article sobre Josep Pedrals al Culturas (17.07.13)

“Tinta d’ambrosia per a uns llavis remots”

El romanço d’Anna Tirant és el primer llibre de Josep Pedrals (Barcelona, 1979) que guanya un premi important: la Lletra d’Or al millor llibre de l’any en llengua catalana. És un premi amb un jurat independent, molt senzill: el sopar el paga l’editor i a l’autor li donen una agulla amb una lletra phi del joier Capdevila. Fa molta il·lusió veure que els primers el van guanyar va ser Espriu, Pla i Carner.

            Pedrals em convoca a la seva biblioteca que, en realitat, és la biblioteca del seu pare, Ricard Pedrals i Blanxart, capellà secularitzat, pedagog i impulsor de l’escoltisme català. La biblioteca, molt ben endreçada, ocupa tot un pis del carrer València. Pedrals m’ensenya la col·lecció de còmics del tinent Blueberry de Pilote, una història de l’Oest que el duu de cap. Però a la sala on seiem per parlar, a la taula hi ha dibuixat, fix, un tauler d’escacs, i a les lleixes que l’envolten, hi ha enganxades unes plaques metàl·liques amb els noms d’Antoni Roquer, Hannah Arendt, Pere Font i Puig, Emmanuel Mounier, Tomàs Carreras Artau i Narcís Jubany: els pensadors que Ricard Pedrals considera els seus mestres. El jove Pedrals és un noi llegit i ben educat. Com, amb trenta anys més, ho és Enric Casasses, que li va donar una empenta quan començava. L’any 1997 Casasses acabava de publicar els seu poema Uh!, feia recitals per Catalunya i es va endur una colla de joves poetes de gira. “Ens ho vam passar de puta mare”, recorda Pedrals.

            Com que tenia on triar, i era un cul inquiet, es va buscar uns referents que no eren els de tothom. Des de petit, se sabia de memòria poemes de Viatge d’un moribund de Joan Sales, li agradaven Armand Obiols i Bernat Meix (aquell Josep M. de Martí, amics dels germans Ferraté/er). Aquests poetes tenien un comú que el so de la llengua era un element clau del que escrivien. “Amb l’arabesc inestable / d’una fuga d’escurçó”, diu un vers d’Obiols que li ve al cap sense cap esforç. El pare llegia molta filosofia. En Pedrals petit l’observava i veia que llegia poca estona, tancava el llibre i pensava. Per desig d’imitació, llegia de la mateixa manera. Pensava i repensava la música dels poemes i a través de la melodia arribava al contingut. De ben menut va començar a construir versos sense saber exactament què volien dir. Em parla d’un altre autor oblidat, Ambrosi Carrión, que repartia el món entre esnobs de dretes i possibilistes d’esquerra i em diu que ell se situa just al mig.

            Una de les trames d’El romanço d’Anna Tirant té relació amb aquesta aventura filosòfica. La noia, una fadrina del Vallès, abandona el clos patern i en el seu anar pel món troba diferents personatges: el guia Titus Lucreci representa l’epicureisme, un gos representa el cinisme, i un altre passavolant representa l’estoïcisme. “Vaig girant entre les tres coses perquè no sé per quina m’he de decidir”. Recorda que en el Diccionario de filosofia, Ferrater Mora va escriure que en temps de crisi la gent es refugia en les tres grans escoles. És el que fan, o intenten fer, Pedrals i Anna Tirant. El llibre, però, es presenta com una disputa literària entre l’autor i el seu amic Quim Porta, que no està gens content amb com el va fer sortir en un llibre anterior, El furgatori. Pedrals se’n justifica ―és una manera de dir-ho, perquè no em fa pas l’efecte que trobi que la seva obra necessiti cap mena de justificació― dient que sovint les coses són més potents llegides que no pas viscudes.

            La pèrdua d’autoria ha estat una constant en l’obra de Pedrals des del seu primer llibre, Escola italiana (2003), que es presentava com una antologia de textos d’època. Es peta de riure perquè a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, un autor inventat amb un nom grotesc, Luca M. Rota (lo que em rota), hi figura com un autor de veritat. Un amic seu, Stefano Cingolani, va traduir els poemes d’Escola italiana a l’italià del segles XVI i feien les presentacions fent veure que Pedrals havia traduït malament els poemes.

            És el mateix Pedrals qui diu la paraula postmodernisme, i en dóna la definició: “una manera de fer zàping”. Quan fa classes de poeta ―Pedrals és un professional que es guanya la vida entre recitals, cursos i col·laboracions en vers a la premsa― explica als alumnes que un sonet pot ser de mil maneres i que no se sap quina és la bona. “Es tracta d’agafar l’estructura i obrir-la.” Li agrada l’element estructural i matemàtic de la literatura i juga a naturalitzar l’enrevessament. Pedrals diu que el poema social i la literatura civil podrien ser un camí. Quan van començar a fer recitals, Àngel Carmona, Jesús Lizano, Enric Casasses, n’hi van obrir un altre. Pedrals s’ho ha treballat molt, repassant l’oratòria clàssica, buscant la teatralitat de la poesia, fent cançons. Quan el vaig trucar per quedar em va explicar que estava millorant la dicció francesa perquè aquest estiu anirà a recitar a França els seus poemes traduïts per Annie Bats. El seu amic Eduard Escofet va ser el primer que va treure el nas als festivals de poesia internacionals i li va passar molts contactes. “Si ho fas com Déu mana la gent et comença a conèixer i tard o d’hora et conviden a una altra banda”. Així es va fer una xarxa que va de Macedònia a São Paulo.

            Em vol regalar el disc d’Els Nens Eutròfics, Esquitxos ultralleugers. Pedrals n’han fet les lletres i les músiques de les cançons, hi canta i hi toca el clarinet. Vet aquí la meva descoberta final: Pedrals viu en una de les escales de l’edifici dels Encants Nous, el carrer Aragó. Aquell edifici fascinant, en inacabable decadència, amb el seu dèdal de galeries de galeries que és un símbol de la modernitat fallida. Un cop a dalt m’ensenya una col·lecció impressionant de CD de pel·lícules de l’Oest: està escrivint un western en sonets. Em dóna el disc d’Els Nens Eutròfics, que té un disseny molt bonic de l’Ariadna Serrahima, amb una taula, i un dinar, i una colla de nens grans que marranegen els plats, i m’explica la teoria d’Agustín García Calvo segons la qual la poesia enlloc d’estudiar-se amb la lingüística s’hauria d’estudiar amb la música. Tot comença a parlar dels nens de la seva edat: “La meva generació ho hem tingut tot fet. En la infantesa i la joventut hem pogut menjar tots els gelats que hem volgut. Figura que hem viscut en una democràcia… I et trobes que a mesura que et fas gran les coses que representava que eren serioses tampoc no ho són tant i que tothom pot ser transcendent”.

            Arribo a casa amb els tres discos de Pedrals, els dos d’Els Nens Eutròfics i el que va gravar amb Guillamino. Hi ha una cançó que em fa pensar en Palau i Fabre, que té un conte amb el mateix tema, i que m’agrada molt. Una noia llegeix: “He somniat una lectora / que es delia més enllà / dels meus versos, seductora, / els llegia amb tanta boca / que al final els va besar. / Després amb l’alè mullia, / i amb els dits fregava els mots / per dur-se la poesia / com tinta d’ambrosia / a altres llavis més remots”. Ets un crack, Pedrals.

 Julià Guillamon

Culturas de La Vanguardia (17.07.13)

drals 001

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter