D’aquest avalot que ara ve fiblant, ressenya a Andreu Subirats a ElPuntAvui (08.03.13)

D’aquest avalot que ara ve fiblant

El 1993, el poeta Albert Roig va publicar una antologia a l’editorial Montflorit que va titular, amb tota la seva diguem-ne potència tortosina, L’orgull de ser pocs. Allí hi apareixien una bona colla de bons poetes de la terra, entre els quals Andreu Subirats (Tortosa, 1968), que en aquell moment encara no tenia cap llibre al carrer. Un dels poemes era “A bell ull, l’horta estesa, la feresa”, i pertanyia a un volum titulat Les galtes de perdiu. En el volum que teniu a les mans s’hi recull aquest llibre esmentat i quatre més –Ull entorn, On vas a peu, Les galtes de perdiu, Diwan d’Abu-Bakr i A pams–, escrits, dits, recitats i reescrits durant més de vint-i-cinc anys. Poesia de foc lent, lentíssim, que ensenya a cor obert els seus matisos de progressió de la joventut cap a la maduresa. I no cal jurar, en aquest sentit, que el de Subirats és un dels pocs casos, en aquest país de vegades tan escarransit, en què ha prevalgut de totes totes l’obra –l’obra en majúscules– per damunt d’aquesta cosa tan cobejada que és la confecció mil·limètrica de la carrera literària, la sempre menyspreable batalla per aconseguir guanyar la cursa de torn i la supeditació a la dinàmica d’anar acumulant faixes, guardons i estatuetes de premis a l’estanteria de sobre el capçal del llit.
L’aparició de Galtes de perdiu és una boníssima notícia, doncs, no només per a la literatura, per a la poesia i per als que en són lectors, sinó també per al que podríem dir-ne la constatació que aquesta manera de fer de què parlàvem i que s’ha anat imposant com a flagrant i com l’única possible doncs és tan poc universal i tan desnerida com el fet de posar-se unes espardenyes d’espart un dia de pluja insistent… En efecte: “La carn vol carn, / l’ànima, / carn i peix, / i molta fruita.” O encara més coses sobre això: “Per ballar amb hipocresia / ens podem posar disfressa / entrar al ball sense cap fressa / i del braç de covardia / intentar fer viure el dia / aparentar sempre la pressa / creure amb bellesa confessa / i encertar sempre la tria.”
La poesia d’Andreu Subirats té un component fort d’oralitat. Però cal entendre bé les coses: no es tracta d’una poesia feta o escrita únicament i exclusivament per ser dita, que també, sinó de tota una altra cosa. Podria semblar mal dit, però la de Subirats és una poesia fent-se, dient-se, sentint-se, parlant-se, commutant-se, escoltant-se i vivint-se de manera constant. En tindreu una prova tan sols llegint uns pocs versos del llibre Ull entorn, el seu primer volum publicat, perquè el poeta l’ha anat polint i retocant des de la seva primera escriptura. És un dels immensos avantatges de la no precipitació, com també del sentit de la construcció en moviment.
El poeta diu la realitat que furga, no només la que veu; el seu paisatge és un paisatge amb arrels, decididament viscut, per això també pot satiritzar-lo, si s’escau… Amb l’arma esplèndida de la llengua, “buscant l’essència lèxica”, el poeta pot ser alhora juganer, sarcàstic, estupefaent i rebel. Doncs sí: aquestes Galtes de perdiu podrien ben ser com un avalot que ara ve fiblant.

Roger Costa-Pau (08.03.13) Cultura – ElPunt Avui