“El crit de l’opressió femenina” Xavier Aliaga a El Temps sobre AFOLLADA de Laia Martinez i Lopez (16.09.16)

L'escriptora Laia Martínez presenta el poemari 'Afollada'

L’escriptora Laia Martínez presenta el poemari ‘Afollada’
 
L’expansiu univers creatiu de la traductora, escriptora i activista musical i cultural Laia Martínez i López (Berga, 1984) té una darrera plasmació poètica en ‘Afollada’ (Labreu Edicions, 2016), un poemari poderós, d’una expressivitat rotunda, al voltant de la condició femenina enclaustrada, destruïda, oprimida. ‘Afollad’a. Un cant esgarrifós i punyent carregat, a tall de bomba de dispersió, de múltiples i incòmodes lectures que ens foraden el cervell.

D es del seu debut amb el llibre L’abc de Laia Martínez i López (Documenta Balear, 2009), aquesta agitadora de mots ha repartit el seu temps entre la traducció, la poesia escrita i recitada i diversos projectes musicals com ara el duet Jansky o el grup de post-folk Cap de Turc, associada entre altres a l’inquiet (i mai suficientment ponderat) Pep Toni Ferrer. A més, ha dirigit el festival poètic Live on Març! A Palma i és vocal per Mallorca de L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), una multitasca que indica una disposició especial, una actitud oberta envers el fet artístic entès com a eina col·laborativa. Com a instrument de retroalimentació.

Que siga aquesta actitud vital la font d’alimentació primigènia del discurs poètic de Laia Martínez és irrellevant, perquè darrere dels seus versos hi ha un món, un discurs, una batedora frenètica però afinada de sentiments i percepcions. En Afollada, la poetessa ens agafa dels muscles i ens agita el cap des del minut zero, amb un títol que suggereix, d’entrada, aquella mena de provocació banal més irritant que subversiva. Sense descartar la intencionalitat, l’efecte-crida, el diccionari (o la reveladora cita inicial d’Àngel Guimerà), fixen el concepte en la seua veritable dimensió. Llavors, passem les primeres pàgines i s’encenen totes les alertes. Quelcom que ens convida a aferrar-nos a la mà de la poetessa i seguir-la en el seu viatge. Tot i intuir que el trajecte no serà plàcid, confortable i feliç.

Un relat de la maternitat (de la no-maternitat, més aviat) i de la vida que amaga també “una cel·la de càstig”, com ens explica Antònia Vicenç a l’Epíleg. L’opressió de la condició femenina. “Ser una dona i tant sí com no haver de suportar el plor dels fills que no han nascut”, rebla Vicenç.

Afollada i el seu commovedor jo poètic ens escupen versos que naixen d’algun lloc molt endins, amb el sexe, la maternitat-condemna, la autoconsciència, l’amor o el dolor planant pels fulls com abellerols ebris. A tall de maledicció (“-Vas néixer una primavera // i pariràs un fill dels hiverns”) o de relat desesperançat: “Tinc tant d’amor per repartir! // Para-hi les mans, porta’m un càntir // i ampolles… És el meu patrimoni!. // El pare em vengué al dimoni, // la mare esdevingué en màrtir, // i el seu idil·li trabucà en mi.”.

Trajecte sense recer ni descans, que fins i tot en els passatges d’un cert lirisme fa habitar significants pertorbadors: “D’alimentar la criatura amb versos // voldria saber-ne el resultat. // Surten, també, del pit i fan créixer”. Versos neguitosos que esdevenen punyals quan el concepte es barreja amb imatges viscerals que no cauen en la (fàcil) sordidesa: “Llanço un cop de puny contra el mirall, // tipa de veure-l’hi incapaç de masturbar-se // amb el record, i els vidres més xics // se’m claven als nusos dels dits // i no els puc treure sense que un doll de sang // -calenta // barbotegi fins la pica i, més enllà, a les canonades, // s’agrumolli i coaguli”.

El dolor físic potser com a metàfora d’un patiment molt més intens, el que naix de “úter-paret-roca”, del gaudi barrat (Jamai alçaràs el vol amb el plaer: / se t’ha afollat el ver desig), de la pulsió nihilista, d’un fil que “No t’arriba ni per a penjar-te”. “Sento una tristesa immensa / tinc la plorera buida, avui”, se’ns diu després, com a resum. Final de les cites: potser en aquest punt el lector ja ha decidit si vol obrir o no aquella porta. I, si és que sí, deixarem que descobrisca els versos. I un tram final de devastadores proses poètiques encadenades que exigeixen segones i terceres lectures que van roent la carn i remenant les entranyes.

De vegades abusem del qualificatiu “necessari” referit a l’art. Res no ho és. Podríem viure sense aquest llibre. Però fet el pas d’obrir-lo, se’ns tanca molt a dintre amb pany i clau. “Que aquests versos de veritat siguin com una Amor o com una experiència narcòtica, de les quals sempre, si hi vas volent, en tornes més viu”, escriu l’autora en els agraïments, a tall de desideràtum. En podem donar fe d’això. Gaudiu i patiu amb ella.

Afollada
LAIA MARTÍNEZ I LÓPEZ
Edicions Labreu, Barcelona, 2016
Poesia, 79 pàgines

Xavier Aliaga (ElTemps) 16.09.16

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter