Denise Desautels entrevistada a ElTemps en ocasió d’UNA FELICITAT IMPOSADA (14.06.17)

Desautels sempre vesteix de negre: és un color que li agrada, fa de fàcil combinar i de petita el va gastar sovint per nombroses morts familiars. En Una felicitat imposada reconstrueix l’efecte d’aquelles morts en una nena i com aconsegueix desempallegar-se de les càrregues heretades. Abans de la novel·la, Clapés n’havia traduït dos poemaris: Tomba de Lou i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt.

—Va publicar aquesta novel·la el 1998. Com se la mira ara?

—L’he redescoberta. He vist que havia donat a l’obra la veu que feia falta per parlar d’aquesta associació estranya i dolorosa entre una felicitat i una ferida profunda. I he descobert matisos que vaig posar-hi inconscientment. Alguns fets parlen molt més del que em pensava. El cas més clar és l’àvia que explica a la nena el terrible conte de Barbablava. Li explica el conte acotxant-la, bressolant-la, acariciant-la. Són uns gestos d’una sensualitat terrible per a una àvia molt púdica, molt religiosa, que li xiuxiueja a l’orella dolçament alguna cosa molt torbadora. Quan vas al fons de la teva veu, no deixa de ser perillós.

—Va tenir reaccions adverses de la seva família?

—Això és sempre un problema. Però ja m’havia passat amb altres llibres anteriors, de poesia. En La promeneuse et l’oiseau, del 1980, el personatge de la mare ja era present i aquest context religiós asfixiant, també. Quan la meva mare el va llegir va quedar molt xocada. Vaig intentar explicar-li que jo feia escriptura, no autobiografia, que em servia d’esdeveniments de casa nostra o del voltant, que jo tenia ulls per veure-hi i orelles per comprendre un cert Quebec passat. En aquell moment, ho va entendre, però després sempre va tenir por del que jo escriuria. Crec que li hauria agradat una filla abocada a la ficció, que expliqués històries boniques, sense tocar la família.

—En la seva novel·la hi ha moltes morts, però potser el pitjor és com ho entoma la família?

—El Quebec de l’època, d’abans del 1960, era molt religiós. La meva família era part del Mont-real més popular i obrer, on la religió tenia més poder encara. I això feia que no es mirés la mort de cara, que no es pogués fer el dol. Si a aquesta nena de la novel·la li haguessin preguntat si era feliç en aquell moment, segurament hauria dit que sí, encara que fos una felicitat una mica opaca. Però en l’adolescència es troba engavanyada. I entreveu que la vida pot ser una altra cosa, que hi ha vida fora de la família. Vaig voler trobar el camí recorregut per una nena que se m’assembla, des que té cinc anys fins als quinze.

—Hi ha una mort que hagi estat més difícil d’escriure?

—Les morts no han estat el més difícil d’escriure. Una nena hauria de plorar la mort del pare, però aquesta és una excepció. Ella no plora i és la mare qui ho fa. El dia que va morir el pare, el 1950, tot es va capgirar. I a partir d’aleshores jo em vaig convertir en l’ombra de la meva mare, que ho exigia tot. Aquesta fusió volia dir que tot el que impactava en la mare ressonava en la nena, la por, la violència… Hi ha un moment que ella se sent angoixada per no haver-ho explicat tot a la mare.

La literatura pot ser, doncs, una via d’alliberació?

—Ho és. Sense l’art, la literatura, la pintura, el cinema, la dansa… no sé si m’hauria trobat amb ganes de continuar. És clar que hi ha l’amor, l’amistat, però tot això és a fora, a l’exterior. I en canvi, les altres coses et porten a tu mateixa. Tots sabem que algun dia morirem sols. El més important és poder-se habitar el millor possible, com a ésser solitari, poder-nos deslliurar de patiments i perills. I precisament l’escriptura permet desactivar aquestes petites bombes.

Anna Ballbona, ElTemps (14.06.17)

Deixa un comnetari