D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés i EL CLÍMAX de Daniel Busquets al Poetari nº5

dues estupendes ressenyes de poemaris publicats la tardor de 2013 al nº5 de la revista poètica POETARI

poetari nº5 001

Retornes al primer origen

per Joan Duran i Ferrer

La llengua i les altres veritats

Amb d’Incertes certeses, la poeta Montserrat Rodés se’ns revela, de nou i amb una rotunditat a cada llibre més clara, com el que sempre ha aspirat, amb esforçada dedicació d’orfebre, ser: una dissectora de la llengua, una obstetra de la paraula. Fa força anys, i arran de la lectura de títols com Deleàtur o Immunitats, vaig assajar una tesi sobre la poètica Rodesiana que em segueix semblant encertada, i que ja anava en el sentit del que he destacat en encetar l’article: “El vers ha d’arrencar els vernissos que emmascaren cada síl·laba perquè la paraula pugui emetre la seva sentor més íntima i oculta. Només així el poema pot ser un revulsiu, un contrapunt a la quotidianitat, un mirall que no aturi el reflex en la visió només representativa del costum, sinó que en descobreixi, també, i en disseccioni, els processos interns. Que en faci aflorar totes les altres veritats”. Una anàlisi que s’adiu amb la radiografia que, arran de la publicació d’Incertes certeses, ens oferia Carles Camps Mundó sobre l’obra de Rodés, on hi trobem “l’esclat del llenguatge en la seva perpètua depuració, en la seva perpètua modificació, en la seva perpètua contradicció, gràcies a fer-lo córrer els perills de les veritats minúscules, dialèctiques”. Constatem-ho, doncs: Rodés destil·la el material verbal, i amb aquest despullament, el regenera. “És com si Rodés busqués trobar en la mateixa paraula allò que la paraula, pel seu ús, es nega de vegades a dir”, escrivia Dolors Miquel. Arrancant vernissos, retorna a la llengua la potencialitat, la porositat de fusta nova, que ens condueix a fer-nos descobrir, només amb la paraula essencial, altres veritats. O altres certeses. I ho aconsegueix: les fa probables en el poema. Si el poeta no agita, constantment, el desordre i el caos de la seva quotidianitat, de la seva contemporaneïtat, i provoca nous gènesis des de la seva obra, qui retornaria a la llengua la seva potència de revelació?

Una críptica claredat

Rodés és autora d’una obra difícil. Críptica, en certa forma. Però aquesta impressió primera -no gens contraproduent, d’altra banda, perquè esperona el lector- té retorn: pot aniquilar-se si provem de lliurar-nos al mateix viatge iniciàtic que, crec, ha dut l’autora a escriure com escriu, i que posa rumb a la intuïció, tot instant-nos a desprendre’ns de pertinences, de bagatges, i a banyar-nos nus en el poema. Perquè l’aigua de Rodés vol calar-nos fins amarar allò irresolt de nosaltres, fins habitar, per a revoltar-la, la nostra avidesa de respostes.No ens ofereix, però, recessos previsibles. Ja ens ho va advertir, fa temps, ella mateixa: “La mirada del poeta conjumina i refon elements que configuren una altra realitat”, i és això, exactament, el que succeeix en els seus poemes, breus, despullats, implacables, eteris. La realitat que hi construeix no respon ni resol: esperona i sacseja, que és extremadament més difícil d’aconseguir.

Del ser al desprendre’s del ser: el viatge iniciàtic d’Incertes certeses

D’incertes certeses s’estructura en quatre trànsits que es potencien extravasant-se. Al primer capítol, Saber-se en la matèria, l’autora hi desplega una fugida endins a la recerca del sentit secret d’allò que ens conforma. I a través dels poemes ens aboca i ens rescata, incessantment, de l’abisme de l’atemporalitat i l’aniquilació, com si agités, de nou, el buit quàntic primordial abans de la creació d’un univers.Partícules refractàries, que reprèn el primer capítol, creix enllaçant versos-baula i és, en part, una recerca de la idea i del sentit de la matèria a través de la paraula, que crea realitats sobre el desordre. En On no hi ha d’haver recordRodés ens arrossega vers la recerca de la transcendència tot despullant-nos de memòria, de temps,i empenyent-nosa furgar endins les inclemències de la nostra soledat. I ens convida, finalment, a reconèixer-nos en la matèria il·limitada a partir de la qual ens ha de ser possible provocar l’eclosió d’un nou univers, d’un nou temps. Finalment, D’incertes certeses reivindica l’acció d’aniquilar-se, d’extingir el propi jo com a estadi imprescindible per a transfigurar-se i ser plenament en aquesta matèria incerta que, com ens explica la física moderna, no es comporta com intuïm, i que potser per això tan bé ens defineix.

Un embat de claredats, la poesia de Montse Rodés. I un transitar, també, per les opacitats que les contenien. Habitant tots els extrems, Rodés torna a ser-nos necessària.

poetari nº5 003

 

El Clímax de Daniel Busquets

Ramon Boixeda

 I

Publicar als cinquanta-cinc anys té els seus avantatges. Quan ara en fa sis Daniel Busquets (Barcelona, 1953) publicava el seu primer llibre La trama perfecta (labreu edicions, 2008; en castellà a Ómicron, 2010), es tractava certament del primer llibre d’un escriptor ja consolidat, potser no pel que fa a obra publicada però si respecte allò a què l’obra hauria d’aspirar, al gairebé sempre fatigós procés que escau per arribar a sucar el rovell de l’ou. Pensem-ho a la manera de Maurice Blanchot: “[…] preferint el centre abans que l’esfera, sacrificant els resultats per tal de descobrir les condicions d’aquests i no escrivint per afegir un llibre a un altre, sinó per apoderar-se del punt d’on li semblava que sortien tots els llibres i, el qual, una vegada obtingut, l’eximiria d’escriure’ls.”1. Mentre alguns poetes de la seva generació començaven a publicar i guanyar premis, ell tot just sobrevivia a una generació, la de la joventut dels anys setanta a Barcelona empeltada de drogues, desenganys i autodestrucció, i començava encarrilar el seu propi camí a la vegada que anava acumulant un procés d’esborranys i llibres més o menys fallits al calaix. Compartint copes i idees amb gent com Fonollosa, impregnant-se de certa actitud davant la vida i l’obra. On posar el llistó? Algú deia que no s’hauria de publicar abans dels quaranta. Veritat o no, cada cas és un món, en el cas de Busquets l’exigència que imposava l’obra era superior a les presumibles ganes de publicar. Una exigència que, de vegades, també pot venir disfressada d’allò que sovint anomenem mandra o covardia. Al capdavall, la mesura, el sedàs a través de la qual reproduir un excés, l’excés que s’acaba escolant en el poema a través de polir i polir, reversió rere reversió, lectura rere lectura, revé en la desesperació creativa que es revela com un empelt més, com una obsessió més, incansable, del poeta. I tot, per acabar confluint, des de la mirada, en veu (veu nova de sempre per la tradició, veu inaudita pel lector contemporani). En un camí de recerca que ha trobat la pròpia tribu diguem-ne espiritual. És possible que el mateix autor no estigui massa d’acord amb aquestes afirmacions. Referent al llibre que ens ocupa, però, ja no és assumpte seu, sinó del mateix llibre que, ja emancipat del l’autor, campa pels verals del lector. Potser, l’autor afirmaria que no es tracta de mitificar sinó més aviat d’aprofitar tot allò paït  per tal de ser més coherent i unitari. Potser sí, potser també, però no només això. Provem d’explicar-ho en boca de T.S. Eliot: “el què es produeix és un continu sotmetiment d’ell mateix [el poeta], en la situació en la que es trobi, en profit d’alguna cosa més valuosa. El progrés d’un artista és un constant auto-sacrifici, una contínua extinció de la personalitat”2. Una extinció que el poeta sent com a fusió, a la manera del precepte de J.V. Foix: “Cada poeta no solament s’ha d’expressar ell mateix en el poema, ans també la seva pròpia retòrica”3. Potser l’autor, si hagués d’explicar-ho, tendiria més a les següents paraules de Gottfried Benn: “Un talent es pot obrir pas a través del treball i un talent es pot esgotar. La meva ensenyança és haver arribat tard, tard a si mateixos, tard a la glòria, tard als festivals.” 4. Arribar tard, però arribar.

En qualsevol cas, la premissa comuna esdevindria la d’aprendre sempre sabent que no se’n sap mai prou. Aprendre des d’una consciència extrema de la tradició, que és la que permetrà, al capdavall, malgrat l’aparent contradicció, allunyar-se’n. Això és: carregar-se-la a l’esquena i braçar i braçar pel gran riu de la tradició de cap a l’enèsim meandre, on, allà sí, poder simular/situar/sotmetre/reposar la pròpia illa.

II

Però parlem del text, parlem de resultats. Cinc anys després de La trama perfecta, Daniel Busquets presenta El clímax (labreu edicions, 2013), que forma un díptic amb el primer llibre. Un llibre germà, incestuós, que deixa més de banda les experiències de caire amorós i es centra en les addiccions com a punt de partida per acarar tota la resta. Com hem dit, un díptic. A tots dos llibres se segueixen els mateixos procediments dialogant entre ells: multiplicitat de veus, monòlegs dramàtics, brevetat de versos i estrofes, depuració i condensació que el lector curiósha d’explorar. No cal dir que forma i contingut van de la mà, de la mateixa manera que l’ètica va implícita en la determinada forma que s’escull per a dir les coses. Treball de la forma, breu i implosiva, preciosista i devastada, amb un equilibrat joc d’alquímies i al·literacions, d’apropiacions passades pel filtre de la resementització (això és; de la poesia): tot a fi que l’impacte de la fiblada penetri més, sense que a penes te’n donis compte. Textos minimalistes, gairebé epigramàtics. El mateix cor de veus, un mateix llibre, que diria l’autor (tot i que amb una major cohesió, aquest últim, de les diferents parts constitutives).

Un clímax que no deixa de ser, els dels poemes, puntes d’iceberg on coronar l’ebrietat latent del poeta, tota l’ànsia de bellesa, de redempció, d’un món volgut a mesura, ni que sigui en forma de simulacre. Ebrietat en el sentit de María Zambrano: “El logos –palabra y razón– se escinde por la poesía, que es la palabra, sí, pero irracional. Es, en realidad, la palabrapuesta al servicio de la embriaguez.  Y en la embriaguez el Hombreya es otra cosa que Hombre; alguienviene a habitar sucuerpo; alguienposeesumente y muevesulengua; alguienletiraniza.  I afegeix: “No sólo se conforma con las sombras de la paredcavernaria, sino que sobrepasandosucondena, crea sombrasnuevas y llega hastahablar de ellas y con ellas.” […] El poeta no quieresalvarse; vive en la condenación y todavíamás, la extiende,, la ensancha, la ahonda. La poesía es realmente, el infierno”5. Els extrems s’acaren i es palpen com dos amants furtius. Al capdavall, de l’infern al clímax hi ha tan sols un pas.

Però Daniel Busquets no és un demiürg a l’ús, i ho sap. La polida ve ha de servir d’alguna cosa. “El control és il·lusió o fanàtic fetitxisme”, diuen els primers dos versos del llibre. Barcelona, segle XXI. El clímax dóna compte del món (això és: l’època) que l’envolta, el simulacre, tot el cinisme, el de la sordidesa, tota la vexació, els somriures llimona i la hipocresia ensucrada que van de l’hedonisme a la híper-vigilància. Incorpora, també, una vessant més solar que sembla voler desactivar la ‘negativitat passiva’, la ‘intimitat falsificada’, confessional, per tald’integrar nafra i plaer:desde la constatació voyeur del runam però també des del goig vital, el que celebra les experiències viscudes i el d’estimar (sense excloure el de l’amor amb data de caducitat, a les mans desfent-se), amb el punt de vista d’un espectador cultivat per la nocturnitat urbana i els passejos en una ciutat que es va aniquilant com un finestral infestat de tèrmits. Probablement, si ho mirem amb un mínim de perspectiva, es tracta del món de sempre. Ja és tradició que el poeta de veres tingui la consciència de que la pròpia època és la darrera. Es desmitifica un món per acabar mitificant-te un altre. A El clímax, aquesta consciència sembla fer-se passió. Potser masoquista, potser transformadora de veres. Però sempre sota el precepte de que la poesia, com a gènere extrem que és, ha de resultar impecable. D’aquesta manera, Busquets fa ús d’un construir, d’un llenguatge, que intenta allunyar-se dels mecanismes de poder on el propi llenguatge no és mai part innocent, sinó braç executor. En aquest sentit la lliçó que ens va deixar Paul Celan resulta indiscutible.

III

Si obrim el llibre pel començament trobem un pròleg explicatiu(?) confegit per l’autor anomenat, no sense ironia, “Coordenades”, on inscriu El clímax en allò que anomenem Simulacre (de fet, un simulacre dins del Simulacre), que no deixa de ser una altra manera d’anomenar l’addicció, patró vertebral de la societat del consum. Vegem-ho per exemple en FredricJameson: “No hi ha hagut mai una societat tan completament addicta, tan completament inseparable de la condició d’addicció com aquesta, que no inventà el joc, per descomptat, però sí que inventà el consum forçat. El capitalisme postmodern i tardà ha portat almenys el benefici epistemològic de la revelació segons la qual l’estructura primordial de la mercaderia és l’addicció en si mateixa (o, si es prefereix, ha produït el concepte mateix de l’addicció en tota la seva riquesa metafísica)”6. I, en fi: tot el reguitzell de neurosis fruit de la contraposició de desitjos oposats, de la hipocresia d’una publicitat que ven models impossibles al costat de la tan actual jungla urbana de retallada de drets, injustícia i la perpetuació dels models fàctics de les jerarquies de poder. Que hom sigui paranoic no vol dir que no el vigilin. Som creadors o concursants? s’arriba a preguntar Busquets. Heus aquí una altra punta d’iceberg, senyals de època, punts de partida per arribar a pouar la fondària humana que se li pressuposa a la poesia.

Al capdavall les addiccions parlen a bastament de qui som i del món on vivim. La poesia de Busquets aconsegueix treure a passejar aquest desplegament d’una manera pràcticament inaudita en la poesia contemporània, una poesia que de pas esdevé finestra oberta a una altra Barcelona, la dels anys setanta fins el dia d’avui, que havia estat soterrada o espoliada, i alhora esdevé també una exercici de “llibertat” dins la poesia catalana. A dia d’avui l’obra publicada de Daniel Busquets resulta ser una de les poques propostes reeixides que permeten mirar poesia i tradició directament a la cara sense haver de sentir les galtes enceses pel roig curullat de la vergonya aliena. Probablement l’autor tampoc estigui del tot d’acord amb emprar aquesta afirmació com a precepte per a reivindicar res, en el sentit que, al capdavall, es tracta més de trobar el to adequat, personal i intransferible, de l’obra, que no pas entrar en allò que fa o deixa de fer el sistema literari. Més escriure i menys fer d’escriptor. Si aquest text l’escrivís ell, potser optaria per cloure’l recosint-ho tot amb un final del tipus: “sé que la poesia és alliberar-se de les pròpies construccions que són les obres, fer d’elles la flamarada que les consumeix, estimar, primer i sobretot, la llum d’aquesta flama: però aquesta certesa és només una ruta en la que, indefinidament, em trobo en el punt de sortida… […] No he resolt res, i és justament per això que segueixo sent escriptor, perquè escriure és la llenya que s’acumula, i no la flama que, per instants, entre el fum, comença.”

NOTES:

  1. Maurice Blanchot, El libro que vendrá, Caracas, Monte Ávila, 1992, p. 60.
  1. T.S. Eliot, La tradición y el talento individualdins de:El bosques sagrado,San Lorenzo de el Escorial, Editorial Langre, 2004, p. 227.
  1. J.V. Foix, Presència Humana. La Publicitat,14-XII-1934
  1. Gottfried Benn, Problemes de la lírica, dins de:Ensayosescogidos, Buenos Aires: Alpha, 1977.  p. 38.
  1. Zambrano, María. Filosofia y poesia, México: Fondo de Cultura Económica, 1987, p. 33-34.
  1. Jameson,Fredric,La política de la utopia. Revista AdVersuS, Año III,- Nº 6-7, agosto-diciembre 2006.Publicat originalment aNew LeftReview 25, January-February, 2004. Versió corregida especial perAdVersuS i traducció revisada per l’autor.
  1. YvesBonnefoy, L’Arrière-Pays, Paris: Gallimard, 2005. En castellà:El territorio interior,. Madrid/México: Sexto Piso, 2014.
  2. poetari nº5 004

 

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter