ARBRE QUE S’ALLUNYÀ de Toni Clapés a ÚltimaHora (octubre 2017)

A vegades hom té l’estranya sensació que hi ha d’haver alguna cosa més, allà a fora entre el paisatge, o a dintre d’un mateix, o allà on sigui que hi ha quelcom que crida poderosament la nostra atenció i reclama uns instants de protagonisme. Ningú contempla dues vegades el mateix riu, podem dir aprofitant la sentència del filòsof. Perquè allò que veiem sempre és el resultat d’un procés intern, producte d’una reflexió que per força s’ha de lligar a l’experiència personal. A Arbre que s’allunyà (LaBreu Edicions, 2017) Antoni Clapés exercita aquesta mirada que pretén ultrapassar la simple visió de les coses per arribar a aconseguir una observació més intensa i profunda, més certa i sàvia. El paisatge esdevé un leivmotiv de primer ordre, que transcendeix la pura evidència. Embastat amb sis parts, el poemari mostra diferents formes i estils a l’hora de rastrejar una mena de silenci que diu moltes coses. La neu, l’aigua, la llum, el vent, el silenci, la pluja… es converteixen en els paisatges d’aquesta vida que transcorre sene fer gaire soroll, immersa en un cincle ancestral, infinit, que mai no es pot aturar. Antoni Clapés és conscient de la fragilitat de l’existència: “Amb mots trobats/basteixo a poc a poc/una fràgil, efímera casa/de parets transparents”. El pas del temps, la incertesa, la reflexió es fonen amb l’ofici d’escriure, que és un dels temes recurrents. Igual que el respirar per viure, Antoni Clapés va a la recerca dels mots per confegir una espècie de filosofia capaç d’il·luminar el que sovint resta a l’obaga. “Escriure, perfer textos/ Deixar indicis – cap prova./per saber res”, ens diu el poeta comprenenr que la recerca d’allò essencial ha de ser constant, silent, eterna…

Pere Joan Martorell, Última Hora (octubre 17)