crònica de l’alabatrada primaveral ( 22.04.13) al Núvol

Com és habitual, l’Horiginal va acollir el passat dimecres la presentació dels llibres de poesia de la col·lecció Alabatre de LaBreu edicions corresponent a la Primavera d’enguany. Vesprada que, per tant, es preveia intensa, festiva, el local a petar. La cosa va anar més o menys així:

Sebastià Bonet. Foto: Sonia R. Seisdedos.

Les 20.25h. Gent que s’acomoda, canvis de cadira, en Ferran Garcia, la Núria Miret i en Josep Pedrals ja a la barra. Sortir a fumar, anar a buscar beguda, deixar-se veure, tan li fa. L’acte comença amb el retard habitual. Finalment surt l’editor que, breument, comenta els llibres que es presenten i dóna pas al primer poemari de la nit: Voluntàries, de Sebastià Bonet, el rara avis de la vetllada (el llibre no l’autor, s’entén) i que presenta Jordi Vintró, amb el punt tímid i divertit que el caracteritza.

Vintró ens explica que el llibre es compost per onzenes heterogramàtiques (poema o estrofa que, en la disposició que el defineix, té onze versos o unitats d’onze lletres, i on cada vers fa ús d’una mateixa sèrie de lletres diferents, les permutacions de la qual generen el poema segons un principi anàleg al de la música serial: cap lletra no es pot repetir sense que s’hagi exhaurit la sèrie) i com aquestes, per acte de la trava, acaben parlant de tot i, és clar, del propi autor. Talment una filosofia. A mode d’exemple, es posa a desxifrar hermenèuticament un dels poemes i li atorga el seu propi sentit per així extrapolar-lo a tota al poètica que plana en el llibre. Podria ser un Blues indissociable, trist, diu, que fa us d’una trava que sembla impossible i que acaba per admetre-ho tot, com un divertiment seriós i a l’abast dels pocs que se sàpiguen les normes. Ara, com en tota poesia, hom s’hi pot trobar i extreure’n la seva pròpia experiència estètica.

Voluntàries, orfebreria d’artesanal lingüística, minimalista en el sentit de polidíssim, tota una reflexió metalingüística que es justifica a si mateixa. Poesia de difícil entrada i comprensió però d’un nivell estètic i arquitectònic brutal. El llibre, acollint-se a Alphabets, de Georges Perec,  parteix d’imposar-se una condició o trava, la de l’onzena heterogramàtica per arribar al fet poètic. No és una lectura fàcil, és clar, sinó que costa d’entrar-hi i comprendre. I aquesta sembla ser la clau, perquè més que comprensió aquí la poesia funciona com  a joc del qual se’n deriva la pròpia poesia, una amorosa batalla entre la restricció d’una forma autoimposada i el contingut d’allò que es vol dir, un joc (parlem d’un joc seriós, s’entén) que pentina les possibilitats del llenguatge i la sintaxi per destil·lar-ne significat i/o bellesa. La poesia ja vindria a ser això, sí, però en aquest cas cal remarcar-ho perquè la batalla comentada s’hi dóna d’una manera extrema.

Per obres amb contingut Express ja hi ha altres llibres, aquest és una altra cosa, juga a una altra lliga, abandonant-se a la sort buscada de que el propi contingut sigui el que el trobi, o li faci dir d’altres maneres allò que ja volia dir tot maltractant el llenguatge, en una espècie de condensació brutal per tal d’encabir-lo en la forma que se li vol donar.

El recull cal gaudir-lo tal com és i deixar-se submergir en la descoberta que, en el procés d’elaboració del poema, el propi llenguatge revela a l’autor per després poder-nos  mostrar. Poemes bells ja de per si i perquè sí, que funcionen com a artefacte.

El presentador conclou remarcant:

-No tot han de ser nobles tractats, també hi pot haver i cal que hi hagi, divertiment.

I puja l’autor, silenci sepulcral a la sala, llegeix alguns poemes.  És com si d’alguna manera digués: “Jo ho tinc molt clar. Vostès: triïn la seva aventura”.

Gent que aprofita per anar al lavabo, a la barra, a fumar. Xiuxiueig de fons, se senten coses com:

-Aquests tios de quaranta que n’aparenten seixanta em posen molt nerviós!

ULTRACOLORS

Albert Forns. Foto: Sonia R. Seisdedos.

És el torn del segon llibre: Ultracolors d’Albert Forns, introduït per Pepe Serra. Porta una llibreteta amb apunts, explica que se’l va llegir ahir, el llibre, i que li va sorprendre gratament. Parla d’un llibre obert, amb connexions subtils però fondes, que t’obliga a respondre i a contestar al lector.  Amb punts d’evanescència ‘haiku’ i un llenguatge fresc, que s’agraeix, i afegeix que la poesia de l’Albert és de la que vol copsar l’instant, emmagatzemar allò sublim, per un moment ser el vermell. Un llibre cromàtic que parla d’art però que no és artificiós i permet la llibertat de lligadura. I assenyala molt bé com el personalíssim glossari amb que Forns acompanya i completa el recull li serveix a l’autor per vessar i posar-hi tot el que s’ha estat de dir al recull per tal que els poemes funcionin.

Al costat de la barra, un no jove poeta demana una cervesa:

-Per allò de no fumar en sec, afegeix sorneguer.

L’excusa dels títols dels poemes (artistes contemporanis) cohesiona el llibre i fa que el poema pugui adoptar un altre nivell de lectura, al marge de l’amorós/vital, per acabar-se consensuant en l’experiència estètica de l’amor i de l’art com un tot indestriable. Amb un ‘dir’ ‘postmodern’ (se m’acaben les cometes), les seves són construccions alhora directes però que contenen un rerefons que el lector pot anar a gratar. Costumista i transcendental, imaginari pop passat per erudició contemporània, tot utilitzant recursos com ara adjectivar noms i/o frases senceres i fer servir l’espai en blanc per amagar-s’hi, com ja apunta ell en un poema. En alguna altra banda l’Albert explica que la majoria dels seus referents no són poetes, que el què es fa en català no li interessa, a excepció de: Francesc Garriga (per la ‘polidura’ i el dir concís), Joan Miquel Oliver (per la frescor i llibertat formal, el surrealisme i la cursileria, si cal) Silvie Rothkovic  (el seu món intrigant, les seves connexions i contrasts, la seva manera de callar les coses). Un servidor també hi ensuma un toc de Manuel Forcano pel punt ensucrat i hedonista que busca el preciosisme en la imatge concisa.

L’Albert puja a l’escenari. És breu, llegeix ràpid, va per feina, sap que avui ha de sortir molta gent, que la presentació serà llarga i que el temps és el que és. Al marge de les referències artístiques, fa un apunt de la gènesi del llibre que s’inicia amb aquella tristesa post-relació per enfilar-se cap a una altra aventura i amor i cap amunt i sense gairebé tocar-lo però amor, vitalisme i cap amunt.

RÚSSIA I MENORCA

Silvie Rothkovic. Foto: Sonia R. Seisdedos.

Una estètica que té similituds amb la de Silvie Rothkovic, la següent de la nit a presentar llibre, per la voluntat de plasmar en bellesa la visceralitat d’allò que els crema o glaça per dins amb una base d’artistes contemporanis com a rerefons (com ja va fer Silvie al seu llibre anterior Altres arbres, un espècie de catàleg poètic de l’art contemporani, com també ho ésUltracolors). Un estil que és directe, obert, i alhora velat, que cal desxifrar i connectar. Si per Rohtkovic el motor generador és el fred, Rússia, per Forns és la calor, Menorca. Tots dos, rasquin neu o arena, troben aigua. Tots dos autors estiren cert costumisme com a excusa per dir una altra cosa, per obrir al seva finestra, barrejant-lo amb cert pop, erudició i ganes de transcendir. Silvie és punyent, Forns descarat. Es a dir, Forns tendeix a canviar la gravetat per descaro amb tocs naïfs, Silvie afina tant la gravetat que el punyal acaba essent tecla de piano, el fred-amor, aquella sensibilitat d’ull blau davant el sol nevant d’hivern que et commou, sense acabar de saber si és degut al fet que t’arriba a l’ànima o per descobrir-te que, de fet, sempre havia estat allà, dins teu. El que és la poesia, vaja.

A la sala gent que encara va arribant, cadires plenes, alguns es comencen a amuntegar a la zona de fumadors. De fons, la remor de la nevera i  els sorolls inevitables de l’entrar i sortir que ja són marca de la casa. Torna a sortir l’editor per avisar-nos que l’endogàmia va pujant de to i refermar-se en la qualitat del llibre que es presentarà a continuació.

Un servidor pensa en la paraula ‘endogàmia’, en si es pot equiparar a capelleta, en el  i el No que li ve al cap com a resposta. Una endogàmia que no és sinó allò que tota la vida se n’ha dit DIY (Do it  yourself) o en política diplomàcia, m’avisa algú.

PIANOS I TÚNELS

El següent llibre, Pianos i túnels de Silvie Rothkovic, el presenta  Jaume Miró,  en una exposició acurada i sense pretensions que dóna una bona idea del que és la poesia de la Silvie.

És el tercer llibre de la Silvie, potser el més equilibrat de tots, síntesi dels dos anteriors (Helicòpter, on la tendència és la d’arribar al fet poètic a través de certa quotidianitat i Altres Arbres, que parteix a mode de catàleg d’art contemporani com a punt de partida per a poder vessar la seva poètica). Pianos i túnels. Dos tus, orígens i futur. La llegenda de Tobolsk com una frontissa, el fred, la vida, la gènesi. Pianos: naixements; Túnels: la mort. Néixer i morir com els dos grans moments de la vida. I el seu exili banda sonora, que també pot ser el nostre. Com una fulla d’afaitar que afina el llenguatge, on menys és més a la vegada que s’allunya del tòpic. Un despullar-se com obrir finestres, un strip-tease de cirurgià. I sobreviure, i que parli el poema.  Una poesia que és traspassada per autors com Celan, Dickinson, Ashbery, etc. -Tan li fa com llegeixis el llibre o el dia que l’obris, que t’acaba dient el mateix, explica Miró. I remarca com la poesia de Rothkovic es deixa interpretar i alhora no es deixa interpretar, i com (sense entrar en tautologies) aquesta és una de les claus que la fa fascinant. -La seva poesia té l’hòstia que t’ha de fotre la poesia. I conclou amb la sensació de tenir un clàssic a les mans: -Els alumnes de literatura de… Canadà em donaran la raó d’aquí cent anys.

La Silvie també és breu.  Lacònica, comenta que és veritat que en el seu llibre hi plou molt i a continuació llegeix alguns poemes amb aquella facilitat que té per ser senzillament encantadora.

AFAMATS

Ester Andorrà i Núria Miret. Foto: Sonia R. Seisdedos.

I si entre els dos grans instants de la vida, el naixement i la mort, hi ha la pròpia vida, el viure, ja que hi hem de ser, passem-ho bé i exprimim-ho. Calfred caníbal. Aquesta sembla ser la màxima d’Afamats, el darrer llibre de la nit, i que és el primer poemari publicat d’Ester Andorrà acompanyat amb il·lustracions de Nu Miret. -Arribem, ara sí, al clímax de l’endogàmia, afirma l’editor amb certa sorna. Com ens explica el presentador Toni Gol, amb una pretesa parsimònia que deunidó però que també té la seva gràcia, es tracta d’una poesia hedonista, surrealista, gore, desconcertant. Després ho podem comprovar. La Nu Miret fa valdre el seu ofici i declama amb delicadesa i intenció, fent les pauses i els ritmes escaients. L’Ester agraeix el suport de la gent i també llegeix, està més nerviosa, entre les dues es van passant els poemes. Poesia treballada, s’hi nota reescriptura i elaboració, foc lent.

Poemes breus i concisos de caire expressionista on l’experiència continguda esdevé palpa, imatge sensible que evoca més que no pas diu, permetent, d’aquesta manera, que sigui  el lector el subjecte actiu que completi el poema i se’l pugui fer seu. Amb el vitalisme com a bandera, la sensualitat desfila en la paraula tot fent-la lliscar per un despullar-se d’amant que no exclou certa trama amorosa. Algunes composicions poden recordar Daniel Busquets (La trama perfecta), si ve sembla que l’Ester se l’apropia per poder remetre a un dir més personal i introspectiu. Amb un llenguatge depurat i ric en imatges, que s’acara al dir més actual, més viu  (“gore”, femmefatalisme” , “Verdi i sushi”, “allò de la porcellana/ a les venes”, etc.), busca la contundència a través del contrast i cert tremendisme .

A cada poema hi trobem l’intent d’establir noves connexions per dir allò de sempre de manera nova, emprant imatges i combinacions inèdites, que tal i com explica Mireia Vidal-Conte a l’epíleg, poden fer pensar que  l’escriptora prové d’una altra llengua quan el què en realitat fa és aportar noves significacions i possibilitats del llenguatge que amplien el ventall de la nostra llengua.  Els amants som nosaltres. Amants o afamats, de fama o gana. Tot ve a ser el mateix. Un llibre sorprenent i colpidor, una mica com aquells petons que calen a la calavera per, com un canvi de temps, dir-te que tu ets allò.  Sang i sucre, Mojito i botifarra que, com en tots els reculls presentats avui, el lector s’haurà de cuinar o servir per tal de poder-los assaborir.

L’ÚLTIMA

La nit ha estat llarga, molts llibres, presentacions un xic llargues, la tribu de fumadors que entra i surt entra i surt i que ja forma part de l’attrezzo (per quan una pantalla i uns altaveus a la zona de fumadors?). Els llums oberts i el batibull que s’escampa, a dins o fora la gent es troba i parla. Posar-se al dia, vida social, safareig vari, blablabla, els fumadors al passadís esperant el seu moment. Les cares d’editors i escriptors, mescla de cansament i alegria. La gent que va esbandint, alguns tenim gana, cau un penúltim cigarret, una penúltima cervesa, la mítica història del Toni Gol que serveix per parlar d’altres coses. Finalment l’Horiginal es buida. I cal fer l’última copa, omplir la panxa, continuar el ritual en una altra banda. És hora d’anar a sopar.

Ramon Boixeda (22.04.13)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter