“Anna Carreras, l’escriptura del desig” Jaume C.Pons Alorda NacióDigital (03.04.17)

Anna Carreras, l’escriptura del desig

L’escriptora ha publicat recentment “Fes-me la permanent” i “Encén el llum”, dos nous llibres que no deixen indiferent a cap lector

Anna Carreras: «Els personatges feliços són una mentida com una catedral»

L’escriptora i crítica literària Anna Carreras, amb un exemplar d’«Encén el llum» | Anna Carreras

Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és escriptora i traductora. Gràcies a ella hem gaudit d’una escriptura ambiciosa i diferent, amb novel·les com Camisa de foc (Empúries, 2008), Tot serà blanc (Lleonard Muntaner Editor, Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (Acontravent, 2011) i Ombres franceses (El cep i la nansa, 2015), que va significar un gir en la seva forma de procedir.

Des de la publicació d’aquest llibre deliciós, Carreras es va plantejar una tria conscient cap a la senzillesa expressiva per compondre faules morals i emocionants, tot a través d’una economia de recursos que ha aconseguit obrir-la al públic com mai fins aleshores. En aquesta direcció es mouen els seus dos darrers reculls, Fes-me la permanent (El Cep i la Nansa, 2016) i Encén el llum (LaBreu Edicions, 2017), la constatació d’aquest nou llenguatge primordial que no és altra cosa que una escriptura del desig.

Més enllà d’una expressió de perruqueria

Fes-me la permanent no és només el que a vegades ordenen de forma imperiosa algunes dones quan van a un local cabellut: aquí també és el crit desesperat d’un personatge que reclama a l’altre, sempre l’altre, una participació activa, un desig obert per tal d’esdevenir la companya vital, l’única, la definitiva, en el viatge amorós, l’únic en què 1 + 1 és igual a 1 i no a 2. Aquesta invocació resumeix de forma vitenca el que està cercant desesperadament el personatge central del llibre, la Saiola, que es diu com es diu en homenatge a Antoni Creus Virgili, autor d’El sot del cavall, ambientat en l’època medieval, i amic de l’editorial El Cep i la Nansa, a les ordres de Quico Mestres i Cesca Mestres.

A més de mostrar l’itinerari personal de la Saiola en el terreny amorós i sensual, a la recerca del mascle alfa que engendra la voluntat, Fes-me la permanent mostra un recorregut de desenvolupament literari, ja que Saiola és escriptora, sobretot des que als quatre anys va començar a redactar un dietari. Des d’aquesta passió no és estrany que s’intercalin els articles que Saiola va escrivint, que no són altra cosa que els textos que Anna Carreras ha anat publicant en les seves columnes periòdiques del diari El Punt Avui.

En la trama, aquests textos són com missatges en una ampolla per cridar l’atenció d’un personatge concret que en la majoria de casos està massa cec com per entendre res, una circumstància que ja feia acte de presència en un dels protagonistes secundaris d’Ombres franceses: un poeta que podia fer versos bellíssims però que no sabia viure la poesia de forma autèntica.

Per tant, amb l’influx d’aquestes pàgines assistim a les aventures i desventures de Saiola, la seva vida i miracles, els seus triomfs i els seus fracassos, però també contemplen l’engrandiment d’aquestes conviccions exposades amb textos d’una sinceritat devastadora que desarma. El resultat és un híbrid rar però deliciós que combina aquestes fonts en un mateix cúmul d’existència al límit, lluny d’imposicions de tota mena, amb la llibertat individual com a bandera, si és que les banderes poden defensar-se en el segle XXI.

Cal recordar que aquesta naturalesa aglutinadora del text és quelcom que havien treballat autors dels anys setanta com Biel Mesquida (L’adolescent de sal), Miquel de Palol (El Jardí dels Set Crepuscles), Antoni Munné-Jordà (Ofici de torsimany), Maria-Mercè Marçal (La passió segons Renné Vivien) o Quim Soler (París-Bis). Anna Carreras és estudiosa d’alguns dels aspectes clau de la literatura catalana de la postmodernitat, d’aquí un assaig tan valuós com el que va escriure fa uns anys: Altaió i Vinyoli a “Santa Follia de Ser Càntic” (Curbet Edicions, 2014).

Abans s’ha esmentat la importància de la família d’El Cep i la Nansa en alguns dels temes, i alguns dels registres, de Fes-me la permanent. Però no és només això, i és que gràcies a aquesta editorial ubicada a Vilanova i la Geltrú que Anna Carreras ha trobat un nou estil i una nova manera d’escriure: gràcies a ells ha aconseguit obrir-se cap a nous horitzons. Possiblement la transformació de l’autora obeeix al fet d’haver trobat uns editors que són més que uns editors en un món en què el món editorial s’ha acabat convertint en quelcom tan implacable: són éssers humans que volen compartir l’entusiasme i les ganes d’entusiasmar. Potser gràcies a ells Anna Carreras ha trobat una font de suport des d’on enlairar-se tal com s’ha enlairat per aconseguir arribar a nous territoris i noves fites, com el de la seva següent novel·la.

L’art de fer un francès

Per això, que ara Carreras publiqui a LaBreu no és res més que l’evolució d’un procés natural marcat pel risc, l’ambició i una escriptura més humana, intensa i emocional. Per això ara la seva presència de ben segur esdevindrà important en una col·lecció aventurera com La Cicuta, al costat de Max Besora, Susanna Rafart, Jordi Cussà, Sebastià Portell, Adrià Pujol o Joan Jordi Miralles, amb qui també comparteix aparició a l’antologia de contes sanguinis Sangassa a la mallorquina AdiA Edicions amb un conte que parla sobre sang.

Encén el llum de Carreras és una novel·la protagonitzada pel desig de fer esperar el sexe per aconseguir fer-lo arribar a territoris més elevats, i per això explica el pelegrinatge d’una tigressa blanca, tan minuciosa quan escriu com quan ha de rematar un francès. En aquest sentit, una obra tan excitant com aquesta no hagués pogut sortir a cap altra banda que no fos LaBreu Edicions, l’editorial d’Ester Andorrà, Ignasi Pàmias i Marc Romera, que a més d’editor també és un pornògraf consagrat: la seva novel·la més recent, Les relacions virtuoses (La Magrana, 2014), també podria haver fet les delícies del diví Marquès de Sade, tal com ho aconsegueixen alguns dels millors fragments d’Encén el llum d’Anna Carreras. No és estrany que els dos darrers títols de l’autora siguin ordres imperatives: la veu narradora de Carreras no imposa sinó que convida a l’alliberament del desig.

A partir d’aquest llibre descobrim una secta xinesa, la de de les Tigresses Blanques, que tenien com a objectiu dedicar gairebé una dècada a l’art de la fel·lació entesa com a activitat sagrada. Amb lent però necessari aprenentatge s’arribava a completar un procés biològic que contribuïa a un rejoveniment d’entre cinc i quinze anys. Sota el mestratge d’aquesta tribu adoradora de l’esperma, la protagonista del relat, una Blanca que en realitat no es diu Blanca, emprèn una odissea personal i inqüestionable, tot per canviar les mecàniques tan instaurades del sexe i assumir nous èxtasis.

Sexe explícit, experimental, extraordinari i poètic, en una obra que no deixarà indiferent i que a més a més arriba a altres llengües, i mai tan ben dit: la traducció d’Encén el llum apareix alhora a Navona Editorial sota el títol d’Un francés a medianoche i està feta per la mateixa autora, que ha volgut adaptar l’estil en una llengua o l’altra, tal com correspon a una autora que ha fet dels textos una orgia en expansió permanent.

Jaume C.Pons Alorda, NacióDigital (03.04.17)

Categoria: Blogs, Cicuta, Col·leccions, Premsa  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter