Anna Ballbona entrevista a Víctor Sunyol a la revista El Temps ( maig 2015)

–Què és Birnam?

-D’entrada, és un soliloqui a través del qual intento parlar dels meus temes de sempre, sobre el llenguatge i també altres qüestions més vitals. Abans de sortir a fer el paper de Duncan, a l’actor li comença, d’una manera molt intuïtiva, la crisi del llenguatge. I comença a dubtar de tot. A partir d’això, es tracta d’anar dient coses sobre la crisi del llenguatge, la crisi de la persona madura, aspectes de teatre, de Shakespeare… També surten una sèrie de referents de teatre, de cinema, alguna cosa de música, de poesia.

-I posa en dubte certes lectures de Shakespeare i es posa amb ell…
-Això ja és una boutade. Com quan, per exemple, el protagonista es posa a interpretar el “to be or not to be”. A vegades és un joc, a vegades és anar a buscar ben bé les interpretacions.

-Potser Shakespeare ha quedat com una cosa tan de postal que quan algú l’interroga o s’hi relaciona, sobta…
-Però és que té un pòsit molt important. Jo estic molt amb la gent que diu que és el primer creador de mons. Podríem parlar de la tragèdia grega, però són molts autors. En canvi, Shakespeare és un de sol i és el que inventa la humanitat. Nosaltres no som sinó el que Shakespeare fa. Hi ha molts elements de la seva obra que il·luminen molt l’individu. És el nostre contemporani i ho serà sempre, perquè hi és tot. En el fons, perquè ens ha inventat. Si som com som i escrivim com escrivim i actuem com actuem és perquè l’hem llegit o perquè existeix.

-A Birnam hi ha moltes més preguntes que respostes. Però, ha arribat a alguna conclusió sobre la crisi del llenguatge?
-D’entrada, no hi ha conclusió, perquè l’obra acaba i no queda clar si surt o no surt a escena, que és el dubte que té, i que cada vegada l’estreny més. Allò bonic és que hi ha gent que, després d’haver-lo llegit, pensa una cosa, en pensa una altra… Però en tot cas, no hi ha solució, la crisi del llenguatge és un estat. És una pregunta contínua. Shakespeare, de fet, és el primer gran nihilista. Les seves obres, si ens les mirem bé, fins i tot les comèdies, són d’un nihilisme brutal.

-Dins aquesta crisi, quin és el paper de la literatura?
-La literatura és qui pot treballar aquesta crisi. Hi ha dues eines. Una és la filosofia, l’altra és la literatura. La filosofia està constreta per les seves limitacions de sistema. La literatura, pel fet d’escapar-se del mètode i poder divagar, pot arribar més enllà. La literatura serveix molt més que la filosofia per moure’s en aquest territori.

-Quan parla de la crisi del llenguatge, en realitat, parla de la nostra crisi?
-El personatge es diu: he de sortir a dir això, que no vol dir res, tant és que digui això com que avui és dijous i me n’he anat a fer un cafè. I a partir d’aquesta crisi, que és la del llenguatge, es van obrint totes. Justament per això, perquè la crisi del llenguatge, que en el nostre món comença al [segle] XIX, al final dels romàntics, és la que obre totes les escletxes, de la filosofia i també de la ciència i la moral o la societat.
-Amb LaBreu Edicions, qui l’ha publicat, ha fet moltes presentacions. Quines reaccions ha rebut?
-M’ha passat una cosa molt simptomàtica. És la diferència brutal entre un llibre de prosa i un de poesia. Fins ara jo he fet poesia i a les presentacions, lectures o el que sigui la gent diu “ah, sí, molt bé”. La poesia té una reacció més freda i silent. En canvi, amb Birnam és una altra cosa. Tu llegeixes un tros, la gent demana coses, hi ha un intercanvi d’opinions. Això no m’havia passat mai.