Els abstractes de Josep-Ramon Bach (03.02.17)

Els abstractes de Josep-Ramon Bach

¿Qui ha dit que un poema no pot ser vist com un quadre i, en concret, com un quadre expressionista? Un quadre a l’estil d’El crit de Munch, per posar un exemple molt present en el nostre imaginari col·lectiu. Així es poden veure aquestes teles com un cop de puny que són els poemes que integren En abstracte (LaBreu Edicions), de Josep-Ramon Bach.

Josep Ramon Bach

És clar que els poemes d’En abstracte també poden ser llegits com les estampes d’una novel·la, imatges que emergeixen com places dures de la paraula, que es construeixen en la contundència tallant dels versos curts. Un repte creatiu que Josep-Ramon Bach dedica a Ricard Mirabete, confrare de navegacions per avingudes d’aigües rúfoles, i és que el nostre temps és així, sense àngel, per més que amb el seu treball els poetes creïn bellesa.

Com diu en la nota d’autor, Josep-Ramon Bach ha buscat una manera personal d’expressar-se. Una forma d’expressió, en aquest cas lírica, que des del punt de vist tècnic consisteix a encadenar haikus per construir un poema discursiu i compacte fins a donar una potent imatge de conjunt. Un quadre expressionista (l’art expressionista és un art que fa abstracció) si l’imaginem en una exposició. O una xocant estampa de paraules fortes si llegim els poemes com si fossin capítols d’una novel·la escrita per Lorca si el poeta n’hagués escrit. Cal dir que l’art és una abstracció de la vida (ella sí, experiència pura), ja sigui que es presenti en forma més o menys estilitzada o figurativa. La vida de l’art és vida reflectida, com ja va veure Stendhal en la seva idea de la novel·la com a mirall de la vida. Però la reflexió també és una realitat en ella mateixa.

El poemari En abstracte, de Josep-Ramon Bach, està construït per set capítols i un epíleg: el primer capítol, Estació canalla, mostra aquest aspecte sòrdid de la vida en un art brut, o arte povera, i que es pot encadenar amb el quart capítol, Ronya, on es deixa a l’aire l’espectacle de les clavegueres, les latrines i subsòls físics, socials i mentals diversos; el segon capítol està constituït per Fantasmes, imatges de personatges literaris i arquetípics, entre d’altres com Tarzan, la Bella Dorment, Godot o Gulliver; el tercer capítol el constitueix La bella dama, una figuració feta amb pinzellada gruixuda no exempta d’una certa tendresa de la dona que lliura el seu cos de forma pública; el cinquè capítol, L’escola, és el més personal del conjunt: són quadres o estampes viscudes d’una grisa etapa escolar, la franquista, que, per motius generacionals, alguns ens hi podem reconèixer; el sisè capítol està conformat per De premis llòbrecs, un conjunt de quadres-reflexions sobre els lluentons, la faràndula i l’arbitrarietat de tants premis, alhora que l’autor, per contrast, es referma en la seva sobre indomable vocació de poeta; el setè capítol, Presagis i somnis, es desplega en aquest format de fets i causes futuribles no pas en forma de somia truites sinó basat en percepcions certes que deixen endevinar estacions vitals i morals de la vida futura; a l’epíleg, i a mode de conclusió d’aquesta visita als quadres d’una exposició que en més d’una ocasió remeten visualment i conceptualment al gran Goya i les seves pintures negres, o al cineasta Bergman i els seus films de relacions conflictives, o a les pintures de formes esqueixades, ferides, del també expressionista Kirchner, trobem dos únics poemes: Creences i Solitud. Aquests dos poemes donen fe de la postura de Josep-Ramon Bach en un llibre que, ni que sigui a través d’imatges feréstegues, busca un acord, una harmonia. I és que en aquest fresc en diverses estampes, o en aquest tapís o en aquest mosaic, com també podríem veure En abstracte, hi som tots, a dissenyar-lo amb les nostres vides. Ningú no n’està exclòs.

Teresa-Costa Gramunt, Núvol (03.02.17)

http://www.nuvol.com/critica/els-abstractes-de-josep-ramon-bach/

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter