Apunts sobre «Vulcano», al blog de Ramon Boixeda

Ramon Boixadera parla acceleradament, sense punts i apart, i amb molta xispa i estil, sobre una obra d’impacte i radical, Vulcano, de Max Besora. L’enllaç és aquest, però nosaltres la transcrivim aquí.

Podria dir: Vulcano és un llibre que fa trempar, i llestos. Que jo ja m’entenc i quedar-me tan ample i fi. Però val la pena gratar la corda. És a dir: si de perduts al riu, i llençar-s’hi com si no hi hagués demà però amb flotador, i el riu s’apartés -o directament fos sec-, ferida oberta de la terra, tu, tu què faries? A quina corrent t’adscriuries? la que cava? la que resa, la que es masturba? La de ser infeliç la resta dels teus dies i dir: ara ja puc estar tranquil, o tampoc? Posar una data final, concreta i explícita a la teva vida, pot resultar un bàlsam anhelat per ments desesperades i imaginatives en excés vagant com zombies de l’aire. Ritual iniciàtic i final en un de sol, trobar l’energia que et mancava en el motiu últim que s’acara i es fon amb el món, que et fa sentir viu tot sacsejant-te la mortaldat que portes a dins i que la por et pentina. Vulcano podria ser el relat d’un home que vol escapar del món per mirar-se’l de més a prop a través del cataclisme amorós caòtic i al·lucinat que aquest mateix li ha provocat, una finestra oberta en canal al cervell del protagonista. Que es queda a contemplar el seu ocàs pirotècnic i escatològic, que celebra que els somnis més lúcids i brillants són els que esbatanen els ulls a la mort i la fan delirar al son d’una ferida amb potes. Si a l’epitafi de Cela hi posa “quien resiste gana” al de Vulcano potser hi diria “vèncer és no entendre res”. La diferència entre son i malson resulta molt fina, oda a la vida en el seu estat més magmàtic, heroic i babau, el món caòtic del protagonista on vida i mort es confonen tot confrontant-se, de la mateixa manera que paisatge i protagonista cohabiten i es dilueixen un en l’altre. El to és irònic i esparracat, en ocasions deliberadament groller, desesperadament rialler, fins i tot en allò sentimental, amb una gravetat austera de com qui no vol la cosa, muralla a una sensibilitat desbordant, un mur sense finestres que sap que per veure-hi necessita ser fos per la mateixa lava. Vulcano és sobretot emoció (nihilisme-amor-odi-esperança) trenada amb esforç literari, dibuixets, humor i mala llet, recuperar l’emoció al preu que faci falta, ni que sigui l’autodestrucció en suspens continu que és l’escriptura. Un suspens que avança d’espetec en espetec amb gasolina furgada a les profunditats magmàtiques de l’entranya. Tot amanit amb notes i dibuixets que recorden els recursos estilístics utilitzats al citat “Sota el vulcà” de Lowry i també a llibres com “Austerlitz” de Sebald, per tal d’intentar narrar “allò altre”, dotant l’instrument d’una corda més. Espai literari però sobretot Vulcano, Vulcano com un ‘ens’ que pren vida pròpia. És el volcà el que udola a la llum de la lluna com dient: reconeix-te l’estrany, reconeix-te l’estrany? primer fes es el putu favor d’aixecar-te del sofà. La fugida del paradís o el paradís convertit en l’infern personalíssim, tan li fa. Ara la solitud pot eixamplar horitzons ella sola, sense companyia, i vestir la resta de Sant Pancraci amb la santa bena definitiva de l’imaginació. Vulcano és aquest tall que raja del cap i del que en neix un roser, la brillantor magnífica d’una escopinada al bell mig d’un pas de vianants un crepuscle de primavera, Vulcano és transgressió però només perquè és l’estat natural i intransferible (o casi, la novel·la demostra que no) del personatge que amolla el llenguatge al seu món i no a l’inrevés. Transgessió també perquè desperta les transgressions universals i naturals del lector. Autor o personatge, paisatge o personatge, el qui i el com és el de menys. Canya, canya, canya, malparits! vocifera el volcà a cada llengota que escup. A Vulcano se li pot recriminar el fet de ser poc literari, la qual cosa només significa desconeixement, que les coses estan molt malament i l’ineludible fet de no estar en l’establishment comú i ensopit del ranxo cultural del cada dia. Ja ho deia Horaci, permetreu-me el toc pedant: “Gràcies colpeixen rítmicament la terra amb els peus, mentre el roent Vulcà va a veure les penoses fargues dels cíclops” (Odes, I 4). Vulcano té allò bó i difícil d’un bon text treballat que dóna la sensació d’haver estat escrit d’una revolada, fresc però mastegat i remugat. A Vulcano se li pot recriminar ser un llibre que va per lliure i que pretesament fa el que li dóna la gana, també que dins l’espai buit entre els barrots balla la conga en contes d’enclaustrar-se a un racó a esperar el botxí. Bé, això pot molestar, genera controvèrsia, el cas és que no acostuma a deixar indiferent. Però ara mateix tot això no té massa interés. L’altre dia em preguntaven: -Has llegit Vulcano, què et sembla? -Bé, sí, sí, molt bé, i tu?- vaig respondre. -És que he sentit gent de tot, en la línea molt bé o molt malament. Resumint, i donant per descomptat que les credencials literàries les té (si és que això vol dir alguna cosa), tot plegat seria una qüestió d’actitud estètica. I Vulcano menja estètica per esmorzar, i quan la gent s’hi posa ell està al lavabo paint el cigaló. Esmorzar de forquilla o emboirat i avorrit passeig de dilluns per un matí d’hivern a la ciutat, Vulcano és un aspirador que al seu pesar recull llums i ombres de la vida i ho projecta contra la paret de l’aspiradora-maleta per dir: amics i fills de puta, mestres tots, aquí teniu la vostra estètica, els vostres projectes, els vostres somnis. No sé fer res més. No espero res. Si de cas, morir en l’últim somni. I si l’heroi és heroi és al seu pesar, en la mirada dels altres, perquè no hi ha res ni ningú més. Heroi és un caminar diferent i prou, i encara. Vulcano sap que parla per les parets i les estima perquè les parets són i, ni que sigui a batzegades, sempre contesten. Vulcano et treu a passejar i et regala el moment catàrtic de poder escollir l’extrem de la nansa per una estona, Vulcano sap que tot allò que no estigui a la corda fluixa és farsa, i ho diu amb un cor de poeta que estima la poesia i detesta els poetes i cenacles de tot tipus perquè acaben sent estúpids, vils i programàtics com la vida mateixa. -Si volés fer la gara gara i aquestes grans palles comunes, em faria polític o puta com cal, i llestos, sembla que pensa el poeta. Vulcano sap tot això i s’ho diu i llavors s’adona que també ell és un lloro i calla, i exili, per llavors Vulcano Vulcano Vulcano Vulcano Vulcano, adonar-se que saber és un dir i que no hi ha res a fer sinó sortir a passejar i altra vegada aspirar i absorbir, tabac o drogues, llums o ombres, amor i cervezasbier, cels inmensos i andanes de metro, minifaldilles o el jove vagabund deformat d’ulls blaus com llunes que campa pel carrer Pelai. -Així que t’ha agradat el llibre?, em repeteix. -Doncs sí, i el vaig llegir amb certs perjudicis, ho confesso. Pel que havia sentit m’havia semblat el típic relat que esparreca i raja de tot i em malsonava a adolescència malpaïda (aquí caldria afegir allò que tothom és adolescent fins que es demostra la contrària). I no, o sigui sí i no, sí però amb intel·ligència i saber fer, amb els tocs particulars de la xispa i l’estil centrifugada pel cervell d’en Max Besora, i també, i ara diré una bajanada imperdonable per tota crítica, un relat que fa tot això amb el cor a la mà (al de Vulcano em refereixo, el d’en Max, repeteixo, no ho puc saber). Amb el cor a la mà literalment, aquest és el Vulcano que ho reventa tot. Amb vicis estranys i sense. La novel·la és més descriptiva del que podria semblar, un servidor fins i tot hi troba a faltar més palla existencial (que n’hi ha, passa que en matèria de palles, cadascú les seves). En definitiva, un llibre valent per honest (altra vegada em refereixo a Vulcano, que no necessàriament a en Max) que és llegeix ràpid i bé, que enganxa, i que demana el cap obert i el cor a la mà, que no és poca cosa. Diria novel·la fantasticokiller-minimalquixotesc-contracontracultural-postromànticotropical però seria tensar massa la corda, així que acabo. I per acabar, podria mirar de resumir-ho de mil maneres, agafar cent interpretacions literàries, copiar enllaços de gent que en diu coses molt interessants, però em passa com quan vaig descobrir Kerouac i co, Henry Miller, o el Céline viatger nocturn, que el millor resum ve publicitat en sis paraules. Ras i curt: Vulcano és un llibre que fa trempar.