“Doble reconstrucció” entrevista a Núria Busquet al voltant de la novel·la ZONA ZERO a ElPuntAvui (18.12.19)

Núria Busquet Molist narra, a la novel·la ‘Zona zero’, l’atemptat a Nova York del 2001 a través de la mirada d’una dona separada

La Jane, la protagonista de Zona zero, escrita per Núria Busquet Molist i publicada per LaBreu, es pensava que la vida era aquella normalitat benestant, fins que el marit l’abandona. Es trasllada a Manhattan i treballa en una empresa d’una de les Torres Bessones. És una espectadora privilegiada de l’atemptat del 2001 –se salva per un pèl–, però sobretot converteix els lectors en espectadors privilegiats de les seves reflexions vitals que busquen la reconstrucció emocional.

Nascuda a Cardedeu el 1974, Busquet es dedica a la traducció, de poesia i teatre, entre d’altres gèneres, i també escriu poesia i narrativa. Després de Partícules (2107), ara presenta Zona zero, amb què ha estat triada per al premi d’Òmnium a millor novella de l’any. “Els premis fan venir moltes ganes de seguir fent el que fas; el reconeixement sempre és una cosa bonica i et fa la vida més brillant”, comenta.

Quina va ser primer, la reconstrucció de la protagonista o la posterior de l’atemptat? “Per mi, sempre és primer la imatge. A partir de la imatge, em vaig qüestionar què és el que la imatge em volia fer explicar. La imatge real de l’home que cau em va portar a voler explicar la història d’algú que està en plena caiguda”, explica.

El llibre té una estructura elaborada, dividida en dues parts, amb capítols subdividits, i inclou fins a nou instantànies, descrites i recreades. “A partir de la imatge de l’home que cau, me’n van venir altres que jo recordava, i algunes que vaig trobar per casualitat. Les vaig triar segons la capacitat que em donaven d’escriure sobre el que volia escriure. El detall sempre és la persona, per tant, l’interès de la imatge derivava de l’interès que sentia per una persona concreta que hi sortia.”

Tot i que descriu flaixos de la vida a Nova York, Busquet admet que no hi era, l’11 de setembre del 2001, i que no hi ha viscut. “Hi he estat diverses vegades, és una ciutat que m’agrada molt, però soc poc de ciutats; vaig créixer en un poble i quan viatjo busco boscos i camp. Ara bé, les trobo útils, et garanteixen l’anonimat, que és essencial, en moments de caiguda vital.” El que sí que ha viscut és una separació. “A certa  edat és fins i tot normal, almenys per a la meva generació. La novel·la té moments que costarien de descriure si no m’hi hagués trobat.”

Res és radicalment trencador, a l’obra, però tant l’estructura com el to narratiu fugen de les novel·les més tòpiques i poden estimular el lector. “L’acció m’interessa molt poc i, pel que fa al to, no me’n preocupo gaire, simplement, a còpia de treball, el vaig trobant. En canvi, l’estructura m’amoïna molt i és la cosa a la qual dedico més temps. Dedico moltíssimes més hores a la reescriptura que a l’escriptura, pròpiament, i quan ho faig, el treball em sembla més artesanal i més com jo vull que sigui. M’agraden les novel·les fragmentàries, ordenades o desordenades, és igual, si hi veig una intencionalitat clara per la
forma. Allà veus que l’autor ha gaudit treballant. Que no escrivint: treballant.”

Hi ha temes que es van repetint dins la trama, un dels que més és el concepte de límit. “M’inquieta molt. La limitació em remet al temps, el pas del temps i la manera com aquest temps passa. El principi i el final i l’entremig, ple també de límits temporals. El fet de poder o no poder controlar la vida, posant límits, o traient-ne, és una de les preocupacions humanes més universals, em fa l’efecte.”

I quin és, el seu límit?
“Així com la poesia em provoca una angoixa molt gran i em fa qüestionar moltes coses (per això l’haig d’anar fent amb comptagotes perquè si no m’enverino), la novel·la em dona la tranquil·litat de gaudir del camí que vaig creant, és un diàleg amb mi mateixa i amb la meva humanitat i no tant una psicoanàlisi. No em cura res, només m’acompanya, m’ordena. És més expansiva que intrusiva, diguem”, conclou.

Lluís Llort, ElPuntAvui (18.12.19)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter