Autors
secció en construcció
Bai Juyi (772-846) va néixer a Taiyuan, província xinesa de Shanxi, fill de família errant i miserable, la qual cosa el va apropar molt al poble ras malgrat la seva condició de funcionari imperial del grau més alt. Va ser membre de l’Acadèmia Imperial i ministre de Justícia a la cort, tot i que fou degradat i va patir una mena d’exili per fer de mandarí local en indrets diversos. Va morir malalt a Luoyang, província de Henan i la seva tomba va ser venerada i visitada durant més de mil anys i encara ara, esdevingut un clàssic inqüestionable, forma part del selecte grup de grandíssims poetes del seu temps (Meng Haoran, Wang Wei, Li Bai i Du Fu). La seva poètica tenia la intenció d’exposar la realitat que l’envoltava i en què es movia amb un llenguatge molt planer però dotat d’una sensibilitat lírica que li permetia convertir en veritable vers la narrativitat del seu discurs, la qual cosa fa que, malgrat el temps, la seva llengua ens resulti sorprenentment propera.
A LaBreu Edicions podem trobar una important antologia dels seus poemes excel·lentment versionats i adaptats a la nostra llengua per Marcel Riera, Versions de Bai Juyi (Alabatre 46).
Marcel Riera (Badalona, 1956) s’ha dedicat a l’ensenyament, la política, l’esport i l’administració. Ha publicat el llibre sobre Badalona, BDN, la ciutat possible (1999), i els llibres de poemes: Lluny (2006) i L’edat del coure (2008) i Llum d’Irlanda (2012, Premi Carles Riba). És codirector de la col·lecció El cercle de Viena (Viena Edicions), i excel·leixen les seves traduccions de Rumer Godden, James Fenton, Joseph Brodsky i, en aquesta col·lecció, Philip Larkin (Finestrals, Alabatre 14, Labreu 2009) i Versions de Bai Juyi (Alabatre 46, LaBreu 2013). Les versions de Larkin se sumen a les excel·lents traduccions d’altres poetes anglesos que ha anat publicant en diversos mitjans.
Susanna Rafart (Ripoll, 1962) és, actualment, una de les veus poètiques amb més prestigi en el panorama de la lírica catalana. Alguns premis com el Senyoriu d’Ausiàs March, el Joan Alcover de Palma, el Carles Riba o el Premi de la Crítica Serra d’Or de Narrativa Breu, avalen la seva trajectòria creativa, sempre guiada per una ambició literària que situa cada un dels seus llibres en la indiscutibilitat pel que fa a qualitat, bellesa i aposta estètica.
Ha publicat els llibres de poesia: Olis sobre paper (1996), Reflexió de la llum (1999), Jardins d’amor advers (2000), Pou de glaç (2002), Retrat en blanc (2004), Molino en llamas (2005) i Baies (2005), i ha estat traduïda al castellà, l’italià, el búlgar i el francès, alhora que ha traduït a la nostra llengua autors com Yves Bonnefoy, Dino Campana, Leonardo da Vinci o Salvatore Quasimodo. Amb L’ocell a la cendra (Alabatre 24, LaBreu 2010), Rafart es referma en la seva cura per bastir un corpus poètic on l’elegància d’un llenguatge molt personal, de tall volgudament clàssic, li serveix per empeltar les eternes reflexions sobre la mort, el temps, la (in)comunicació a una natura que és alhora imatge i constatació d’una poètica condemnada a perdurar, i inicia una trilogia (Blanc, verd, vermell) que es completa amb La mà anterior (Meteora 2011) i La llum constant (Proa 2013)
La seva presència en antologies com De la transparencia al presagio. Poesía de España (México 2000), Poesía de la Residencia. Joven poesía catalana (Madrid 1999) o The Other Poetry of Barcelona. Spanish and Spanish-American Women Poets (California 2004), confirmen la projecció de la seva obra, que més enllà de la poesia també es manifesta a través de la narrativa i la prosa amb llibres com La pols de l’argument (2000), La inundació (2003), Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge (2006) i Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània (2008).
François Villon (François de Montcorbier o François des Loges, 1431-1463?), és un dels grans poetes de la literatura francesa i en opinió de molts el més important del segle xv. D’obra essencialment autobiogràfica, tanmateix la seva vida se’ns presenta plena d’incerteses i llacunes fins al punt que no se sap del cert la data i el lloc de la seva mort. Les últimes notícies que se’n tenen el situen fugint de París a principis de 1463 després d’haver-se-li commutat la pena de mort a la forca per una de deu anys de desterrament. La seva obra no serà coneguda fins el 1489, quan Pierre Levet, un llibreter de París, la publicarà impresa en la que serà, sens dubte, una de les primeres grans manifestacions de l’era Gutenberg.
El mite de Villon es comprèn amb escreix si llegim la seva obra bastida amb una sinceritat colpidora i una subjectivitat fora dels cànons literaris de la seva època. La franquesa i la ironia amb què escriu els poemes representen un retaule viu i força versemblant de la societat francesa i parisenca posterior a la Guerra dels Cents Anys, alhora que ens aporta una nova mirada sobre els motius de la cultura clàssica i medieval. Més que un renovador formal de la poesia del seu temps, Villon és un innovador en el tractament dels temes i es mostra descaradament original i iconoclasta respecte de tota la tradició cortesana que el precedeix. Juntament amb Cecco Angioleri i Rutebeuf, se’l considera un dels pares dels «poetes de la mirèria» i un clar antecedent dels simbolistes, Rabelais va ser un dels seus primers admiradors i divulgadors, i la seva petja la trobem del cert en Théophile Gautier, Verlaine, Rimbaud i Tristan Tzara, entre molts altres. LaBreu edicions ens ofereix de la mà d’Andreu Subirats aquestes monumentals versions de totes Les balades (Alabatre 23, Labreu 2010), algunes de les quals, com és el cas de les «Ballades en jargon» («Balades en argot»), no consta que hagin estat abans traduïdes a altres llengües romàniques. La traaducció es complementa amb un aparat de notes del mateix Andreu Subirats, que situen i ajuden el lector a familiaritzar-se i poder, així, fruir d’un dels grans clàssics de la literatura de tots els temps.
Rafel Nogueras Oller (Barcelona, 1880 – 1949). La seva carrera com a escriptor va començar molt aviat amb les seves col·laboracions a «L’Atlàntida» i «La Talia Catalana», i s’estrenà amb un sainet, Una cosa que passa (1898), on ja retratava ambients socials sòrdids de la Ciutat. De seguida s’infiltrà en els ambients del modernisme i començà a publicar a les revistes «Joventut» i «Catalònia», impregnant-se dels ambients més bohemis i decadents i sempre al servei d’una visió romàntica de l’artista. El 1901 fou premiat per la novel·la breu El pas de la mort i el 1905 publicà l’obra per la qual és més conegut, Les tenebroses. Durant uns anys la seva obra va seguir tutelada per un cert to moralitzant (les cançons Poti-poti, 1906, o les de Rodamón, 1907, musicades per Narcisa Freixas) que a poc a poc es va anar diluint a mesura que es dedicà a publicar obres pedagògiques (Alfabeto ilustrado, Viaje a través del mundo gramatical), procés que va culminar en convertir-se en funcionari, tasca que compaginà amb el periodisme. A partir d’aleshores va escriure sarsueles i va publicar La cruz del camino y otras narraciones (1915), una versió prosificada de Les tenebroses titulada Ciutat endins (1918), i la novel·la breu La “Pecat mortal” (1923).
A Les tenebroses (Alabatre 22, LaBreu 2010), Nogueras i Oller hi vessa una crítica mordaç, però alhora empeltada de passió jovenívola, sobre la Barcelona materialista i saturada de la hipocresia que exposa les cares boniques del progrés mentre amaga els racons més empudegats del vici i la corrupció. Amb un llenguatge directe i volgudament col·loquial, la veu del poeta fa esclatar els seus ideals de jove inconformista i incòmode i el seu anarquisme quasi ingenu per disparar contra les institucions en un to messiànic que l’enfronta, com a bon artista romàntic, a la societat establerta, atrevint-se, fins i tot, a respondre a l’oda «A Barcelona», on Verdaguer cantava el creixement de la ciutat burgesa, amb una «Oda número 2 a Barcelona» on espolsa tots els draps bruts d’aquesta burgesia incipient.
Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, 1921-Neuchâtel, 1990). Novel·lista i dramaturg suís d’expressió alemanya, fill d’un pastor protestant, va estudiar pintura i literatura a Berna i Zurich i es va iniciar en la literatura durant els anys quaranta amb un conjunt de relats kafkians que el van acabar convertint en un mestre de la paràbola grotesca, sorgida de l’expressionisme i centrada en el desengany posterior al fracàs i en la necessitat, que en deriva, de revisar els principis i paràmetres amb què la modernitat configura la seva realitat social. Conceptes fonamentals com l’anagnòrisi a la manera de la tragèdia clàssica o la recurrència del laberint com a metàfora directriu, travessen i defineixen la seva extensa obra, que consta de novel·les (La ciutat, El jutge botxí, La sospita, La promesa…), dramatúrgies (Ròmul el Gran, La visita de la vella dama, Els físics, Play Strindberg…), peces radiofòniques, guions de cine i altres proses que configuren els trenta volums de la seva Obra completa.
Tal com explica Ramon Espelt en l’epíleg que clou la nostra edició de Minotaure (Alabatre 21, LaBreu 2010), en aquesta bellíssima prosa poètica ens trobem davant del conflicte d’aquell que es troba privat de l’experiència de l’alteritat, el mite del Laberint des del punt de vista d’un ésser que es desconeix a si mateix, i que, sense saber-se culpable, com el Joseph K d’El procés, acaba dominat pels instints que li són propis i acarat a una condemna que la seva naturalesa no pot comprendre. Perquè per a Dürrenmatt «el món al qual sóc lliurat el represento com un Laberint, i provo, en el mateix moviment, de recular i dominar-lo amb la meva mirada, com fa el domador amb la bèstia salvatge. El món tal qual el visc, el confronto amb un contra-món, tal com el penso».
Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista, ànima durant molts anys, amb Pere Ejarque, del Nopotsermentida de Ràdio Matadepera, programa dedicat a la poesia i pel qual han passat la majoria dels grans poetes contemporanis del terreny. També és el creador de les pàgines web «Nopotsermentida»(primera època), «Arxius, cases i museus d’autors en llengua catalana», «Poesia a Sant Cugat» i «Mahalta: II Festival Internacional de Poesia de Lleida». Ha publicat els llibres de poesia: El gos autodidacte (Proa, 2003. Premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (Proa, 2004. Premi Parc Taulí), Les nanses (Pagès Editors, 2006. Premi Les Talúries) i El carnisser del fred (Alabatre 20, LaBreu 2010). Ha col·laborat amb els seus poemes en els projectes: 50 escultures (Albert Novellón: L’autor, 2005), 50 pintures (Albert Novellón: L’autor, 2005), El somni d’Adabel: Llibre de Sant Jordi 2006 (Diari El Segre. Lleida, 2006), 24 poemes d’amor (Miquel Plana, Edició de bibliòfil), i amb la seva prosa a Prosa al pati. Sant Jordi a l’IEI 2009 (Diputació de Lleida, 2009). És autor del recull de narracions Les tombes buides (Cossetània 2010, I Premi de narrativa Món Rural) i de la novel·la Peus de fang (Cicuta 5, LaBreu 2013).
La de Masdeu és una literatura que mira de cara el dolor i que, com un mirall opac i clivellat, ens retorna aquesta mirada per obligar-nos a contemplar les ferides del món sense la indiferència a què ens hem acostumat i sense els filtres d’hipocresia moral amb què ens han ensenyat a empassar-nos la ferida. La distància, en tot cas, prové d’una poètica i d’un llenguatge que defuig la claredat fàcil del discurs convertint el lector en agent actiu obligat a desxifrar la multiplicitat, quasi eliotiana, de veus que no només contemplen i exposen la ferida del món, sinó que la burxen i grapegen per transformar-la en una bellesa verbal que, quan no maltracta, incomoda.
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984). De petit va escriure contes on els personatges eren els Màsters del Universo, els cavallers Jedi o les Tortugues Ninja. Va estudiar filologia anglesa i començà a escriure poesia per culpa de la lectura d’Estellés i del mestratge de Margalida Pons. A Anglaterra va formar part de la Poetry Society de la Universitat de Sheffield i hi va començar a publicar els seus primers textos (en anglès). Des del seu retorn ha publicat els poemaris: Exercicis aristocràtics, dintre Els (In)continents Eufòrics (Jujube, Ciutat de Mal, 2007), Les deixalles del desig (Can Sifre, Eivissa, 2007), La victòria de la dona lluna (Edicions UAB, Bellaterra, 2008. Premi de poesia Miquel Martí i Pol), Llibre del silenci (Capaltard, Ciutat de Mal, 2008), Els estris de la llum (La Cantàrida, Ciutat de Mal, 2009), Cilici (Moll, Ciutat de Mal, 2009. Premi Ciutat de Palma, Joan Alcover de poesia) i El poder i la fortor amb Pau Vadell i Vallbona i Joan Tomàs Martínez Grimalt (Triallibres, Ciutat de Mal-València-Barcelona-New York, 2009). També, una sèrie de plaquettes poètiques: El cercle del triangle amb Pau Vadell (Quaderns Pèl capell, Barcelona, 2007), avi pau tonico julio zabaco amb Pau Vadell, Laia Martínez i Eduard Carmona (Quaderns Pèl capell, Barcelona, 2008), El tapís de la creació amb Pau Vadell (Cafè Central, Barcelona, 2009) i Èpic (Frit de matances, Barcelona, 2009); i ha estat antologat a: Enganxa’t a la poesia; Pedra foguera; Antologia de joves narradors de Mallorca; i a Molins de sang. Aviat tindrem una antologia de poemes seus, Lord song(s) publicada per la Universitat de les Illes Balears. Ha estat traduït al castellà, basc, gallec, anglès, francès, alemany, serbo-croat, ucraïnès i estonià.
Carn vol dir desaparicions (Alabatre 19, LaBreu 2010) és el tercer i definitiu volum de la trilogia formada per Els estris de la llum (La cantàrida 2008) i Cilici (Moll 2009). Una trilogia que parla de la fosca, de la llum, del semen, de la carn, del sublim i de l’horror, de la poesia incrustada en les aures del coneixement, on la mort i l’obsessió per la descomposició es configuren com a excés verbal i sensualitat vital tot celebrant Andreu Cloquell, Andreu Vidal i Àngel Terron. Ha traduït Fulles d’herba de Walt Whitman (Edicions 1984, 2014)
Andreu Galan (Alboraia, l’horta de València, 1980). Malgrat habitar amb convenciment el Diccionari català-valencià-balear, treballa de mestre i és diplomat en Magisteri (especialitat musical) per la Universitat de València amb llicenciatura de Filologia Catalana. Concep l’escola com el lloc ideal per despertar la inquietud per la poesia en els infants, i és per això que ha posat en marxa, amb la poetessa Martina Escoda, Pissiganya. Revista de poesia per a xiquets de 0 a 100 anys (www.pissiganya.cat), amb la intenció d’estimular la creació poètica infantil i mostrar les creacions poètiques fetes per i per a xiquets. La seva obra ha estat inclosa al celebrat Pedra Foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans, ha publicat articles i poemes en la revista literària mallorquina Pèl capell (exili interior) i és autor del llibre de poesia infantil Qui no sap riure no sap viure! (Ed. Moll). El seu primer llibre de poemes és Cansat de diumenges (Alabatre 17, LaBreu 2009).
Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959). Periodista, poeta i activista cultural al voltant del qual es vehicula gran part de l’activitat cultural ilerdeta d’aquestes darreres dècades; responsable, entre altres iniciatives, dels Poeticae, els primers recitals poètics de gran format que es van celebrar a Lleida (1986 i 1987), precedents dels cèlebres Encontres de creadors i de l’actual Festival Internacional de Poesia de Lleida. I responsable, també, amb Carles Hac Mor, del cicle de tertúlies i recitals Ponentades, així com de la col·lecció de “plaquettes” Els quaderns de Mahalta.
Els seus primers poemes es van llegir l’any 1978 a la revista Escrivim a les parets de la que fou cofundador, i des d’aleshores ha publicat Història circular (Columna, 1985); la “suite” El vast desert (edició bilingüe a Eds. Subcutànies, 1991), amb què guanya els Jocs Florals de 1990 i que s’incorpora a Jardins d’Al Balaqí (Columna, 1997); Ballo in Maschera, homenatge en llengua castellana a José Agustín Goytisolo (publicat al segell Morphosi creat per ell mateix, en col·laboració amb Editorial Milenio, amb un gravat i vuit il·lustracions de Benet Rossell); Els límits de la boira (Morphosi, 2004); Àyera (Morphosi, 2006; edició de bibliòfil); De les llacunes ermes (CCG Edicions, 2007) i el llibre de bibliòfil Nadala 2007, amb gravat de Josep Guinovart (Fundació Privada Espai Guinovart, Agramunt, 2007).Amb Les ciutats i els homes (Alabatre 16, LaBreu 2009) Sanuy escampa la seva densa territorialitat experiencial per una discursivitat encaixada en l’estructura estricta del sonet, aconseguint, però, que la rigidesa no es noti perquè el llenguatge hi és aparentment senzill, d’una senzillesa que fuig de la banalitat de la poesia de l’experiència entesa com a cúmul d’informacions i declaracions morals de bones intencions, situant-se entre la conceptualització i el retrat de la contemporània vacuïtat nihilista de l’envelliment occidental.
Marc Romera (Barcelona, 1966). L’ocupen la conquiliologia i la indocència (v. Der Keller. Eine Entziehung, de Thomas Bernhard), així com ho van fer l’activisme cultural i la restauració o la col·laboració radiofònica en forma de crònica poètica en clau satírica (RAC-1) o portant l’actualitat literària al Tendències d’Àngels Bronsoms (COM Ràdio). També ha exercit el comentari crític al Quadern d’El País i a la revista Caràcters.
Ha publicat els llibres de poesia: Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988. Premi Amadeu Oller), Disfresses (Columna, 1989. Premi Martí Dot), La mandra (Columna, 1994. Premi López-Picó), La mel (Cafè Central/Eumo, 2002), La pau del cranc (Empúries/Ed.62, 2002. Premi Garbriel Ferrater de Sant Cugat) i L’aigua (Alabatre 15, LaBreu 2009); la novel·la Mala vida (Angle, 2002), i els reculls de contes: Amanida d’animals (Angle, 2004) i La intimitat (Empúries, 2008). Ha guanyat el Premi Carles Riba amb el llibre La nosa (Proa,2014).
Philip Larkin (Coventry, 1922 – Hull, 1985). Va estudiar a Oxford, on va topar amb la realitat de la diferència de classes que li va aportar el material vital necessari per escriure la seva primera novel·la, Jill (1946). Després de A Girl in Winter (1947), la seva segona novel·la, es decantà definitivament per la poesia. El seu primer llibre de poemes, The North Ship (1945), és fruit, encara, de la influència de la poètica de Yeats, més simbolista i propera al mite, però de seguida apareix el Larkin col·loquial, cínic, que sacseja la consciència del lector amb una visió crítica i quasi ressentida de la societat en què li ha tocat viure i envellir, la que va sobreviure a la devastació de la Segona Guerra Mundial. The Less Deceived (1955) veuria tres edicions en nou mesos, i de seguida, mentre es convertia en director de la biblioteca de la Universitat de Hull, esdevindria un dels membres més potents del grup anomenat «The Movement», amb Ted Hughes, Kingsley Amis o Thom Gun. The Whitsun Weddings (1964) va confirmar la seva veu crítica i saturada d’amargor, però clara i cínica, que acaba d’esclatar a High Windows (1974), Finestrals (Alabatre 14, LaBreu 2009), passant a ser, amb només quatre poemaris, un dels més importants «poetes menors» de la literatura anglesa.
Felip Costaglioli (1964), és un d’aquests personatges que, envoltats d’una certa llegenda d’aparicions i desaparicions, difícilment arribarà mai a figurar en els cànons d’autors contemporanis que el criteri mediocre dels qui mandarinegen, o de l’esquifida massa de lectors de poesia, disposen prematurament guiats pels èxits comercials o les amicalitats verinoses. Però el temps farà la seva feina. Conegut també com a Philippe Costaglioli, nascut a cavall de Suïssa i Algèria però natural de Palamós i de Toulouse, de cognoms italians i des de fa molts anys resident a Minnesota, on exerceix de professor d’estètica del cinema a la universitat, poeta en anglès i poeta en francès (Un bout d’os sous la langue, Ed. L’arrière-Pays, 2002), rapsoda i performer i col·laborador de múltiples videoartistes com Ron Gregg, músics d’avantguarda com els Zeitgeist (no us perdeu la gravació de Shape Shifting: Shades of Transformation) o electroacústics com Scott Miller i altres conreadors del risc creatiu, amb l’aparença casual i de modesta ingenuïtat sempre oberta a l’èxtasi de la sorpresa, apareix i desapareix amb la seva passoliniana semblança per les galeries més experimentals dels Estats Units i d’Europa amb els seus muntatges, recitals i accions. Com sempre, a casa no l’han vist, i és a partir d’Aire i sang a la butxaca (Alabatre 13, LaBreu 2009) que tenim l’oportunitat de deixar-nos hipnotitzar pels seus textos despullats de llenguatge però saturats d’unes imatges completament sorprenents i que paral·lelament al tractament de la mort en Andreu Vidal o a la subtilització del dolor en Daniel Busquets, aconsegueixen casar dolor i corruptivitat amb èxtasi, bellesa, sensualitat i una delicadesa que de tan fràgil sembla que hagi de vaporitzar-se, desaparèixer sobre el confort de la pàgina blanca.
Els seu llibres vénen acompanyats d’un disc on Coco Puig (Palamós, 1982) musica la hipnòtica veu del poeta d’Aprendre (Alabatre 49, Labreu 2014).
Pepe Sales (Barcelona, 1954-1994) va visitar la segona part del segle xx amb un intens alè renaixentista. La creativitat sense reserves el va portar a convertir-se en músic, pintor, escriptor; a interessar-se amb desmesura pels nous corrents creatius, per l’alternativitat, l’experimentació videogràfica, el rock i la droga. Però aquest contacte tan directe i tan lliure amb la seva part de segle també el va dur a tastar des de dintre les pandèmies programades per combatre la disidència. Així, la marginalitat, les addiccions i la malaltia el van acabar apartant de la vida, que no d’una existència que se celebra a Sense re, sense remei (Alabatre 12, Labreu 2009), on es poden trobar les seves Cançons d’amor i de droga, els diaris i altres papers, així com una breu mostra de la seva obra pictòrica. Des de la seva experiència a la presó, el seu empresonament als hospitals, els seus viatges Glasnot i els seus retirs a Vallclara, l’autor ens mostra el seu periple per l’addicció, l’homosexualitat, el VIH, amb una veu sincera, descarada, irreverents i constantment anormativa que captivarà sense reserves, sense remei.
Unes quantes d’aquestes Cançons d’amor i de droga també es poden escoltar a Bloc de lírica dura (Homenatge a Pepe Sales), disc de Víctor Bocanegra (Víctor Obiols), company de viatge de Sales en l’aventura musical “Bocanegra”.
Pau Gener Galin (Sant Celoni, 1977), també conegut com a Janus, ha publicat Si al final no vinc, i m’esperes (Emboscall 2002), No calla (Emboscall 2005), Vàlid per un viatge (2007), Tancat per mancances (Alabatre 11, LaBreu Edicions 2008)… També ha escrit i estrenat l’obra de teatre Ofici de gàrgola. És col·laborador habitual de músics i artistes de diversos tipus, la qual cosa l’ha dut a fer multitud d’intervencions a les Amèriques, a Galícia o, com ell diu, per aquí, per casa. En les seves actuacions en directe ha anat variant el format de les lectures fins a fer-les imprevisibles, tot depenent de la disciplina que hi hagi volgut vehicular convertint els seus recitals en veritables i sorpresives apostes per la singularitat on l’única cosa segura que hi ha és la paraula.
Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) va cursar estudis tecnològics i d’Enginyeria Industrial, però atreta pel cinema es va especialitzat en fer de jurat en diversos festivals de cinema (Festival de cine de San Sebastián, Festival de cinema fantàstic de Sitges, DiBa…) i ha treballar en mitjans de comunicació locals. Llicenciada en Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra) i Màster en Gestió Cultural (Universitat de Barcelona), es dedica professionalment a la gestió cultural des de la seva empresa Blowing Buffalo. La seva poesia no és comparable a la de gaires poetes, i la seva veu, potser per la seva gènesi blogaire i per influències estètiques que s’escapen als cànons literaris i pel seu alè postmodern, es podria agermanar a la d’una Silvie Rothkovic o un Albert Forns. Reconeix, però, la proximitat de Pessoa, Beckett, Celan, Huidobro, Pizarnik, Biedma, Rilke, Bukowski, Plath, Valéry i la visualitat de Bergman, Tarkovski i el cinema asiàtic. Ha publicat Implosions (Alabatre 10, LaBreu Edicions 2008), Passa-m’hi els dits (Àtem Books 2012, amb il·lustracions de l’austríaca Bianka Tschaiskner) i L’ésser solar (Lleonard Muntaner 2013, premi Pare Colom).
Daniel Busquets i Corbera (Barcelona, 1953) és bibliotecari. La seva manca de pressa, així com la consciència del valor que l’assoliment d’un llenguatge propi aporta al fet creatiu, van fer que la seva aparició al panorama de la poesia catalana fos més aviat tardana, sobretot si tenim en compte que la poesia s’associa sovint a un impuls juvenil, però la força de la seva irrupció va ser sorprenent. El lent procés constructiu, onze anys, de La trama perfecta (Alabatre 9, LaBreu Edicions 2008; traducció al castellà a Ómicron, 2010) converteix el seu primer llibre en un esdeveniment que aporta una veu del tot innovadora i sorprenent a la nostra literatura. El llibre es converteix en un fetitxe per a molts autors de noves generacions i Busquets, amb una sola obra, crea escola i es converteix en una influència i una referència a tenir molt en compte.
L’alquímia que servia per transformar els diferents aspectes de les relacions amoroses extremes en delicats expositors verbals, es converteix, en El clímax (Alabatre 47, LaBreu Edicions 2013), en un viatge paral·lel on l’objecte al voltant del qual giren personatges germans del llibre anterior és l’addicció en tots els seus vessants, fins i tot la que provoca la lectura d’aquest autor sorprenent.
Miquel Izquierdo (Barcelona, 1967). Ha fet estudis de Filologia Italiana i fa de traductor. Ha publicat Mi-te-les (Alabatre 8, LaBreu Edicions 2008) i ha traduït El monstre de Hawkline.Un western gòtic de Richard Brautigan ( Laintrusa, 11 LaBreu Edicions 2014). Els seus poemes composen un panorama diapositivat que enfoca amb visió satírica però alhora impregnada d’irònica sensibilitat i que recorre l’espai vital que va des de la descarnada iniciació en el desig a la mirada aparentment ingènua, còmicament ingènua, d’un món que colpeix l’autor amb un fonollosisme empeltat de perequartisme. Poesia senzilla, quasi popular, que complica, quasi barroquitza, la llengua per mirar-se en una tradició que parteix de Cecco Angiolieri, poeta sienès mediaval jocós, i que passa per autors realistes com l’americà Carl Sandburg o pel Sagarra més satíric; una tradició que mai no ha deixat d’existir malgrat l’ostracisme a què l’ha condemnat sempre el capellisme canonitzador del país.
Joan Vinuesa (Barcelona, 1952). Poeta, pintor, fotògraf, rapsoda, cantautor i dissident, instal·lat en la diferència i en la creació alternativa. Els seus llibres de poesia són: El camí del llamp (1993), Feristela de bec i les falòrnies del radi (1995), El tercer llibre (1997), L’arrel quadrada de Déu (2000), El llom del sol (2003), Alè per a un drac (Alabatre 7, LaBreu Edicions 2008) i El corn del sègol (La puça del petroli 22, Pont del petroli 2012). En ells, la irreverència i la llibertat combreguen amb un cert misticisme orientalitzant i la matèria social es desgrana sota una mirada crítica i alhora lisèrgica. També ha publicat Veudemots i Cançonotes, dos discos on recull versions musicades pròpies i de poetes clàssics i contemporanis.
Lluís Urpinell (Barcelona, 1953). Economista i llicenciat en Filologia Anglogermànica i Catalana. Ha viscut arreu del món on ha exercit de tafur, tertulià, cocteler, karaokista, professor d’anglès, editor i traductor. És cofundador de la revista de poesia Tarotdequinze (UAB, 1972-1975) i ha col·laborat en altres publicacions com Reduccions, Èczema, Àrtics, Artefacte (Catalunya) i Stalk i Analysis Journal (EUA). També va dirigir, dins el marc del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el I Simposi Internacional de Traducció en Llengua Catalana, i edità les famoses Estovalles Poètiques, amb una difusió de 350.000 exemplars. Ha estat, també, l’inspirador i el responsable de la publicació en facsímil de la primera revista escrita íntegrament en català als EUA, La llumanera de nova York.
Ha publica Exili forçós al Walhalla (1976), Lerwick (1981), March/Artur (1983), el magnífic, i desafiador, Tractat d’Ofiologia (Proa 1995), Naips nous (Alabatre 6, LaBreu Edicions 2006) i Neons (Emboscall, 2012).
Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981), d’heterònim rus i de filiació pictòrica, de la pedagogia, la interpretació i l’educació musical i la història de l’art.Ha publicat els llibres de poesia: Helicòpter (Alabatre 5, LaBreu Edicions 2007), Altres arbres (Tria Llibres, 2011) i Pianos i túnels (Alabatre 44, LaBreu Edicions 2013) i complementa la seva poètica www.silvierothkovic.com/blog/. Del món de la música i de l’art del segle XX prové el llenguatge personalíssim, postmodern, desvinculat de la nostra tradició poètica i marcat per una sensibilitat fascinant que converteix la imatge analògica en cadència musical, entre abstracta i solipsista, però alhora vestida d’una senzillesa que l’apropa, per la via de la intuïció, al lector. Als artistes del XX evocats amb extraordinària precisió subjectiva a Altres Arbres i als músics que travessen tot el seu corpus poètic, cal afegir-hi referents literaris com Auster, Dickinson, Blanchot, Celan, Plath, Ashbery, Creeley per referenciar aquesta veu insòlita i d’una sensibilitat difícil de classificar.
Joan Todó (La Sènia, 1977) va estudiar Teoria Literària i Literatura Comparada a Barcelona i ha anat bastint una obra de prematura maduresa a partir d’un ultralocalisme que la converteix en universal, on l’aposta per un llenguatge intimista i alhora deutor de l’exterioritat, amb un indisciplinat ús del lèxic local que s’expandeix a qualsevol territoridialectal que el pugui enriquir, el converteix en una de les veus més importants del present literari del nostre país.
Ha publicat el llibre de poemes Los fòssils (al ras) (Alabatre 4, LaBreu Edicions 2007) i El fàstic que us cega (Alabatre 39, LaBreu Edicions 2012) i forma part de l’antologia Els pobles perduts (Ed. Sidillà, La bisbal d’Empordà, 2012), és l’autor del llibre de narracions A butxacades (Cicuta 1, LaBreu Edicions 2011) que ha estat tot un esdeveniment segons la crítica i els lectors, i L’horitzó primer (L’Avenç 2013).
Josep Pedrals (Barcelona, 1979) és un dels pocs professionals de la poesia que deuen quedar al món, si més no al nostre, on els qui viuen d’aquest art més que marginal es poden comptar amb els dos dits d’una única mà. És responsable, amb Ferran Garcia, dels dimecres poètics a l’Horiginal, que han convertit aquest espai en un temple on es cou i genera i es propaga gran part del brou poètic que habita o transita per Barcelona. Ha recitat per tots els racons de casa, de l’Estat i del planeta, i ha publicat: Els buits enutjosos (1999), Escola Italiana (Empúries, 2003), «És un poema» (dins Qui no mereix una pallissa, 2005), Eclosions (amb fotografies d’Ester Andorrà, LaBreu Edicions, 2005), El furgatori (Alabatre 3, LaBreu Edicions, 2006) i El romanço d’Anna Tirant (Alabatre 34, LaBreu Edicions, 2012) Premi Lletra d’Or 2013. Com a músic, però sense deixar de ser poeta, ha publicat el llibre-disc En/doll (amb Guillamino, 2007), i és veu, clarinet, compositor i lletrista d’Els Nens Eutròfics (Esquitxos ultralleugers, 2009 i En helicòpter, 2013).
Andreu Subirats (Tortosa, 1968). Viu a Barcelona i a la Fresneda (el Matarranya). Fins a l’aparició de L’ull entorn (Alabatre 2, LaBreu 2006) hem pogut gaudir de la seva obra mitjançant les aparicions en diverses antologies: L’illa dels bous (La Finestra, 1989); L’orgull de ser pocs (1993); Terres d’aigua (2004); Bouesia 2006; Bouesia 2007 i Lletres de casa (2009), així com al llibre d’artista Traç Pi (amb Pau Alemany, 1999) i en algunes revistes. Però durant molts anys la seva poesia ens ha estat donada a conèixer, sobretot, a través de l’oralitat; i els seus recitals, sovint acompanyat de músics de primera línia (com Carles Belda, Ramon Faura, Diego Burián o Roger Blavia) amb qui ha sabut generar una complicitat molt singular, segueixen estant entre els més seguits i aclamats. Això s’ha concretat amb l’edició del CD On vas a peu (2014), on recita alguns dels seus poemes i traduccions, com les celebrades i premiades Balades de François Villon (Alabatre 23, LaBreu 2010, premi Mots passants a la millor traducció literària del francès de l’any 2010).
Bona part de la seva poesia va ser publicada a LaBreu (Alabatre 35, 2012) sota el títol genèric Galtes de perdiu (poesia 1986-2010), i s’hi recullen els llibres: Ull entorn, On vas a peu, Les galtes de perdiu, Diwàn d’Abu Bakr i A pams.També és autor de la traducció d’Els paradissos artificials de Charles Baudelaire (Días contados, 2014).
Treballa en un institut del barri de Sant Roc de Badalona i dóna classes de poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
Jordi Vintró (Barcelona, 1943), és autor del llibre de narracions Eugeni i altres (Les edicions dels dies, 1986) i dels poemaris Cançons per a en Jaume (1985) i Ludwig (Columna, 1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana actual, Insuficiència mitral (Lumen,1997), publicat en edició bilingüe amb la traducció al castellà del mateix autor. A LaBreu Edicions ha publicat Cartes de sotamà (Alabatre 1, 2006) i la monumental La bassa de les oques (Alabatre 25, 2010), així com la prodigiosa versió de les Noves impressions d’Àfrica (Nouvelles impressions d’Afrique) de Raymond Roussel, llibre que celebra els primers 50 números de la col·lecció Alabatre (2014).
