Antònia Vicens: “La mort és una segona pell” Núvol (01.10.20)

Parlem amb la poeta mallorquina sobre el recull que acaba de publicar, ‘Pare què fem amb la mare morta’ (La Breu Edicions).

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) acaba de publicar Pare què fem amb la mare morta (La Breu Edicions), el seu cinquè poemari. La poesia de la mallorquina –reconeguda narradora– és tardana; els primers versos els va escriure amb 68 anys. Abans d’aquest últim recull, els lectors hem pogut llegir Lovely, Sota el paraigua el crit, Fred als ulls i Tots els cavalls, pel qual va rebre el Premio Nacional de Poesia 2018, atorgat pel Ministeri de Cultura. L’any passat, l’AELC va concedir-li el Premi Jaume Fuster a la Trajectòria. La de Vicens és una poesia de l’aparició, de la irrupció. Cauen unes imatges i ella les agafa, les fa paraula. A Pare què fem amb la mare morta, la poeta ens fa entrar en un cementiri. Ha creat un món. Entre sepulcres escoltem diferents veus: una criatura sense respostes, el Llanterner, la Fornera o les ànimes, que som nosaltres. Desolació, bogeria, domini i mort.

Gerard E. Mur: Quin és l’origen dels poemes recollits a Pare què fem amb la mare morta?

Antònia Vicens: Els poemes sempre em venen. En aquest cas, es tracta d’un poemari d’ombres. Ombres que em perseguien. Hi havia un tema que m’inquietava, que és la bogeria. On comença i on acaba. Tenia ganes de fer una cosa sobre aquest tema i el vaig incorporar al poemari. Quan vaig acabar Tots els cavalls, de sobte em van venir les ombres d’aquest recull. Ombres o veus que de vegades tenen cos però que poden ser incorpòries al mateix temps. Estaven estanques i les vaig agafar.

Per què aquest interès per la bogeria?

És un tema que sempre m’ha interessat. Un tema que també he tractat en alguna novel·la. De petita mai vaig entendre per què es diu que algú és normal i en canvi aquell d’allà no ho és. Quan és normal algú? Quan deixa de ser-ho? A la creativitat, per exemple, sovint li diuen bogeria. És una línia molt fina. Possiblement no existeix la normalitat. Per què la societat diu que determinades persones estan boges? La ment és una cosa molt gran. No té límits. No hi ha res normal o anormal si ho miréssim bé.

Com ha volgut concebre el poemari?

He escrit els poemes com m’han anat venint. Un poema em duia a l’altre. Hi ha un grapat de veus i personatges que creuen tot el recull. No em puc treure la meva mà de narradora. Sempre hi ha uns personatges que fan un camí. Es troben d’alguna manera. Són personatges que van del principi al final. Se separen i conflueixen.

I la forma?

La forma me l’exigeix el poema, que marca una cadència. No hi ha mètrica de cap mena. Vaig completament per lliure. Els poemes m’exigeixen la seva forma. En aquest poemari, alguns poemes duen una lentitud, fins i tot duen una cadència una mica ingènua; quan parla el nen, per exemple. Jo vaig fent. Em poso davant del poema i estic atenta a la cadència del personatge que parla o passa. No tots poden tenir la mateixa veu. Cadascun duu el seu ritme. Soc l’esclava que aguanta el que exigeix el poema.

Per què ha escollit la veu d’un nen?

Un dels altres temes que m’interessava afegir al poemari era la desolació. Parlem de soledat, però també tenim la desolació de no tenir cap resposta, cap certesa. La desolació la pot ser sentir un nen que pregunti constantment al pare i el pare no li doni mai una sola resposta. En aquest poemari tots els personatges –o ànimes– diuen alguna cosa, però al pare no li sentim mai la veu, sempre calla. Me l’imagino travessant tot el poemari –o la vida– de la mà del seu fill però sense contestar-li mai. Això ho trobo una desolació terrible.

Vostè l’ha sentit aquesta mena de desolació?

Preferiria sacsejar-lo, al lector, però no penso en ell. Estic atenta al poemari. Així com la narrativa és buscada, la cerco, cerco unes històries, uns personatges; la poesia sempre em ve. La poesia m’exigeix. Penso en com me’n sortiré per agafar aquelles imatges que em passen pel davant. És una lluita amb les paraules. A l’hora d’escriure soc completament egoista. No penso en ningú. Quan escric veig físicament allò que m’imagino, agafa forma. Intento interpretar les imatges que em venen. La poesia normalment em suggereix. És un joc maliciós. Cada vegada m’és més difícil. Les paraules són difícils d’agafar.

A Tots els cavalls hi havia un personatge que travessava el poemari: el Diable. Aquí, però, la creació d’un món és molt més clara. Hi ha una intenció clarament narrativa. Cosa no tan habitual en poesia. A Pare què fem amb la mare morta, apareixen i reapareixen els mateixos personatges: el Llanterner, la Fornera, la criatura, el Pare, les ànimes, el nadó mort, etc. També hi ha un espai recurrent: el cementiri.

És per la meva vocació de narrar. He d’anar tancant els personatges encara que siguin tan alats o inconsistents com ho són en poesia. Crec que tot el que faig podria ser un conte. Aquest poemari me l’imaginava gairebé com una miniobra de teatre. Amb veus i personatges que fluctuen. Pel que fa a l’espai, el poemari comença al lavabo d’un cementiri i acaba amb una tomba oberta. Els personatges no s’han mogut del cementiri. Tot el que hi ha és memòria. També es pot mirar d’aquesta manera. No s’han mogut.

El Llanterner i la Fornera tenen un do especial.

El Llanterner i la Fornera apareixen en majúscula. Són petits déus de barri. El Llanterner és qui domina les canonades, el qui domina l’aigua. La Fornera domina el pa. Són, com dic, déus de barri, molt quotidians. Déus que tenen a les seves mans la nostra vida. Són els amos del pa i de l’aigua. Apareix sovint l’aigua, però també la farina.

També són importants les ànimes.

Si escrius «ànimes», aquestes poden ser vives i mortes. Dins el llenguatge quotidià diem que una persona és «una ànima amb pena» o «fa l’ànima morta». Parlem d’ànimes de persones que estan completament vives. Els personatges del poemari poden estar vius o morts. Les ànimes poden estar dins dels dos mons. He jugat amb aquestes dues imatges. El lector pot pensar que són persones vives, però algú altre –segons les seves experiències espirituals– pot creure que s’ho miren tot des de l’altra banda.

Com en una bona part de la seva obra narrativa i poètica, la mort torna a aparèixer en aquest recull. Potser no com a tema, però sí com a escenari, acompanyament o presència.

Em persegueix aquesta idea de no saber quan ens acabem de morir o fins a quin moment estem vius. La mort és una cosa molt més flexible, molt misteriosa. Els que anem pel carrer no sempre estem vius del tot. Els que estan morts no acaben de morir-se del tot. La memòria és molt forta.

Quina ha estat la seva relació amb el concepte de mort?

Per la meva edat em van educar molt cristianament. La mort era present, però era present com una cosa bonica. Havíem d’anar al cel i totes aquestes coses. Totes les nenes estàvem decidides a morir i anar a viatjar per l’univers. Després, la mort s’ha tornat un misteri, igual que la vida. La vida tampoc l’entenem. No sabem que és la mort però tampoc sabem que és la vida. Almenys jo no ho sé. La mort és una cosa present. Cada dia morim una mica. També els nadons. La mort és una segona pell. Hi és.

“El poemari em sembla suau si miro el món.”
Li és fàcil parlar de poesia, de la seva poesia?

Ho trobo quasi impossible. Si m’és difícil escriure’n, parlar-ne m’és impossible. Penso que si sabés explicar el que diuen els poemes ja no n’escriuria. Els aniria explicant. És complicat. Avui he agafat tot aquest món que no té forma, que si el volguessis tocar no podries, però que hi és.

Alguns lectors podrien dir que en aquest recull hi ha poca o cap esparança. Un dels poemes el tanca amb un vers demolidor: “L’amor va naufragar”.

Intento que hi hagi llum, que hi hagi bellesa. No hi veig poca esperança. Ho veig com una realitat. La vida em sembla molt més cruel. Estic a casa ben còmoda i miro les notícies; veus gent que naufraga, gent que viu en campaments de refugiats. Veus injustícies terribles. La vida és terrible. Voldria entendre per què existeix el dolor. Voldria que algú m’ho expliques. Ni la ciència ni la teologia ho expliquen. El poemari em sembla suau si miro el món. Jo almenys intento posar-hi bellesa; no sempre n’hi ha.

Aquesta idea d’un dolor inexplicable l’ha tingut sempre?

Sí, sempre. Recordo que de nena anava demanant per què havia d’existir el dolor. Per què els innocents també havien de patir. Per què el dolor dels animals. Sempre em deien: «Demaneu a un altre». Sempre he tingut aquesta preocupació. Aquesta cosa tan injusta que no podem entendre. Hi deu haver una explicació però no l’he trobat mai. Si mires la vida, jo encara dono una imatge amable. Els personatges tenen un somni. Cerquen alguna cosa. Caminen i cerquen.

Gerard E Mur, Núvol (01.10.20)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter