Comença fort el Sebastià. Fort, alt, contundent. Al cap d’unes pàgines penses que no ho podrà mantenir, que es perdrà, que afluixarà, que decaurà. Ja pressents el declivi, però de sobte… cop de teatre! I del bueno, com diria aquell. Sí. El Sebastià ho aconsegueix. Aconsegueix que parlar de frustracions t’entretingui. I no són unes frustracions qualssevol: són el desencís de la mare, el fracàs del pare, el desengany del fill i la devastació d’una llibertat impostada. Tot un còctel explosiu que recau sobre les espatlles d’un jove aturmentat que brega al llarg del relat amb la seva pròpia circumstància i contra la gran ciutat, la que ara regna sobre els reis de la terra. En aquesta lluita la seva única connexió amb el món “com-ha-de-ser” -el món de les perfectes mestresses de casa- són la Glòria i la Carol, models, per cert, paradoxalment ben allunyats de la perfecció, i que al cap i a la fi, no fan sinó entorpir el desenllaç. Perquè en darrer terme el món real i el món “com-ha-de-ser” estan condemnats inexorablement a convergir en un final fràgil. Fràgil, tènue, ple de dubtes. D’això va la vida, no?
R.
