgnum, hem de saber discernir i destriar. I cada vegada és més difícil.

– En tota aquesta voracitat entra també el factor “el que sóc / el que representa que he de ser”.
I que moltes vegades depenem més del que volen els altres que siguem que no del que nosaltres volem realment ser. I això pot arribar a ser molt bèstia. Però cadascú ha de triar. O seguir i deixar-se emportar per les aparences, per la superficialitat, per les xarxes i pel que volen els altres o fer un cop de puny i anar més enllà i voler fer el que realment volem. Però, clar, això ja és una pregunta molt dolorosa perquè molta gent realment no sap el que vol, ni el que vol fer, ni el que desitja, perquè no s’han aturat ni a pensar-ho. Per tant jo crec que la poesia pot arribar a ser una arma molt bona per fer-nos adonar de la realitat. I estic absolutament convençut d’una cosa que vaig descobrir amb en Walt Whitman, amb la traducció que vaig fer de ‘Fulles d’herba’, que és que a molta gent li agrada la poesia però encara no ho sap. El que hem de fer és intentar fer tota una sèrie d’actes i d’accions que ens portin cap a fer-ho entendre. I no fa falta que a tothom li agradi la poesia. Hi ha molta gent que gaudiria molt la poesia però encara no ho sap perquè no s’ha aturat a llegir un llibre de poemes.

– O perquè el que ha llegit és el de sempre.
Una altra de les coses que crec que s’hauria de fer és que a l’institut deixin de veure clàssics tots sols i que agafin autors moderns que refan i tornen a donar un sentit als clàssics. I així, en aquestes parelles, seria molt més bo. No entendrien, els alumnes dels instituts, que els poetes estan sempre morts, sinó que hi ha gent de totes les edats, també joves, que estan fent poesia avui en dia. I que molts d’ells neixen precisament d’haver llegit Ausiàs March, Carner, Verdaguer… Però aquests clàssics tots sols, avui en dia, ja no interessen a ningú. Sobretot no interessen perquè estan totalment descontextualitzats. És evident que un noi prefereix mirar un youtuber que llegir Jacint Verdaguer perquè el primer connecta molt més amb la seva sensibilitat i amb els temps. Però tu enganxes i expliques bé n’Ausiàs March o en Jacint Verdaguer, i poden arribar a entusiasmar. Jo, per exemple, vaig fer una sessió de n’Ausiàs Marcha la Nollegiu en què vaig acabar cantant aquesta la cançó de Rocío JuradoYo te amo con la fuerza de los mares / Yo te amo con el ímpetu del viento. Els hi vaig explicar que Ausiàs March sempre està amb igual, com ella, com la Jurado, pensant més en el jo, jo, jo, jo que en la persona estimada. I va fer gràcia, però també vàrem donar la volta a Ausiàs March. La poesia també pot ser divertida.

– A ‘Era’ també parles del llenguatge i el pensament. Què passa amb aquesta relació?
El llenguatge és una arma de doble fil. Necessitem el llenguatge per comunicar-nos però, al mateix temps, el llenguatge és una gàbia. I la manera de fugir una mica d’aquesta gàbia és tibant el llenguatge, utilitzant-lo no d’una manera estàndard, sinó d’una manera salvatge i radical. O sigui, no deixar que la llei ens aixafi. En aquest sentit, el que hem de fer és que la correcció lingüística, les normes i les acadèmies han de ser el trampolí que ens impulsi cap a un nou futur i no una llosa que ens aixafi. Per això jo crec que una novel·la com ‘Aventures i desventures de Joan Orpí’, de Max Besora, que va guanyar recentment el premi Ciutat de Barcelona i que ara està nominada al Premi Creixells, és un llibre que marcarà el futur de la literatura catalana. La literatura catalana ha d’anar cap a aquesta llibertat i cap a aquest llenguatge més obert perquè o ens deixem esclafar pel llenguatge o el llenguatge ens matarà a tots. Sobretot amb aquesta pulcritud de voler fer servir la llengua catalana de forma carrinclona. No. Hem de fer que la llengua catalana s’adapti al segle XXI, quan moltes vegades la gent encara escriu amb criteris noucentistes. ‘Era’ vol escapar d’aquests criteris. Per tant, jo el que proposo és fer servir el llenguatge amb major violència, amb major llibertat, amb respecte però amb eufòria.

– I Déu? I la fe? I la religió?
Oh, el gran tema! En aquest sentit jo defenso una nova mística que no estigui burocratitzada ni institucionalitzada i que cadascú es faci els seus propis déus. I, evidentment, discutir amb Déu és fantàstic i molt divertit. Discutir sobretot amb la imatge que tenim de Déu. Aquí jo he volgut posar Déu d’un costat més escatològic, més carnal, més proper, i fins i tot més divertit. Com va dir en Lluís Calvo, “‘Era’ és un assaig sobre les religions del nostre temps”. Estic totalment d’acord. Més que sobre les religions del nostre temps, ‘Era’ parla de les místiques del nostre temps.

– A més, vivim uns temps de místiques que ni tan sols coneixem en profunditat però a les quals ens afegim. Anem a la seguretat del ramat.
Vivim en un món en què no tenim tòtems, no tenim res segur, no podem confiar en ningú, no podem confiar en els polítics, no podem confiar en les institucions, no podem confiar en les persones. Com que no podem confiar en res perquè vivim en aquesta societat líquida, hi ha molta gent que es fot dins sectes o gurús o el que sigui per intentar trobar una nova fe. I el que jo dic és que no ens hem de deixar impulsar per un ramat o per un altre, sinó que el que hem de fer és crear un criteri propi. Ser suficientment intel·ligents com per bastar-nos nosaltres mateixos i no haver de dependre dels altres. Per tant, si hem de tenir una secta o hem de crear una nova tropa, que sigui una tropa poètica. I nostra, individual. Una secta de l’ànima, com diu l’Anna Gual.

– A Profana Ofrena: poma al forn i vi rosat parles de fer-nos amics dels cucs que es menjaran la nostra carn un cop morim. M’ha recordat un dels Sonets de Shakespeare, el 71: No ploris més per mi quan sigui mort; no més… 
En Shakespeare és un dels meus autors preferits. Els Sonets m’agraden molt tant en la traducció de Gerard Vergés com la d’en Salvador Oliva com la d’en Txema Martínez Inglés, aquestes tres versions en català, i en Joan Sallent, com a traductor de les obres de teatre, és extraordinari. En Shakespeare és, evidentment, un referent. I aquest poema beu molt de Shakespeare, de Quevedo i de Gabriel Ferraterquan parla d’aquesta relació que tenim amb els cucs que ens menjaran i que notaran un regust de la persona estimada. En Ferrater, a ‘Les dones i els dies’, diu Quan els cucs faran un sopar fred del meu cos trobaran un regust de tu. Jo penso que ja ens hem de començar a fer amics d’aquests cucs que ens menjaran perquè tindrem conjuntament un banquet espectacular. No ens podem rebel·lar. Al contrari: fem una festa i gaudim d’aquesta gran orgia col·lectiva.

– Som poqueta cosa, oi?
Hem de ser més humils. Darrerament, n’Antoni Vidal Ferrando em va dir una cosa que crec que té tota la raó del món: “Hem de ser humils però ambiciosos”. Ens hem de deixar de segons quines òsties, deixar de discutir per tonteries, centrar-nos en les coses importants i ser humils però ambiciosos. O sigui, voler grans coses però que pel fet de voler grans coses no creure’ns-ho. Estar una mica més tranquils perquè veig que tothom està molt nerviós. En el terreny de la poesia, en el terreny de la política, a internet. Tothom està crispat i és terrible.

Jaume C. Pons Alorda és autor, entre altres títols de poesia, de la trilogia ‘Tots els sepulcres’ (LaBreu) i de ‘Cala foc als ossos’ (Terrícola). Com a narrador, ha destacat per la novel·la ‘Faula’ (Lleonard Muntaner) i el dietari de rodatge ‘Apocalipsi uuuuuuuuaaaaaaa’ (Comanegra), fet a partir del seguiment del rodatge del film Història de la meva mort d’Albert Serra. També ha format part de diversos reculls antològics. La seva traducció de ‘Fulles d’herba’ de Walt Whitman li va valdre els premis Cavall Verd i Serra d’Or, i ha versionat al català actual l’ ‘Arbre exemplifical’ de Ramon Llull.