«Au, va, va, va, que ja hi som», Julià Guillamon sobre «El talent» de Jordi Nopca
Tothom que ha viscut en contacte amb el món literari i ha conegut editors sap amb quina alegria, d’un dia per l’altre, et presenten nous talents. jo encara recordo quan en Miquel Alzueta va aparèixer amb aquell llibre que es deia Amorrada al piló. No sé si quan va començar a escriure El talent (l’acció se situa a la tardor de 2008) Jordi Nopca ja feia de periodista cultural i la trama li debia venir suggerida pel circ d’un Sant Jordi o d’una campanya de nadal. O si ja tenia pensada la història i, després, quan va començar a escriure articles de llibres a Time Out, va veure que anava bé i que fins i tot es quedava curt.
Nopca s’ha inventat que un científic alemany —Johann Wolfhart— s’ha empescat un aparell per avaluar el talent literari. Se n’han fabricat vint-i-cinc unitats, només se n’ha salvat un prototip, i els únics que el saben fer servir són dos xicots joves de Barcelona, la Júlia Nonell i el Marco Casanova. Volen muntar una editorial per veure si poden aixecar el cap (fins ara la noia ha estat periodista freelance i el noi, camell, però arribaven a final de mes gràcies als pares). Els altres editors els persegueixen, especialment un, a qui li diuen S.P.Q.R. Se’l troben a l’aeroport. S.P.Q.R. torna a Barcelona per l’enterrament d’un autor prestigiat que ha tret 28 llibres en 15 anys. La Júlia i el Marco se’n van a portugal a fer treballar la maquineta.
No sé si té gaire sentit explicar tot el que passa a Lisboa. És una història manicomial amb gànsters, taxistes i motels de pel·lícula, fantasmes que viuen a les canonades, i gent que segons la màquina té talent literari: ningú ho diria. Em molt poques hores, la Júlia i el Marco fan derivar la vocació de fer llibres de qualitat cap a la necessitat de trobar temes que atrapin el públic. Perquè el detector de talent —ai!— detecta vides interessants susceptibles d’omplir allò tan divertit que en diuen nínxols de mercat.
Jordi Nopca va nèixer a Barcelona l’any 1983, va estudiar periodisme, teoria de la literatura i literatura comparada. La seva primera novel·la és una poca-soltada sàvia, plena de referències a autors antics i moderns, llibres clàssics i llibres de moda, que es barregen en un argument xarbotat. I cal dir que és capaç d’aguantar molt bé un munt de pàgines (més de cent trenta) fins que l’assassí a sou explica que després d’una etapa de lector de novel·les de Stephen King, es va passar a Victoria Holt i Danielle Steel: aquí es produeix el primer anticlímax. La gràcia de la novel·la és que et fa lliscar molt ràpidament, a còpia d’enginy, diàlegs delirants i situacions narratives impossibles (a la part final hi apareix Aristòril i dóna uns quants consells sobre la versemblança, abans hi ha sortit Jean Baudrillard, fent conferències dalt d’un núvol i més tard hi trobarem Ramon Llull, pontificant amb ulls de boig). No saps exactament on aniràs a parar però t’hi engresques. Nopca té un sentit de l’humor discret i una manera perspicaç de veure i de dir les coses. Obsedit per la idea de trobar talents, el Marco relaciona la gent que veu del carrer amb el panteó dels clàssics literaris: un home amb barba de vint centímetres li recorda “l’aspecte d’avet congelat de Tolstoi”, un notari escabellat “camina amb la fúria nassal de Charles Baudelaire”. A les fotos de Nadar, Baudelaire sembla que estigui a punt d’esbufegar. Caram, que ben vist. I de delicadeses d’aquesta mena n’hi ha un piló.
La història s’acaba a Barcelona amb una darrera part realista. Realisme, per a Nopca, vol dir desenganys, rutines impossibles d’esquivar, piques embussades de fulles d’enciam, patologies mentals, sexe a hores convingudes i recerca histèrica de benestar. Tot allò que la Júlia i el Marco es pensaven que podrien defugir amb la seva aventura portuguesa. El talent té també elements de crítica urbana, un retrat de Barcelona com una ciutat sense imaginació i sense il·lusió, que no ofereix als joves de l’edat de la Júlia, el Marco i el Jordi Nopca unes espectatives acceptables. No és d’estranyar, que en les presentacions, El talent hagi anat de tronc amb La dona que es va perdre, de Marina Espasa: tots dos llibres tenen com a referent Boris Vian, els dos plantegen un enfrontament sense transició entre el subjectiu i la realitat plana, i acaben amb una desacceleració bestial.
Julià Guillamon, La Vanguardia, Cultura/s
