Daniel Busquets entrevistat a Núvol (20.10.15)

Daniel Busquets: “M’agrada la poesia extrema”

Daniel Busquets | Ester Andorrà

Jaume C. Pons Alorda: Què se sent amb aquesta traducció de la teva obra, apareguda a l’altra punta del món?

Daniel Busquets: Una gran alegria. Editorial Desbordes és formada per un col·lectiu de joves poetes xilens. M’interessen les seves propostes literàries i pràctiques de difusió, així com veure quina recepció té El Clímax en un país com Xile, de gran tradició poètica.

J.C.P.A.: Abans d’entrar en matèria de la teva obra, ens podries dir quins són per a tu els referents poètics bàsics? Tant de la tradició catalana com de l’estrangera, evidentment…

D.B.: Més que referents es tracta d’autors que m’agrada llegir. Esmentaré Emily Dickinson (molt especialment), Whitman, Rimbaud, Baudelaire i Mallarmé (coordenada bàsica). També romàntics anglesos (Worsdwoth, Keats) i clàssics xinesos, llatins i grecs (sobretot Homer). Valoro poetes concisos com Ungaretti, el primer Pound, Guillén. I autors extrems (Benn, Celan, Valente, Pizarnik) o poderosos (Eliot, Dylan Thomas, Lezama Lima, Robert Frost, Cernuda). Pel que fa al nostre àmbit, haig de citar Ausiàs Marc, Joan Vinyoli, Felícia Fuster, Rosselló-Pòrcel, Carner i, com a referent directe, J.V.Foix.

J.C.P.A.: La trama perfecta ja va aparèixer també traduït al castellà a Òmicron. Per què és important per a tu ser traduït i llegit en altres llengües?

D.B.: Les traduccions són essencials en la visibilitat de la literatura d’un país. Els traductors, sobretot si són competents, la integren a la literatura universal. D’altra banda, jo mateix vaig fer ocasionalment de traductor als anys vuitanta. Traduïa de l’anglès normativa bibliotecària internacional i manuals informàtics. Ara només em tradueixo a mi mateix, del català al castellà. M’agradaria, pel que fa a d’altres llengües, trobar els traductors adequats.

J.C.P.A.: La llegenda diu que, quan escrius i publiques un llibre en català, ja has pensat abans les variants internes de cada peça poètica per a possibles traduccions. És cert?

D.B.: No, seria massa complicat. He traduït els meus llibres al castellà perquè podia fer versions ajustades, literàries. En d’altres idiomes no em sento capacitat. Vull remarcar que les traduccions reposen, apareixen dos o tres anys després de l’aparició del text en català.

J.C.P.A.: Per què creus que és important fer versions de tu mateix? T’ajuden a entendre’t o a entendre el text?

D.B.: Les versions permeten comparar i distanciar-te. Com llegir el mateix text en dos estils diferents de lletra tipogràfica.

J.C.P.A.: Això vol dir que repasses de forma obsessiva? Ets molt exigent amb cada peça? Al meu parer, diria que cada poema teu ha passat per moltes i moltes amputacions fins arribar al seu resultat final. M’equivoco?

D.B.: Sóc partidari de repassar molt. La versió inicial d’un poema meu conté  sempre més material del necessari. Així puc retallar en les versions successives. M’agrada l’el·lipsi i la condensació. I controlar sobretot les imatges. Imito els enginyers de so quan superposen un nombre limitat de pistes a les mescles, faig el mateix amb imatges. Escric poemes de poca llargada amb versos més aviat breus. No m’obsessiona el minimalisme, puc escriure textos més llargs.

J.C.P.A.: Per què des de sempre havies tingut clar que havies d’anar cremant etapes i escrivint incansablement fins arribar a assolir una veu pròpia i intransferible?

D.B.: No ho tenia tan clar. De jove, era hipercrític i insegur, radical. Havia estat un parell de cursos a la Universitat Autònoma de Barcelona (1971-1973) quan es començaven a fer revistes literàries i no m’hi vaig afegir. Em disgustaven els meus escrits, pessimistes i molt fluixos. No m‘atreia l’escena literària. Em feia més por i angúnia que una altra cosa. Millor esperar mutacions, cremar etapes sense testimonis. Amb el temps, vaig passar lentament del barroquisme a la concisió, d’uns temes a uns altres. Tampoc escrivia incansablement, hi havia  silencis o altres coses, com articles en revistes de temes bibliotecaris, col·laboracions en algun fanzine marginal i poemes d’amor que tan sols llegiria una persona. No era urgent publicar, ni tampoc passats els trenta. Tenia present  l’exemple d’un amic meu, Josep Maria Fonollosa, un poeta que va esperar pacientment molts anys fins veure editada la seva gran obra, Ciudad del hombre: Nueva York.

J.C.P.A.: Com descriuries un personatge mític com en Fonollosa? Per què creus que per a tu va ser important i un exemple?

D.B.: Fonollosa era bon amic i excel·lent poeta. Barceloní, nascut el 1922, havia viscut a Cuba i entre 1951 i 1961. Tornaria a casa nostra el 1962, arruïnat pel castrisme. Es va trobar amb un món literari espanyol que simpatitzava amb la Revolució cubana. Fonollosa va ser marginat pels comissaris culturals de l’època a causa del seu anticomunisme i d’una obra que ni volien ni podien entendre. Ell continuaria treballant els seus hendecasíl·labs blancs unes dècades més. Jo el vaig conèixer el 1972. Fonollosa publicaria Ciudad del hombre: Nueva York l’any 1990, gràcies a Pere Gimferrer i Jaume Vallcorba. Un any després moria. Havíem comentat sovint els respectius escrits. M’animava a publicar, no pas a seguir el seu exemple. Em sembla important per la fe en la seva obra i la coherència personal. Els amics dubtàvem molt que se’n sortís. Però ho va fer. I ens va sorprendre. Que ho aconseguís em va alegrar i alhora alleujar. També arribaria el meu moment. Com havia passat amb l’amic Fonollosa.

J.C.P.A.: I què en penses d’un autor com en Francesc Garriga, que a poc a poc també va adquirint la transcendència silenciosa d’un mite?

D.B.: En algun moment tant la franquesa com l’estil de vida de Francesc Garriga van incomodar una societat que no és tan progressista i tolerant com es creu.  D’això va derivar marginació i el fet que una obra tan sòlida tardés tant en ésser reconeguda. Garriga ha estat un exemple de dignitat i bonhomia. El recordo amb tendresa.

J.C.P.A.: Creus que has aconseguit arribar a adquirir la teva veu després de tant temps treballant?

D.B.: El treball més dur va sorgir quan havia decidit publicar: tenia quaranta anys, però La Trama perfecta es va fer pregar deu anys. Potser hagi adquirit una certa veu i és millor tenir-ne que no. Però cal evolucionar i no repetir fórmules. Em sento moderadament satisfet però l’aposta continua i el procés creatiu és sempre millor que els resultats. Aquests són una altra història. Sovint em repeteixo una frase de Dashiell Hammett: “les coses pertanyen a qui més les desitja”.

J.C.P.A.: Com la descriuries? O, millor dit, com explicaries aquesta veu teva tan característica i única?

D.B.: Els meus llibres són corals. Sóc darrera d’altres veus o els hi cedeixo el protagonisme. La veu sorgeix d’un tipus de percepció molt hiperactiva. Que investiga, passeja i observa. I sobretot vol integrar extrems a través de morbositat, “voyeurisme” i certa amical complicitat amb el lector.

J.C.P.A.: I en què es basa aquesta “certa amical complicitat”?

D.B.: No és una complicitat de sobreentesos tòpics i retòrica de bons sentiments. Potser “complicitat” no és el terme escaient.

J.C.P.A.: Continuaràs explorant aquesta veu teva o, després de dos llibres magnífics com els que has tret, sents la necessitat d’anar a la recerca d’altres fonts?

D.B.: El díptic de La trama perfecta i El Clímax clausura una etapa. Fa les paus a través d’una mena de balanç. La trama perfecta intenta salvar del pas del temps  unes imatges, persones i moments. Hi són els altres, hi sóc jo, la passió, l’amor, el sexe, les minories eròtiques, parelles, amors complicats, passions tèrboles. I la sublimació del goig i del dolor a través d’uns dispositius estètics. El Clímax proposa una situació paral·lela amb addictes o personatges compulsius des de la fi dels setanta fins l’actualitat a través de paisatges barcelonins o perifèrics. Exposa una dinàmica d’èxtasi, descontrol i patiment. I, altre cop, la sublimació que transforma l’expressió d’objectes, decorats, i cossos pletòrics. Són llibres que finalitzen un cicle. Hi hauran noves fonts.

J.C.P.A.: Què podem esperar, a partir d’ara, de Daniel Busquets com a autor?

D.B.: Els nous llibres seran, espero, distints. En els últims anys de la seva vida, Michel Foucault afirmava que un escriu per tal d’esdevenir algú diferent d’un mateix.

Daniel Busquets

J.C.P.A.: El Clímax parla sobre l’addicció i, el que és més important, sobre el plaer, i de quina manera els límits sempre són necessaris. Et vares imposar tu aquest tema o el tema se’t va imposar a tu?

D.B.: El tema se’m va imposar per raons biogràfiques. El vaig viure dels vint-i-cinc als trenta, una època en què tothom experimenta. No tenia una vida especialment desordenada però al cap d’un temps vaig tocar fons. Me’n sortia pocs mesos després. I es va cloure un cicle. Alguns amics van passar per coses pitjors durant més anys o simplement no van sobreviure. N’havia de parlar, d’allò viscut o compartit, connectar-ho amb l’època actual. La composició del llibre va resultar dura. Sorgien tots els fantasmes i les temptacions, l’atracció del descontrol. Vaig entendre per què em costava tant el llibre, i des de feia tant de temps. Tenia diaris de l’època. Quan els rellegia m’adonava que tot havia estat pitjor del que recordava. Oblidem per sort. El Clímax finalment es va publicar. Ara surt la traducció. Ja he girat full.

J.C.P.A.: La poesia és una addicció per a tu?

D.B.: Segons Walter Benjamin, la droga més poderosa som nosaltres mateixos. Una droga que experimentem en la solitud, afegeix. Intento no ser ni esclau de res, ni de mi mateix, ni de la poesia. No vull mitificar la poesia. Gombrowicz ha escrit que és l’excés allò que cansa en la poesia. Parla de l’excés de metàfores, de noblesa, i d’un excés de depuració i condensació que pot transformar els versos en productes químics. També fatiguen els excessius homenatges dels poetes a la tasca poètica. Gombrowicz ho qualifica cruelment d’intercanvi de sermons entre sacerdots. Vist des de fora és ingenu, pretensiós i massa gremial. Pel que fa a la poesia, ni addicció ni religió, anar amb compte amb no fer productes químics.

J.C.P.A.: Quines són les teves addiccions?

D.B.: Viure nous clímaxs i trames.

J.C.P.A.: I què me’n dius del sexe? Forma part dels teus dos llibres com una presència invisible però pesant…

D.B.: El sexe integra dimensió humana i animal. Pot ser incontrolable però també desinhibidor, genera relacions solidàries i asimètriques, poder i submissió. Per això, esdevé omnipresent i alhora pesant. El sexe també ens diu veritats. Com l’amor.

J.C.P.A.: A través dels teus poemes entenem que és el mateix sistema que ens envolta el que genera éssers addictius, a través de diferents mecanismes obscurs. De quina manera?

D.B.: El consum està relacionat amb el desig. Pot esdevenir compulsiu i addictiu en passar pels mecanismes del mercat. El sistema està dissenyat perquè ens hi enganxem. I sovint ho aconsegueix, ja que som part del sistema la major part del temps. D’aquí, la necessitat d’espais de llibertat i d’emancipació.

J.C.P.A.: Per què creus que el poema és una eina dúctil i útil per tal de mostrar les zones fosques de la nostra societat? Creus que serveix per escapar del sistema o això és una il·lusió?

D.B.: M’agrada la poesia que indaga. He escrit en el pròleg a El Clímax que els poemes són càmeres de vigilància o el reportatge d’un enviat especial. Sobre la trama amorosa postmoderna, sobre les addiccions. Amb ironia, sense cinisme, el nostre gran enemic. Els altres són els habituals de la poesia, la pedanteria i la carrincloneria. La primera es pot modular, la segona és gairebé irremeiable i degrada el llenguatge. No crec que hàgim d’escapar o d’albergar il·lusions sobre la societat. El dilema ètic dels homes moderns, segons Sloterdijk, radica en què pensen com a vegetarians i viuen com a carnívors.

J.C.P.A.: I per què creus que les addiccions poden arribar a ser tan perilloses?

D.B.: David Foster Wallace parlava de les “substàncies esclavistes”. Aquesta és la raó que siguin perilloses les addiccions, l’esclavatge a què ens poden sotmetre. Recordo Gabriel Ferrater en un acte de la Universitat Autònoma de Barcelona a Sant Cugat, ja totalment destruït per l’alcohol. Com estava patint la ruïna física. Pocs mesos, després, abril de 1972, se suïcidava.

J.C.P.A.: Els teus poemes, críptics i deliciosos, beuen de l’el·lipsi, de la perversitat, de la intuïció, del llegir entre línies, de l’anar més enllà de la típica i aparent superfície. Confies que el lector acaba completant els teus poemes o creus que el teu hermetisme és el punt final d’un trajecte de lectura?

D.B.: Confio en el lector. Felícia Fuster, en el seu pròleg a les versions de poesia japonesa, diu que “el poeta japonès vol que el lector s’hi integri al text, que hi col·labori, que el visqui i continuï la creació del món que li suggereix, que s’hi aturi”. M’apunto a la idea. Pel que a fa a l’hermetisme, no em sembla tan absolut. Ofereixo algunes pistes. Qui sap, potser també són críptiques. No crec en els punts finals, m’agraden els punts generadors de nous sentits.

J.C.P.A.: Tu també ets dels que penses que la dificultat no és una ganivetada contra el lector sinó més aviat un impuls de generositat extrema? Em dóna la sensació que quan un lector s’esforça és perquè li has donat un regal perquè ho faci, que és la complexitat, i penso que els teus poemes són precisament despertadors d’acció. Estàs d’acord?

D.B.: Un poema més o menys reeixit esdevé una mena de regal. Per a tothom. Escriure poesia és difícil, complex, però jo crec en els lectors ideals, preparats. És un tipus de lectors que no els pots estafar. Com tampoc a tu mateix. Que els poemes siguin com a possibles despertadors d’acció és una idea que m’agrada, també penso que podrien actuar com a detonadors.

J.C.P.A.: Què en penses dels teus interlocutors, o sigui, dels teus lectors?

D.B.:  Baudelaire ho va dir molt bé: “Hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère!”

J.C.P.A.: I com veus el panorama poètic actualment?

D.B.: Vivim un bon moment, si el comparem amb d’altres llocs. I amb diferència. Coincideixen moltes propostes i un nivell alt pel que fa als autors, sobretot joves. La societat de l’espectacle, però, predetermina una creativitat  compulsiva i de curt recorregut. Exigeix una promoció permanent, despòtica.  Es publica molt o massa seguit. Sembla que això mantindria la visibilitat en el camp literari. Ho dubto. El mercat tritura talents de manera prematura o falsifica tota mena d’iniciatives. Com que ens vigila, l’hem de vigilar. En qualsevol cas no m’agrada el victimisme. El panorama evolucionarà en la mesura que nosaltres evolucionem.

J.C.P.A.: LaBreu va ser l’editorial, valenta, que et va descobrir i que t’ha reivindicat incansablement com a autor tenaç a tenir en consideració. Com va sorgir l’avinentesa?

D.B.: A través d’un amic comú (poeta publicat a la col·lecció Alabatre), vaig entrar en contacte amb l’equip de LaBreu. Des del primer moment em van acollir i recolzar. La trama perfecta es publicava el novembre de 2008, i El clímax a finals de 2013. He tingut la sort de compartir l’aventura de LaBreu i de fer bones amistats en el recorregut.

J.C.P.A.: I què va ser per a tu desembarcar? Com descriuries l’experiència i l’arribada?

D.B.: Molt intensa. Feia temps que ho desitjava, tot i que no n’era prou conscient. Cristal·litzava una vocació. Havia desembarcat en l’escena independent, la que més em venia de gust, i trobava bons editors. Per edat pertanyia a la generació dels 70, però publicava el 2008. Es va produir una hibridació de passat i present. I encara em sento com si acabés d’arribar.

J.C.P.A.: I què en penses, del catàleg de LaBreu?

D.B.: La col·lecció Alabatre és com una antologia de la poesia catalana contemporània, equilibrada, gens sectària. A més, inclou la meva obra, què puc  dir? Les altres propostes de LaBreu em semblen coherents, de vegades atrevides. No puc ser objectiu, recolzo el projecte.

J.C.P.A.: Quines tendències creus que hi ha ara en la poesia catalana i en quina creus que t’inscrius?

D.B.: Veig dues tendències bàsiques: una poesia, la més entenedora o accessible (moderna i alhora tradicional). La primera pot obtenir cert èxit i reconeixement perquè s’adreça directament al públic, busca fer-lo seu en compartir una sentimentalitat o un estil. De vegades se’n surt molt bé. En d’altres casos la trobo confessional, retòrica. I excessivament narrativa.

D’altra banda, tenim poesia més extrema, experimental o exigent que sacseja la tradició literària i investiga la pròpia percepció. De vegades desemboca en una formalisme estètic, en l’experiment per l’experiment o el sermó culturalista. O, en el millor cas, il·lumina o reinventa, actualitza i esmola el llenguatge poètic. Aquesta poesia significa una certa intempèrie, una recepció discreta, però es tracta d’una escriptura exigent. M’hi sento proper.

Bauçà considerava que “un poeta és aquell que sap reconèixer que la seva mirada de les coses no coincideix amb la dels altres. La mirada, simplement. I accepta el conflicte. El poetes dolents o falsos són aquells que presumeixen d’entendre la mirada dels altres.” M’agrada la poesia extrema que accepta el conflicte.

J.C.P.A.: Creus que el futur, i en part el present, de les editorials serà bastir aquestes petites famílies coherents com LaBreu ara que els grans conglomerats han venut i perdut la seva ànima a favor de productes més comercials?

D.B.: És l’únic futur viable. La poesia cada cop serà més minoritària. Les editorials independents garanteixen la continuïtat d’un bon nivell literari i d’un cert activisme.

J.C.P.A.: Òmicron va publicar-te La trama perfecta en castellà i ara és Editorial Desbordes qui ho fa amb El Clímax. Què ens pots dir d’aquests dos projectes editorials diferents?

D.B.: Els dos projectes són responsabilitat de poetes. M’hi he sentit molt a gust amb les dues editorials. Són gent fraterna, entranyable. Amb ganes de fer coses.

J.C.P.A.: I com has arribat fins a Xile per veure’t traduït?

D.B.: Ja tenia algun possible editor a l’àmbit espanyol quan vaig contactar amb un dels editors xilens a Barcelona. Passats uns mesos, en tornar al seu país, em va fer la proposta i, com que teníem molt bona sintonia, vaig acceptar. N’estic molt content, de l’experiència i del resultat.

J.C.P.A.: Has anat a Sevilla a presentar la teva obra. També aniràs a Xile?

D.B.: L’experiència de Sevilla va ser molt gratificant per la gent implicada i  l’acollida que vam tenir. Pel que fa a Xile, tinc moltes ganes d’anar-hi. Podia haver estat aquest novembre, però serà més endavant. La presentació d’Editorial Desbordes a Barcelona (La Célula inhabitable del poeta xilè Rafael Farías i El Clímax traduït) serà a finals d’octubre. Hi haurà també una presentació d’El Clímax a Santiago de Xile el proper novembre. Hi participaré amb una gravació o un vídeo, encara no està decidit.

J.C.P.A.: A partir de la publicació dels teus llibres també has desenvolupat el recital, tot sol o en companyia d’altres, com Nú Miret, també membre insigne de la família de LaBreu. Creus que és important recitar i dur a terme presentacions orals?

D.B.: Cada cop em sento més a gust a l’escenari. Puc recitar sol, o en contrapunt, com amb la Nú Miret o altra gent. Quan connectes amb el públic és molt gratificador. T’anima a fer-ho millor, dintre dels teus límits. Des de 2014 estic col·laborant en el projecte “Muscic4minds” que integra músics i poetes sobre l’escenari. Fins ara hem ofert cinc actes en diferents locals de Barcelona. I tinc una perspectiva de promotor que també és interessant.

J.C.P.A.: Entre mans tens altres llibres de poemes i, també, una novel·la. Treballes amb ella encara o has transferit la seva essència a altres obres?

D.B.: Pel que fa a la poesia, ja tinc un llibre mig enllestit i projectes més llunyans. La novel·la haurà d’esperar. Vull prioritzar altres tipus de prosa, contes o diaris. Prosa o poesia, caldrà seguir treballant. I sobretot, llegir molt. És fonamental. Et permet detectar coincidències, anticipacions, paral·lelismes. La lectura et manté alerta. T’ofereix a més d’una bona estona, l’oportunitat de celebrar que hi ha gent que ho està fent bé.

Jaume C.Pons Alorda, Núvol (20.10.15)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter