Cinc estrelles per «El compromís», de Serguei Dovlàtov. Marià Veloy en parla a Time Out (mes d’abril)

M’agrada la paraula amb què la contra d’aquest llibre defineix la manera com Dovlàtov redactava les seves peces periodístiques, “tantsemenfotisme”. I no només perquè és una paraula que obre tot un paisatge —per mi: un carrer de poble de mar al migdia amb un home colrat pel sol—; sinó perquè té una certa qualitat moral, d’heroi irònic, que defineix l’obra literària de Dovlàtov.

Rescatat dels llimbs fa un parell d’anys —tots alhora: “Moltes gràcies, Labreu edicions!”—, Dovlatov s’ha convertit en un autor de culte entre els lectors catalans. En això segur que hi ha influït la biografia erràtica d’un personatge que oscil·la entre la lucidesa i l’alcoholisme, però encara més la seva mirada sobre l’antiga URSS. A diferència dels autors que van escriure el drama que s’hi vivia, a l’altra banda del Teló d’Acer, Dovlàtov no va ser un intel·lectual amb una mirada panoràmica com Grossman o Kundera. Va ser un més dels homes que van patir la quotidianitat desficiant del comunisme soviètic i aquesta va ser l’experiència que va convertir en literatura. Per fer-ho no va necessitar cap gran idea ni cap gran sentiment; només un gest; arronsar-se d’espatlles. Dir: “Se me’n fot”, quan tothom comprèn: “Això no té sentit”.

Aquesta denúncia irònica —una denúncia còmica i tristíssima: molt de Gogol— és la que queda reflectida a El Compromís. A partir de dotze notícies publicades a un diari del règim, Dovlàtov desenvolupa un conte per explicar la veritat que s’hi amaga. Així mostra com el periodisme “estima amb tendresa el que no mereix amor”. Cosa que a Dovlàtov, esclar, se li’n fot.

Marià Veloy
Time Out abril 2012

Categoria: La intrusa, Revistes, Rotatori  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter