CONTRA LA CONSCIÈNCIA GANDULA sobre “Balada per a Metka Krašovec” de Tomaž Šalamun a L’Avenç (desembre 2016)

CONTRA LA CONSCIÈNCIA GANDULA

Bona part dels lectors de poesia, en obrir a l’atzar una novetat lírica, troben a primer cop d’ull un paisatge mil vegades visitat: un món de silencis, records, boires, ombres del desig, límits del dir, nostàlgies, dones d’heura, nafres florides i mil tòpics més que, de tant rebregats, ja gairebé no diuen res. El lector de poesia deixa que la mirada llisqui sobre això, sabent què vindrà a continuació: el ponent serà de sang, l’or sempre serà vell, les fulles de tardor d’un ocre cansat, les anècdotes desembocaran en algun aforisme sentenciós, definitiu, rotund, mentre els versos van perdent-se, alhora feixucs i volàtils, amb la inseguretat de no ser prou poètics.

Res d’això passa amb Tomaž Šalamun, el poeta eslovè del qual acaba d’aparèixer Balada per a Metka Krašovec traduït al català per una veïna habitual d’aquesta pàgina, Simona Škrabec. En els poemes d’aquest autor, el lector de poesia no sap mai què vindrà a continuació, cosa que els fa difícils: no podem reposar en les metàfores habituals, suaus de tan gastades, ni bressolar-nos en la cadència monòtona amb què un poeta de diumenge a la tarda malda per sonar transcendent. Aquí hom pot fer caure un avet escrivint o fer parir «innombrables vaques» en picar de mans. Sovint els poemes els componen versos que semblen unitats aïllades, merament juxtaposats un rere l’altre sense un fil conductor; l’efecte és semblant al d’alguns textos de Cappare, de Joan Brossa, tot i que el poeta català era més obvi. Superat el primer desconcert, el lector desavesat comenta a descobrir paraules que van reapareixent, motius repetits, temes recurrents. Hi ha referències a la Segona Guerra Mundial, els tràngols de la qual van fer néixer Šalamun a Zagreb (en el poema «El ball» explica les seves anades i vingudes sent tot just un nadó), però també als Estats Units i Mèxic, on durant la seva vida adulta va fer freqüents estades: «Amèrica és el meu destí», diu en el poema que dóna títol a aquest llibre, publicat originalment el 1981. Quinze anys abans, la seva obra va obrir-se amb dos versos definitoris: M’he cansat de la imatge de la tribu i me n’he anat. La poesia de Šalamun és aquesta fugida: un atac als clisés bucòlics, al llenguatge encarcarat del totalitarisme d’esquerra i dreta, una provocació constant, i reeixida, que sovint adopta la forma d’un estirabot: «Kafka té la culpa de l’ocupació de Praga!» s’exclama a Balada per a Metka Krašovec. És una mena d’exageració que acompanya Šalamun de ben enrere, i que sobretot es manifesta en una bipolaritat respecte a la seva pròpia figura: el 1973, a «History», començava afirmant: «Tomaž Šalamun és un monstre», just un any després d’escriure «tu ets un geni tomaž šalamun». A Balada per a Metka Krašovec el poeta s’arrossega,es transforma en herba, esdevé un gos que llepa el cap del lector però exhibeix també un «ego desmesurat»:«Jo he enriquit / tothom que m’hagi mirat», diu. Que Kafka tingui la culpa de l’ocupació de Praga, però, és també alguna cosa més que un estirabot provocatiu: si Kafka representa la literatura i l’ocupació de Praga la barbàrie, tal vegada hi ha alguna relació entre aquestes dues activitats. Al cap i a la fi, se’ns repeteix un cop i un altre que la poesia fa que passin coses. Els versos que precediesen aquesta afirmació encara ho deixen més clar:

La poesia és tan apreciada a la

cort perquè serveix per esprémer els súbdits.

Fill de la Segona Guerra Mundial, adolescent en el peculiar comunisme iugoslau, Šalamun fuig d’una Europa en què la més alta cultura, el màxim refinament de la sensibilitat i la més alta sofisticació intel·lectual ha desembocat en matances sistemàtiques. És la responsabilitat enunciada de diverses formes per Adorno o Celan, just en el mateix moment en què Gombrowicz llençava la seva filípica contra els poetes. Davant d’aquest panorama, Šalamun fuig cap als Estats Units, cap a John Ashbery, cap a Frank O’Hara, cap a un determinat confessionalisme al·lucinat; però també cap a la llibertat sexual d’abans de la sida, cap a un capitalisme sense topants el futur del qual el poeta sembla advertir. De tornada, en publicar els seus poemes en eslovè, sacsejava un panorama on predominava la consigna, el clixé, el pensament captiu, allò que Boris Pahor va anomenar consciència gandula, la que preferia mirar cap a una altra banda mentre Praga era ocupada.És la mena de poeta, vaja, que posaria els pèls de punta als programadors de Catalunya Ràdio.

Joan Todó, L’Avenç ( desembre 2016)

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter