CONVIVÈNCIA D’AIGÜES de Zoraida Burgos a El Quadern d’ElPaís (15.02.18)

AMB BOCINS DEL QUE ES VA SER

Zoraida Burgos ( Tortosa, 1933)  confessa, amb innecessària sincertitat, ser “poeta menor d’una antologia”. El concepte ve d’un poema de Jorge Luis Borges que, paradoxalment, celebra “la cendra de que està fet l’oblit” i menysprea “la glòria que acaba fent malbé la rosa que venera”. Però aquest estat no és una condemna eterna, sinó només una estada temporal al purgatori. N’hi ha prou de pensar en T.S.Eliot revalorant Tristan Corbière, o Pere Gimferrer invocant Francisco de Aldana, per veure que els vaivens de les modes i l’atzar de les preferències personals poden despertar o renovar l’interès per autors que no havien assolit posicions de primer nivell.

Tothom, encara que sigui en la intimitat, aspira al reconeixement i a la pervivència de la seva obra. En el cas de Burgos, això serà més fàcil gràcies a Convivència d’aigües, volum que reuneix els seus llibres de poesia, més un de prosa, tots de mal trobar a hores d’ara. Bibliotecària de professió, és autora també, en un altre ordre literari, d’una dotzena llarga de títols de narrativa infantil. El seu primer de poesia, D’amors, d’enyors i d’altres coses, el va publicar el 1971. És un recull de 31 poemes que conté força tòpics de la poesia social en voga en aquell moment: activistes a la presó, la situació dels negres als Estats Units, l’obligació moral de comprometre’s, velades referències a l’esperança revolucionària i els perills d’evadir-se dels problemes d’aquest món -“un món / on podia ésser encara un crim / parlar evasivament de noies i d’atmetllers en flor”, afirma en el poema Novíssims, en explícita referència a l’antologia Nueve novísimos poetas españoles publicada l’any anterior-. S’hi troben també algunes característiques e Burgos que es mantindran en tots els seus llibres: el protagonisme d’escenaris exteriors a Catalunya, presumiblement vinculats a viatges personals; les al·lusions a obres pictòriques – l’art i la restauració artística és un altre dels seus interessos-, i una certa bona oïrda que sosté l’estructura del poema i aconsegueix que, en el seu cas, el mal anomenat vers lliure siguin una mica més que línies improvisades.

En els deu poemes de Vespres (1979) hi h un ús personal del llenguatge i les metàfores adquireixen més densitat. El salt qualitatiu es consolida a Reflexos (1989), llibre breu de poemes breus, molt concentrats, on els temes amorosos s’octulten rere expressions a vegades enigmàtiques. Ara, la poesia s’ha emancipat de les urgències col·lectives i és un regne que obeeix només les pròpies lleis: “Metafòric redós, alquímia, l’escriptura”. A Blaus (1993), la introspecció i els interrogants íntims augmenten: “El jo que no soc a mi s’adreça / amb fragmentats bocins del que vaig ser”. L’obsessió de les dunes (1994) és un recull d’estampes paisatgístiques – Venècia, l’Orient Mitjà, o la més propera illa de Buda -, important per entendre la mena de mirada que Burgos projecta sobre la realitat.

Tot invocant l’exili d’Ovidi, explicita “l’alienament del jo que vam ser” i un sentiment de gran distància respecte al món. Absolc el temps (2012) és el seu últim gran llibre, en el què els interrogants sobre el pas del temps i el sentit de l’escriptura van acompanyats d’expressions de soledat: ” No hi ha interlocutor / que tradueixi els meus mots, tan orfes”. ¿Un lament per la falta de reconeixement d’algú que ha escrit sempre des de la perifèria geogràfica i literària catalana? Hi ha una soledat intrínseca a la condició humana que no té remei; l’aïllament dels lectors, en canvi, ja ha deixar de ser problema.

Manuel Castaño, El Quadern d’ElPaís (15.02.18)

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter