LA CARPETA ÉS BLAVA d’Adrià Pujol a ElPuntAvui (21.05.17)

 La carpeta és bona
  • Adrià Pujol Foto: SARA CABARROCAS.
És un híbrid d’assaig, d’erudició, de novel·la

Al’Empordà hi ha tres grans grups: els que hi viuen, els que són empordanesos i els que, a més de ser-ho, de tant en tant necessiten reafirmar-ho. Potser perquè a vegades els sembla que no ho acaben de ser del tot. L’Adrià Pujol és d’aquests tercers. Però coneix l’Empordà molt millor que quasi tots els del segon grup –ben entès: el Baix Empordà; l’Alt, és com Sibèria–. La Judit Pujadó i jo vam descobrir-lo i vam descobrir-ho a Escafarlata d’Empordà, vam corroborar-ho amb Picadura de Barcelona –Barcelonins: Pla ja ha arribat!– i l’editor Josep Lluch va fer el tercer pic i el repicó amb la Guia sentimental de l’Empordanet, que no és ben bé una guia perquè no hi trobareu la cova dels Nyerros fins a la tercera edició.

Ara, amb La carpeta és blava, sembla que ens parla del collonar. Miquel Martín prova de delimitar què és collonar en el pròleg. Però ja en el pròleg indica al lector que hi sortirà tot i tothom: d’Aristòtil a Josep Pla, Ventura Ametller i fins i tot un tal Xavier Cortadellas. Ja es veu, doncs, que en això del collonar –jo en dic també acollonar– hi quep –perdó, hi cap– pràcticament tot i tothom: gent que acollona i gent que només ha estat acollonada, collonades diverses, bromes, sarcasmes, anècdotes, ironies, opinions, personatges que badallen, personatges que ens prenen el pèl, elucubracions, picades d’ullet, geografia empordanesa, dubtes i, sobretot, moltes i moltes cites.

De manera que, tot seguit, a les planes que continuen el pròleg, l’Adrià no fa res més que confirmar el que Miquel Martín escrivia al pròleg: “I, d’entrada, recorre als pesos pesants de l’antropologia i el pensament: […] Kant, Hegel i Bataille […] (però no us espanteu pas)”. Un altre que acollona fi, en Miquel. No us espantéssiu pas, però aneu passant a la dutxa.

Ni ell ni en Pujol no troben collonar al diccionari. Els falta afegir-hi una a. Acollonar. Hi és, però només en el sentit d’acovardir. I acollonar no és només això. O collonar, perquè els del triangle de les Bermudes –Begur, Palafrugell i Regincós, perdó, Regencós!– ho diuen així. I els de l’índex més oriental del triangle –Begur– a més de no dir mai el so neutre inicial, resulta que salen. Deu ser per això també que es collonar es va perdent. Vas a Begur, et collonen i resulta que no entens què et diuen. I això si parlen, perquè en Paco Dolz parla poc. L’Adrià ens ho ha explicat uns quants cops en uns quants llibres.

Torno al començament. Si l’Adrià repeteix a La carpeta és blava unes planes de l’Eclipsi –un llibre que va començar un tal Perec i que ha acabat un bacanard passat pel pòsit de Ventura Ametller–, jo bé puc reaprofitar una ratlla que he escrit suara. A l’Empordà hi ha tres grans grups: els que hi viuen, els que són empordanesos i els que, a més de ser-ho, de tant en tant necessiten dir-ho. Abans els del grup del mig s’entenien en una llengua que no era a l’abast dels altres perquè collonar, tal com va repetint en Pujol i com repeteixo jo, és també formar part d’una tribu. Només s’entén del tot –o un xic– quan se’n forma part. Abans, doncs, entraves en una barberia, i veies que hi havia mig poble i que et tocava quedar-t’hi fins a les petites. Com que ningú no et deia res, monologaves durant cinc minuts arreglant el món fins que, entre tots els afaitats i els que afaitaven, et contestava un i encara només et deia: “Prou.” Però prou no volia pas dir que t’aturessis, sinó que encara et faltaven uns minuts més de garlar perquè el món comencés a notar-ho.

Avui, a mi em fa l’efecte que la majoria dels que acollonen són sobretot en el primer grup. Però no pas tots els que viuen al Baix Empordà, sinó només alguns dels que hi han arribat fa poc. D’estranquis i com han pogut. Perquè també com ve a escriure en Pujol, el collonar malviu difícilment en un medi dominat per l’educació, per la civilització, pels egos i pel noucentisme. I és per això que, entre tants que fan taques i que es diuen pintors o que entre tants que s’autopubliquen o que publiquen per als amics i que es diuen escriptors, el collonar no s’acaba d’entendre. N’han de dir ironia, que no és ben bé el mateix perquè la ironia és una adhesió incompleta, com escriu Pujol. Que collonar és ésse-ne, diguem-ho a l’empordanesa. Formar-ne part.

La carpeta és blava té un subtítol molt planià: Notes sobre l’humor empordanès. És tan sentit que és un xic empordarès. Però és aclaridor i efectiu. I exacte. Mossèn Pujol, vós que en sabeu, vós que heu convertit La carpeta és blava en un híbrid ben aconseguit d’assaig, d’erudició, de collonada, de guspireig i de novel·la, il·lustreu-nos, ara que podeu viure d’escriure, amb més exemples i amb més anècdotes. Que, si no ho feu, hi ha el perill que amb tanta cita d’erudició universitària com hi ha en aquest bon començament, acabem tornant-nos més avorrits i més rucs. Sí. Aquest primer volum està bé. Però hi ha més budell que no pas sal i pebre. Sort del gran espetec de la bona traca final. Mossèn: quins últims capítols de reverend, que diria Pla! Ens acollonem perquè estem vius, però només s’acollonen els que són vius. Vós que en sabeu, doncs, aneu a les anècdotes de fons, que en el fons hi ha la superfície, tal com repetia també Pla. Cara a barraca, doncs, i rumbo al Cairo!, que deia el Godo.

Xavier Cortadellas, ElPuntAvui (21.05.17)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter