de l’excel·lent article sobre BIRNAM de Víctor Sunyol a ElPuntAvui d’Imma Merino (23.03.15)

En el bosc de Víctor Sunyol

No vaig poder veure el celebrat muntatge (amb només algunes dissidències enmig d’un entusiasme prou general) que Lluís Pasqual ha fet d’“El Rei Lear”. Em vaig despistar i ja no hi havia entrades. En fi, em consola que n’estigui anunciada la reposició dins de la temporada vinent del Lliure. Però també puc dir que m’ha consolat “Birnam”, un llibre amb el qual el poeta Víctor Sunyol pensa i ens fa pensar (creient que, potser, seria millor imaginar i fer imaginar) a propòsit de Shakespeare, tenint present Shakespeare, dialogant amb cites de Shakespeare i construint-se a través seu. El text pot ser un monòleg d’un vell actor que, havent fet un munt d’obres de Shakespeare, és davant del mirall del camerino just abans d’interpretar (o potser no ho farà, posseït pel pànic escènic, conscient que les paraules han deixat de dir o, simplement, perquè està cansat) el rei Duncan, el que sagna assassinat per Macbeth, l’usurpador que al final també morirà sagnant al bosc de Birnam. És el monòleg d’un actor, que imagino com una màscara que, com tota màscara, amaga i revela l’autor: Sunyol és i no és l’actor perquè en l’escriptura el jo persevera diluint-se en l’altre. Ser on no ser.

El cas és que el llibre m’acompanya des que el vaig llegir fa unes setmanes, que  s’han convertit en mesos perquè el temps passa amb molta pressa. El temps passa? A “Birnam” llegeixo una altra cosa: “Som nosaltres els que passem pel temps. El temps no passa: el temps és (…) Només caldria no passar-hi, que és fàcil. Però no n’hem après”. Hi vaig pensant. Com en tantes altres coses que són en aquest llibre, que, de fet, aborda temes de pes: la identitat, el llenguatge, la memòria, la vida com a representació, l’estat del teatre, el llegat de Shakespeare. A fora, duc el llibre posat. A casa, sempre el tinc a l’abast, a la taula on treballo. I és així que no fa massa vaig tornar a llegir que la gran equivocació del rei Lear és confiar en la paraula: “Hi ha la mentida, la trampa de les germanes, d’acord; però sobretot a l’arrel del drama hi ha l’engany de les paraules, el problema de confiar-hi, l’error de confiar-hi”. Tanmateix, la paradoxa és que s’expressa la desconfiança en el llenguatge a través de les paraules. I que no podem deixar de dir o, com si encara volguéssim creure en les paraules o ens creguéssim aquesta ficció, intentar dir de veritat. Retrobar el sentit de les paraules, la seva força, la seva capacitat de fer, de crear la vida. Li ho vaig dir a Víctor Sunyol: tenim la temptació de ser com l’actriu que emmudeix, que renuncia a parlar, de “Persona”, de Bergman, però potser voldríem ser com el boig d’”Ordet” (o  encara millor la nena) i creure que, si dius “aixeca’t”, Inger tornarà a la vida.

Hi ha tants de pensaments (tantes paraules) que m’emocionen de “Birnam” que només puc dir-ne, si és que ho faig, alguna cosa. Com m’agrada el comentari a aquestes paraules de Pròspero: “La meva art ha arribat al seu final i la força que en resta és natural, però fràgil”. No és natural, però fràgil. Shakespeare aquí es va equivocar: “La força que em resta és natural i, per tant, fràgil. Això sí: Som fràgils, fràgils per naturalesa, per definició”. Fràgils com els somnis. Fràgils com la representació que som. Fràgils com la memòria amb la qual ens inventem. Fràgils com el llenguatge amb el qual ens construïm.

Sunyol Imma Merino

Com m’agrada també la ironia amb la qual se’ns pregunta perquè no ens creiem l’enterramorts de “Hamlet” que diu que Yorick era un fill de puta i, en canvi, fem tant de cas al príncep que, amb el que recorda de quan era una criatura, construeix la imatge d’un bufó meravellós i encantador. Llegeixo a “Birnam”: “Maleït Shakespeare! Fill de puta, que bo que eres, malparit. I tant!”. I jo penso: “Sunyol, que bo que ets, malparit”.

 Imma Merino, ElPuntAvui (23.03.15)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter