No és estrany que Anaïs Nin, una escriptora que va basar gairebé tota la seva obra en l’exploració del desig, s’interessés pel mite grec del minotaure. A resultes d’una passió desfermada de Pasífae, la dona de Minos, per un toro blanc, va néixer aquesta bèstia, mig home i mig toro, que va haver de ser tancada dins un laberint perquè era antropòfaga. Allà devorava nois i noies que els cretencs li oferien en sacrifici fins que Teseu el va matar. Però no és la famosa història del fil d’Ariadna el que devia centrar l’atenció de Nin, sinó la passió irracional de Pasífae per un animal salvatge i bell. El llenguatge fossilitza idees: “Ha perdut el cap” és l’expressió que fem servir per referir-nos a algú que s’ha enamorat bojament. ¿I què és el minotaure, sinó un home sense cap? L’eco d’aquesta passió en la protagonista de la novel·la es fa sentir: la Lillian és una cantant de jazz que arriba a una illa tropical on té feina de cantant durant tres mesos. La sensualitat de la naturalesa i dels habitants de l’illa on ha anat a parar, Golconda, l’embriaguen i li fan perdre l’oremus, cosa que la connecta amb la seva naturalesa més íntima. La Lillian és una dona lliure que fa de la imprevisibilitat i de la lluita contra els tabús una norma, i que no s’acomoda a les convencionalitats del món occidental on ha crescut, i Mèxic suposa una vàlvula d’escapament per a aquesta faceta tan salvatge.

Durant els mesos en què vaga per l’illa, coneix homes que l’enamoren, la inquieten o li fan preguntar-se moltes coses sobre el seu passat. Com tota novel·la de viatges, la protagonista en surt transformada: no serà la mateixa quan torni a casa.

L’escriptura d’Anaïs Nin és lírica i atmosfèrica, feta de frases llargues com lianes que s’entortolliguen i fan volar el lector d’una banda a l’altra de la pàgina: “I amb els tròpics la Lillian girava i canviava, i es bressolava entre la droga de l’oblit i la droga de la consciència de la mateixa manera que els natius es bressolaven a les hamaques, i com els músics de jazz es bressolaven en els seus ritmes, com la mar es bressolava sobre el fons girat canviat”. No hi ha capítols, ni una evolució clàssica de l’acció, i sembla que tot estigui quiet com una capa de nenúfars sobre la superfície d’un estany d’aigües fosques. Però és a les profunditats de l’estany que belluga la vida: el que semblava una excursió fins a una ciutat en ruïnes és també un descens cap a l’inconscient de la Lillian, una baixada al seu infern particular, on la dona que és avui recorda de sobte la Lillian nena i entén que patia una relació no del tot sana amb el seu pare. L’amistat amb un metge, el doctor Hernández, la farà arribar a la conclusió que cal viure perseguint la felicitat, encara que s’esmunyi sempre.

Una experiència estètica

Tot i que Nin és famosa per uns dietaris que van escandalitzar el món als anys trenta, on es veia clar que s’havia atrevit a dur una vida amorosa que fins aleshores havia estat reservada als homes, en les novel·les fa una operació literària de mèrit que no es pot menystenir i que tradueix molt bé l’ofici de Ferran Ràfols: en temps en què l’anomenada autoficció té tanta tirada, s’agraeix la publicació de llibres on l’autora s’esforça a convertir en experiència estètica la seva experiència personal. En el cas personalíssim de Nin, a més, amb una sensualitat que traspua en els gestos més quotidians i amb una gran capacitat per parlar amb elegància i sensibilitat de temes tan propicis al clixé com la bellesa d’una aurora, l’amistat o la fi de l’amor. Un llibre per a ànimes sensibles.