‘El dia que va morir David Bowie’: purgatori a la sala d’espera (25.10.16)

Una sala d’espera és un espai que et pot fer tornar boig. Cares llargues, mirades perdudes, minuts que s’eternitzen. És el lloc on sabràs si l’operació d’un amic ha anat bé o si l’accident d’aquell familiar queda simplement en un absurd sobresalt que recordareu entre riures passats els anys. I també l’estança on pots ser coneixedor del teu propi diagnòstic, el veredicte que determinarà si t’afecta una malaltia que condicionarà el teu futur de mil maneres que ara no eres capaç d’imaginar. Esta és la situació en què es troba el protagonista d’El dia que va morir David Bowie (LaBreu, 2016), assegut a la sala d’espera d’una clínica privada de Barcelona mentre analitzen la seua sang per saber si té sífilis, després d’haver-se trobat una taca sospitosa en el penis durant una de les tantíssimes pràctiques sexuals de risc en què ha participat. Quina millor situació per a fer examen de consciència?

La novel·la de Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) és una proposta luxuriosa. Carnal, lasciva, obscena. Repleta de coits que corrompen, de còpules infectes en què el jove presumptament sifilític buida els collons i l’ànima. Les seus pàgines són una mostra de l’encadenament d’episodis miserables que han dut el personatge a la situació actual, sol i enfonsat en una sala d’espera. Un viacrucis que recorda el que viu Brandon Sullivan (Michael Fassbender) a la pel·lícula d’Steve McQueenShame, però en una versió més còmica i autoconscient. Del protagonista d’El dia que va morir David Bowie no en sabem pràcticament res, ni el seu nom, ni com és físicament, més enllà d’alguns detalls concrets (no cuida massa el seu cos, té un membre d’una mida considerable). Però al llarg del llibre la seua història és relatada amb duresa per ell mateix en un monòleg cínic i provocador en què les seues addicions (al sexe, a les drogues de disseny, a la superficialitat i la lleugeresa) es revelen com la reacció a un paisatge interior devastat.

L’origen de la seua desgràcia és, com en tantes ocasions, una família catastròfica, amb un pare que va fugir del vaixell abans que s’afonara i una mare repressiva i sobreprotectora, obsessionada per l’aparença, per l’ordre, per complir amb uns preceptes absurds i obsolets. Una figura materna ultracatòlica, que li transmet al fill l’immens sentiment de culpa judeocristià del qual costa tant desprendre’s («perdó per existir»). Baix el pes d’esta llosa, mentre viu al seu poble natal de Mallorca el protagonista lluita per contenir la seua orientació sexual, que li esclata a la cara quan es trasllada a estudiar a Barcelona, «la ciutat on qui cerca, troba», com apareix descrita a la sinopsi del llibre. Les discoteques d’ambient i les aplicacions per al mòbil que li faciliten encontres sexuals urgents i impersonals marquen el particular descens als inferns d’un ésser danyat, que desplega la seua incapacitat per a estimar en un entorn –un treball precari, uns companys de pis egoistes, unes amistats buides– que sembla estar dissenyat per a reforçar els seus pitjors defectes.

La figura de David Bowie travessa la novel·la de la mateixa manera que un raig creuava la cara de la difunta estrella de rock a la portada d’Aladdin Sane. Perquè el cantant, mort el dia anterior al veredicte sobre la salut del protagonista, representa no només una icona de la diversitat sexual, sinó una part important de l’ínfim llegat deixat per un pare primer desaparegut i, després, mort en la indigència. L’autor aprofita la situació llastimosa del personatge principal com a pretext per a reflexionar, fent servir el descarament visceral del jove que situa el seu mode de vida contra les cordes, sobre la família com a mecanisme pertorbador, sobre els rols de gènere que empresonen –especialment a qui ni en domina els codis–, sobre la mentida i l’utilitarisme que imperen sovint en les relacions. Un discurs punyent, carregat de bilis i que troba el seu motor en un dolor soterrat tan a dins que sembla impossible de mitigar.

Amb una joventut insultant (especialment per als que el superem en edat), Portell ha sabut fer escoltar la seua veu enmig d’un maremàgnum de producció editorial amb una novel·la fresca, bel·licosa i, malgrat l’angoixa del protagonista, tremendament divertida. L’autor construïx un artefacte literari postmodern, capaç d’intercalar fragments del manual franquista La perfecta ama de casa, textos de la pensadora queerJudith Butler, passatges de la Bíblia, extractes de la Viquipèdia, diàlegs de Sex and the City i, fins i tot, la carta d’un kebab en un collage narratiu frenètic que encaixa amb l’estat d’ànim del protagonista i es llig amb deler. El dia que va morir David Bowie oferix un retrat actual de Barcelona o, més bé, d’una manera concreta de viure la ciutat com un misto que es consumix cada nit en la seua pròpia flama.

Amb esta obra, l’escriptor de Ses Salines suma una altra publicació a una trajectòria que ja compta amb diverses incursions en la narrativa i la dramatúrgia, a més de Massa deutes amb les flors, la biografia d’Antònia Vicens. El dia que va morir David Bowie entronca amb la literatura gai catalana, construïda sobre obres com L’adolescent de sal de Biel Mesquida –que compartix la dedicatòria del llibre amb Gelat de maduixa de Vicens– o El dia que va morir Marilyn de Terenci Moix, a la qual el títol fa una referència evident. Portell ens mostra un fragment de la caòtica existència d’un jove turmentat que viu la sexualitat i l’afectivitat insanament perquè mai no ha aprés a fer-ho d’una altra manera. Un relat catàrtic en una situació límit –l’espera del diagnòstic– que, tanmateix, no conté un component moralitzador. I això és d’agrair, perquè, en un moment o un altre, és inevitable no identificar les preocupacions de qui llig amb els maldecaps del protagonista. Un exercici que cou i, per tant, atenent al refranyer valencià, també cura.