“De l’expectació a l’amor”, MENYS I TOT d’Eduard Escoffet a la Llança

Eduard Escoffet. Menys i tot. La Breu, 50 pàgines.

El temps ha passat, amb traïdoria. Després d’haver escrit algunes poesies aproximades i enjogassades, d’allò que en diuen experimentals, de poesies que feien l’efecte d’artifici opac i íntim, arbitrari i epocal, vet aquí Eduard Escoffet escrivint aquest nou llibre humil i tradicional, serè, probablement madur, més vinclat a la contemplació del món que no pas del mirall. Algunes poesies del seu llibre anterior, El terra i el cel (2013) ja anunciaven aquesta variació cap a una manera d’escriure més sintètica i directa, eficaç, sense noses d’artista. I és que ara la presència inevitable de la mort, sotjant des del seu temible racó, la intrusa que ens mira de dia i de nit, ha transformat alhora el poeta i el lector, ens aboca naturalment a les velles i dures sentències de la tradició més severa, l’estoica, que no està per brocs. La tradició de l’aforisme i la de l’esforçada concisió, la que recupera el nom de cada cosa i el pes profundíssim, recobrat, de les paraules de cada dia que han adoptat un nou color, una lluïssor nova. Eduard Escoffet es presenta, com és inevitable, poeta sol, i de dol, contemplant la devastació de tantes quimeres que el pas del temps ha aterrat sense remei, furgant en la ferida viva de l’evidència. I ja que paisatge sembla dur respostes amagades que caldria interpretar, per això se’l gosa contemplar incansablement, ulls vius i encesos, se’l llegeix una i altra vegada, sense acabar-ne de comprendre ben bé el sentit, o la insinuació o tal vegada el misteri que no s’acaba, que n’obre un altre. La lliçó amagada en els replecs indiferents de la naturalesa, de l’aigua, de la sorra, del vent, dels llucs que despunten al bosc, de la ratlla llarga i tan ben tintada de l’horitzó. Tot és contemplat per suscitar una meditació que de vegades no arriba, una meditació que possiblement només és llenguatge, l’única certesa i l’engany més salvatge. Tot alhora.

La imaginació poètica fa com el bumerang, que després de ser llançat a l’espai de l’entusiasme retorna al seu punt d’origen per deixar de volar. Inert, el duem una altra vegada a la mà ja cansada. Hi duu la cremor indefugible del malcontent, del disconforme permanent, del desobedient. Això m’agrada de Menys i tot. S’assembla força a l’anhel de l’idealisme polític, que és també protagonista destacat d’aquest llibre, mig dit, latent, sempre desitjat com es desitja la pell de l’altre, com es desitja l’equilibri i l’harmonia en la construcció d’una llar per a l’aixopluc del cos, d’una llar, d’una estança on ordenar les paraules, on disposar el sentit del text, refugi d’humanitat, de sentit. D’aquí que la política meni a la segona part del volum, una represa de l’Escoffet més brillant i creatiu, arrecerat en l’erotisme, en la poesia amatòria que vol conciliar forma i sentit, sexe i àgape, ràbia i passió. De la contemplació callada al vitalisme més vibrant. L’amor no és només el revers de la mort, de la solitud i de la inòpia. És sobretot la resposta a la por del viure i de l’error, és el gai saber, la millor resposta moral i, per tant, la convicció més política, més abocada als altres, més lírica, com ens van ensenyar aquells medievals que anomenem trobadors. Vet aquí un llibre complex, exigent, poderós, de vegades difícil, però d’una qualitat rara i perdurable. Un exercici poètic d’excel·lent edificació. Bravo.

"De l’expectació a l’amor", MENYS I TOT d'Eduard Escoffet a la Llança

 

Jordi Galvés, La Llança (08.05.18)

https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/actualitat/eduard-escoffet-poesia_265695_102.html

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter