AFOLLADA de Laia Martinez i Lopez a LlegirEnCasD’Incendi (02.05.16)

PARIR O ENGOLIR: LA POESIA DE LAIA MARTINEZ I LOPEZ

La poeta berguedana publica dos reculls que la consoliden com una de les veus més potents de la poesia jove catalana
laiamartinez

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

La literatura catalana, potser com la majoria de literatures del món, compta amb massa personatges i massa poques personalitats. Són clamorosament excessius els llibres de presentadors, col·laboradors o vedets mediàtiques que encapçalen les llistes dels més venuts —terme, per altra banda, tan encertat: els més venuts!— i més promocionats per mitjans privats i públics. Passa, emperò, que de vegades surten bolets enmig d’aquesta terra tan mancada de pluja, la flor que no fa estiu però que hem de celebrar com l’adveniment d’una probable primavera. Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984) n’és un bon exemple.

La poeta, cantant i traductora hiperactiva, pluriempleada, meitat del duet d’electrovèrsia Jansky juntament amb Jaume Reus i membre del grup de neofolk Cap de Turc és una autèntica personalitat de la literatura i la cultura catalanes. Martinez i Lopez, o MaLo, com també es fa dir sovint, és un look, una imatge, un abric de color groc canari que ens agradaria que ens deixés algun dia, però sobretot una veu. I quina. En poc menys d’un any, la poeta ha publicat dos llibres que podrien ser llegits com les cares a i be d’unes mateixes vida i mort: Cançó amb esgarrip i dos poemes(Lleonard Muntaner, 2015) i Afollada (LaBreu Edicions, 2016).

Capaç d’engolir un home

Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015) és el penúltim llibre de versos de Laia Martinez i Lopez, una bella raresa amb personalitat pròpia que de ben segur no deixarà ningú indiferent. Es tracta d’un recull de tres poemes llargs: el “Poema del pont”, l’esmentada “Cançó amb esgarrip” i “Reptilianes”. Amb aquest volum, la poeta ret homenatge, o emet contesta, pel que fa al format, a l’admirada Marina Tsvetàieva, però són encara més nombrosos els tributs i referents que podem trobar en el text sencer: són pàgines en què hi conviuen, sense problemes, complexes ni fissures, Ausiàs March, Miquel Costa i Llobera i altres poetes de l’Escola Mallorquina, Bob Dylan o la mateixa Dolors Miquel.

A “Poema del pont”, i mitjançant uns versos de sonoritat prodigiosa, molt propera a la cançó, la poeta ens situa justament en un entreforc de camins, “a la primera sortida / de l’autopista del cel”, a la que “t’hi vas ficar / per fer-ne via / i tenir temps de passar-hi / una bona estona”, un espai habitat per “virus o dragons” o per un Dimoni en majúscules que fa entrar en joc la temptació: “tastaves les perfeccions del mal / car el Dimoni t’hi convidava / i ell no te’n deia res / quan tornaves / amb pudor de socarrim / als morros”. És, el “Poema del pont”, com en certa manera ho és tot el recull, un poema de transició, de muda, en què l’autora es planta enmig d’un desert d’incomoditats, de preguntes i de transgressions difícils del que només ella es pot lliurar: “sola, en sortiries, / o moriries per principis”, perquè “hi ha paraules / que no s’haurien de pronunciar mai”.

La “Cançó amb esgarrip”, que dóna títol al recull, és efectivament el bessó d’aquesta obra, el ferro roent d’emocions, plaer, temptació i culpa que vertebra el volum: “Fins a quin punt l’ànima mia / suportarà tant de caliu?”. Martinez i Lopez parla de tu a tu al lector, tot i que mitjançant una forma —rimada, amb un fort pes de la mètrica i la sonoritat— sovint difícil o indirecta, d’un moment decisivament intens. N’ha passada alguna de grossa però encara no s’arriba a saber del tot: “Sobre la pau n’hi ha poc, d’escrit, / el que cal saber fer és la guerra”, escriu l’autora, que es lamenta, alhora, que ha de “sofrir / i dessagnar-me de la pena, / amb tot d’amor per repartir!”. Un poema també llarg, escrit potser sota l’ombra d’una pèrdua o d’un guany dolorós, d’un aprenentatge que el lector pot conjecturar però no definir amb seguretat: el problema del cos, el distanciament dels amants, la mort d’un projecte de vida o una mica de tot plegat? L’esperança, en tot cas, se’ns presenta com a horitzó: “vull que el meu amor retroni, / que el meu cant la carn inspiri / amb la tonada que s’aferra, / amb la virtut de l’estramoni”.

I, si bé la “Cançó amb esgarrip” podria ser el bessó emocional del recull, “Reptilianes” podria ésser llegit, en certa manera, com la síntesi de tot allò viscut, narrat i versificat: la necessitat, davant la situació adversa, davant la pèrdua o la mutació de l’entorn, d’evolucionar amb aquest i esdevenir el que l’individu anhela. Responent a uns versos de lesHoracianes de Costa i Llobera — “Llavis i orelles que va ungir l’aroma / de les cançons indígenes, / no us profaneu amb cançoneig imbècil, / rebuig de lletra i música!”—, Martinez i Lopez configura un autèntic tractat sobre la metamorfosi, la muda, l’evolució a partir del dolor i la reafirmació del jo.

En aquest darrer poema, l’autora ens situa en un espai i en un temps de ressons apocalíptics, foscos, decadents, que recorden alguns versos dels hermètics mallorquins Andreu Vidal o Margalida Pons: “Tan i tan molla era la carn / que de fregar-la, en enrampàrem, // fórem dos morts peixent les aigües, / tan i tan plana era la mar”. Un univers regnat pel “patiment dels genolls / i el de les criatures / que havia esclafat amb el meu pes” i que persegueix “la clandestinitat de les rates. / O la infantesa del cuc de terra. / Qualsevol vida més enllà que altre cop aquesta / —invalidesa”.

La pell de la poeta, però, com la seva veu, supera l’estretor i la invalidesa i la fa créixer, canviar, patir per poder dir, després: “I una pell dura, nua, ruda, / nasqué per entre les esquerdes / del cap baixant pel coll i allargassant-se / fins al nou límit del meu jo: / una cua”. Una transformació de la dona en animal de sang freda, més resistent als canvis de l’ambient, més centrat en ella mateixa: “I vaig mudar en reptiliana. / Quan convingués, / capaç d’engolir un home / igual a la meva còrpora o més gran”. Ja ho diu Dolors Miquel a la nota que tanca el recull: les dones, mestresses i víctimes de processos i i de cicles menstruals, de gestació, són “metamòrfiques, més que els homes”.

Però Cançó amb esgarrip i dos poemes no és només això: ens trobam davant un text actualíssim, viu en el sentit que ha cremat a la llengua i en els dits de la poeta i ho fa, després, als ulls i tot el cos del lector, però que alhora respon, de manera sorprenent, a la tradició medieval catalana, sobretot representada per la figura de March, i no en surt per res perjudicat. Un títol que assenyala, sense cap mena de dubte, l’inici del període de maduresa poètica d’una veu amb ressons i que ressona.

Talment la infanticida: parir o no parir

Afollada (LaBreu Edicions, 2016), el darrer recull de la poeta, que acaba d’arribar a la segona edició, és, com dèiem, la cara be d’aquest díptic sobre la pèrdua, la mutació, la veu i el cos. I, si bé al llibre anterior tot era dit a la manera velada de la cançó o del trobar medieval, clus, en aquest recull els dubtes —que no les preguntes, sempre necessàries en el poema— caben en els dits d’una mà: la pèrdua és, entre tantes altres significacions, la d’un infant.

Amb Afollada, Laia Martinez i Lopez elabora un discurs interessantíssim entorn de la creació artística i la creació animal, la maternitat literària i humana. Són, en aquest sentit, molt simptomàtics els primers versos del volum: “Als versos, fills / —flors, al ventre”. Es tracta d’un text unitari, tot i que en aquest cas compost per un major nombre de poemes que són més breus, que respon, o manté nombroses coincidències amb Cançó amb esgarrip i dos poemes: l’amor per repartir, les ànsies i la impossibilitat d’estimar i l’ombra del dimoni, ara en minúscules, sempre atenta per dificultar la vida dels mortals: “Tinc tant d’amor per repartir! / Para-hi les mans, porta’m un càntir / i ampolles… És el meu patrimoni! / El pare em vengué al dimoni, / la mare esdevingué en màrtir, / i el seu idil·li trabucà en mi”. La poeta ens situa, ara també, en un espai marcat per la gènesi maleïda, per uns orígens que ja no conviden a l’optimisme ni a res de bo per a construir.

L’autora, a les quasi vuitanta pàgines que aplega el volum, juga amb el paral·lelisme entre poesia i vida, o versos i fills, i ho fa sense convencionalismes, parlant des dels propis cos, cordó umbilical, cony i consciència: “D’alimentar la criatura amb versos / voldria saber-ne el resultat. / Surten, també, del pit i fan créixer”, es demana. Alhora que, “talment la infanticida” —seria interessant estudiar la relació del recull amb la “Carta de la meva mare a la seva” d’En fi, començo(Terrícola, 2016), de Tomàs Arias, homenatge al monòleg més cèlebre de Caterina Albert—, s’adreça al que podria haver estat el seu fill: “No has nascut mai / i et sé fill meu: / ets tots els mots / que no m’invento / però que em fan ser-me / quan te’ls escric”. L’autora, no debades, es presenta com una persona “estèril” d’Amor, que veu com una fita inconcebible, “—la perfecció”, que s’alimenta d’ella mateixa per tornar a la veritat més essencial: “De tant de mirar-me el melic, / recupero el cordó umbilical, el devoro amb frenesia, / i torno a ser jo, dins jo: / o sia, / res”.

Ja diu Antònia Vicens, Gran Dama de les Lletres Catalanes, a l’epíleg del llibre, que la poeta “fa el que li ve de gust amb les paraules. Les muny, les modela, en fa sexes, estrelles”. Un domini que es respira a tots i cadascun dels versos del recull i que marquen, com dèiem, l’inici del que sembla ser el període de maduresa d’aquesta veu que, malgrat tot, serà sempre jove perquè sempre desprendrà vivor:

“Vaig ser una nena que es perdia pel bosc

cercant follets dels que anaven nuus als contes.

Sé ben segur que n’hi ha hagut moltes.

Anit, quan tot a casa es desperta,

l’he sentida com reia —afollada,

vora el gerani mort a la terrassa.

M’ha parescut incorruptible el seu caràcter d’aleshores.

I, tanmateix, quan m’he girat,

jo era el follet allà al mirall

i treia fongs pels genolls i els colzes.”

Celebrem, doncs, l’existència i la persistència de l’obra d’una autora, d’una personalitat, com les de Laia Martinez i Lopez, la poeta afollada, follada, folla, que a estones canta i a estones poeta i a estones troba, però sobretot cerca maneres d’encarar-se al món a partir d’aquestes armes mutants i fèrtils que són les paraules. Literatura que mata i que dóna la vida, que és, a la manera titànica de Cronos, capaç de parir i d’engolir.

Sebastià Portell, Llegir en Cas d’Incendi (02.05.16)

 

Deixa un comnetari